Ja tenim llei d’igualtat autonòmica!

Margalida Capellà Roig*

Diputada de MÉS al Parlament de les Illes Balears*

{}

{}

{{}}

El passat 13 de juliol aprovàrem al Parlament la Llei d’igualtat de dones i homes, una llei amb molta història i amb moltes companyes que hi han treballat des de fa anys perquè sigui una realitat. La llei té per objecte fer efectiu el dret d’igualtat de les dones i els homes i estableix mesures per aconseguir-ho en l’àmbit educatiu, sanitari, social, polític, econòmic, cultural i en tots els àmbits i en totes les etapes vitals.

Sempre que parlam de la igualtat només parlam de la igualtat de la dona, quan la igualtat és cosa de dos, homes i dones, o millor dit, de tota la societat. Per això és necessari ser conscients que sense igualtat real no hi ha ni hi haurà mai avanç social. Quin avanç, quin futur hi pot haver en un país amb una escletxa salarial del 19%? Un país on les dones tenen més contractes parcials, més mal remunerats, però amb més estudis qualificats i només un 16% de les dones són als consells d’administració? On no s’aprofita el 50% de les capacitats de tota aquesta població, de totes aquestes dones? Quin futur per a les dones? Quin futur per a les nines?

La realitat per a aquestes dones i per a aquestes nines és que les dones es fan, ens fem a cops de desigualtat en tots i cadascun dels àmbits, de les etapes i de les circumstàncies de la nostra vida. Ser dona és una cursa d’obstacles en un món on nins i nines neixen iguals però l’entorn social i cultural ens va separant, primer per colors, després per valors, seguim amb els estudis, on ja ens separam nosaltres mateixes, les feines, i després acabam cobrant diferent per la mateixa feina.

Hi ha hagut avanços, però siguem conscients que la majoria han estat per llei i que ni a Espanya ni a cap país del món, les dones tenen els mateixos drets efectius i llibertats que l’home. És per això que en el moviment feminista parlam de lluita, perquè ser dona, per a algunes potser més que per a unes altres, és una lluita contínua, diària i també, francament, és una lluita esgotadora.

És esgotador ser dona perquè primer ens hem d’alliberar d’estereotips des de petites; després ens hem d’empoderar per reclamar els nostres drets; després ens hem de manifestar i revoltar contra la violència masclista, contra totes les violències masclistes, contra el sexisme, contra el patriarcat, contra els “machotes”, contra els “machos alfa”, contra els masclistes, contra els neomasclistes, contra els “xulets”, contra els negacionistes. És esgotador, però de vegades ens en sortim i avançam, i això ho hem de celebrar.

Fan falta lleis com aquesta perquè la igualtat real és la que costa més aconseguir perquè més igualtat significa menys privilegis per als homes. Més igualtat suposa perdre privilegis en l’àmbit polític, social, cultural i també laboral, privilegis que molts homes ni tan sols són conscients que tenen, només pel simple fet de ser homes. Caminar sense por pel carrer a la nit és un privilegi. No perdre la feina per ser pare és un privilegi. No ser assetjat sexualment tota la vida és un privilegi. Cobrar més que una dona és un privilegi. Quants homes aquí, a Espanya i a tot el món s’han dignat a renunciar a aquest 19% que cobren més? Quants? Perquè si els homes cobren més és perquè les dones cobren manco.

Si hi ha desigualtat, si hi ha violència masclista, si ens estan matant a les dones, hem d’insistir en anar a les causes socials i culturals. Si els nins i les nines són iguals, per què els tractam diferent? Hi ha frases que ho diuen tot: “no siguis mestressa”, i a cap nin no li diuen “no siguis mestrès”; “millor torna a la cuina”, “calladeta estaries més guapa”, “dona havia de ser”, “se t’està passant l’arròs”, “així vestida, què vols?”, “que sigui nin, així podrà jugar a futbol”, “tanca les cames quan seguis”, “tu no pots perquè ets una nina”.

Però també hi ha comentaris que sentim cada dia i no ens adonam que són no només sexistes sinó també inhumans: “els nins no ploren”, “no ploris, que sembles una nina”. Jo vull homes que plorin, jo vull homes que s’emocionin, jo vull pares que diguin als seus nins, ’plora’.

Voldria que els homes que llegeixin aquest article pensin quantes vegades han volgut plorar i no han pogut. Som dins una societat que no deixa plorar als seus nins perquè no semblin nines. Per aconseguir una igualtat real abans hem de desfer tota aquesta desigualtat.

Aquesta llei serà l’eina per desfer la desigualtat que ens separa, per això és tan important i per això és un motiu de festa. Va entrar en vigor el 5 d’agost. De nosaltres depèn, homes i dones,
aconseguir-ho per als nostres fills i per a les nostres filles.

Documents adjunts