De la Humanitat, però Patrimoni

Nanda Ramon
Mestra

Inevitablement, la proposta del Batle de Palma, Mateu
Isern, de començar el procés per a la declaració de la
ciutat de Palma com a Patrimoni de la Humanitat ha
suscitat escepticisme i una certa polèmica. Que es podia
esperar a una ciutat de gran potencial però poca fortuna?

Perquè realment és mala sort que l’arribada dels turistes
a Palma des de l’aeroport s’hagi de fer a través d’un
corredor de molins esbucats, tanques publicitàries, solars
degradats, depuradores, obres inacabades, fàbriques
desafectades i aparcaments de centres comercials.

I mala sort que el promenade marítim de la ciutat hagi
passat de fantàstic a fantasmagòric per culpa de
l’esquelet del Palau de Congressos i l’hotel annex, el buc
a la deriva de l’edifici de GESA i el frontó immobiliari del
Molinar en un despropòsit “de primera línia”.

I poca pipella no haver aconseguit pressupost per a les
Torres del Temple o Can Serra. O haver deixat KO el Pla
Director del Castell de Bellver. O haver permès les demolicions
de la plaça Quadrado. O no haver acabat la
restauració del Balaguer.

O tenir la Llonja tancada la major part de la legislatura, a
pesar que els vidres de l’emblemàtic edifici lluesquin
estrafolàriament l’esponsorització del Banco de Santander.

I tendència a l’esperpent, amb els plorosos molins del
Jonquet rodolant talús avall legislatura darrera legislatura.
I una vis surrealista, amb les bústies encapironades de la
recollida pneumàtica disseminades per tot el barri venerable.

I poca sensibilitat, amb unes Fontanelles amenaçades
per centres comercials –com si en fessin falta– i amb un
port petit i singular al Molinar, que acabarà desmesurat i
anodí com tot el que toquen.

I poca visió estratègica que l’única mesura remarcable
sobre la mobilitat de la ciutat hagi estat l’extirpació d’un
caminoi vermell que agombolava els ciclistes valents que
circulaven per les terrorífiques avingudes. Es veu que feia
més nosa que els milers de cotxes que travessen la ciutat
cada dia, o els que continuen aparcant davant la Seu o
qualsevol altre indret d’interès fotogràfic i/o patrimonial.

I escàs sentit de país amb figures com Ramon Llull i
tradicions com les de l’Estendard deixades de la mà de
Déu.

En fi, que sí, que està bé pensar en la humanitat i dir-li
que som aquí i que se’n recordi. Però qualque dia, a més,
haurem de pensar en el patrimoni.