Entrevista: Àngela Pons Cenbrós

Portaveu Plataforma anti-desnonaments
Per Biel Pérez

Hem ajudat a més de 4.000 famílies
en dos anys i mig

Per concertar aquesta entrevista ens presentàrem
un dimecres a les quatre del capvespre a Ca
n’Alonso. Per la plaça s’hi mouen nirvioses diverses
persones. Cada una d’elles porta una bossa o
una carpeta i mira amb curiositat les altres. De
prompte una d’elles demana on és que assessoren
sobre el tema de les hipoteques, algú, més experimentat,
ens indica que podem entrar. Dedins hi ha
una vintena de persones, de procedència molt
diversa, i amb comportaments també distints:
unes ansioses per conversar amb qualcú, d’altres
més passives esperant el seu torn. La persona de
referència és n’Àngela; tothom vol conversar amb
ella i ella reparteix abraçades i salutacions.
Mentre, un grup de voluntaris reparteix fitxes als
nou vinguts i números de torn. Intentam concertar
el dia per entrevistar n’Àngela i ella ens convida a
quedar i veure. Saluda tothom deixant ben clar de
bon començament que els qui han vingut sols per
resoldre el seu problema se’n poden tornar, es
tracta d’unir-se a una acció col·lectiva i solidària.
Just així tindran força...

Amb una mica més de assossec, a la terrassa d’un bar
de Sa Indioteria n’Àngela ens obri les portes del seu
interior...

Jo feia feina de cuinera. He tingut una botiga, he tingut
un bar. Em vaig decantar per fer de cuinera perquè
m’agrada molt la cuina. Vaig tenir una infància molt
feliç que es reparteix entre S’Arenal en l’estiu (on ma
mare hi tenia una tenda de souvenirs) i el barri de
Verge de Lluc en l’hivern.

Com es desperta aquesta Àngela lluitadora?
Jo estava molt delicada de salut, però el 15 M em va
aixecar.

D’on neix la teva militància?
Del cor. Quan tenia 14 anys em vaig afiliar a Càritas
per ajudar. Després me’n vaig anar amb en Jaume
Santandreu quan va començar Ca’n Gazà, el Puig
des Bous, Ca’n Pere Antoni. Tots érem voluntaris, els
assistents socials no existien. Jo volia estudiar biologia,
però mon pare no volgué que sortís de Mallorca
(perquè trobava que era massa jove) i vaig deixar els
estudis. Potser em va faltar qualcú que m’orientàs.
Vaig haver d’agafar la merceria de ma mare (a Sa
Indioteria), perquè ella es va posar malalta, i es va
convertir en un lloc de trobada de molta gent del barri
on tractàvem tots els temes. Però em vaig cansar,
perquè allò que m’agradava era la cuina. De totes les
maneres, jo no servesc per dur un negoci, perquè em
guanya el cor; però vaig conèixer gent increïble.

Havies participat en alguna plataforma abans del 15
M?

Sí, tota la vida. Això és una forma de lluita social.
Quan vaig estar amb els qui atenien els joves amb
problemes d’heroïna, no sols els cuidaves, sinó que
denunciaves el fet, perquè la gent no els veia com a
malalts, sinó com lladres, com a persones dolentes.
Tots els moviments que ajuden a les persones
promouen un canvi social. Quan ets a la feina i veus
altres persones que no ho passen com tu, t’estira, fa
que et preguntis amb què puc ajudar (no criticar),
ajudar de veres. Jo vaig tenir la gran sort, als onze
anys, de conèixer en Jaume Obrador, que havia vingut
del Burundi. A la barriada on jo vivia hi duien tots els
capellans que molestaven. Em va casar en Ferran
Bonnín. Era un home molt coherent amb les seves
idees i t’ensenyava amb gran serietat. A ls habitatges
de Verge de Lluc hi havia una gent molt compromesa.

Tots els moviments que ajuden a les
persones promouen un canvi social

Parla’ns de la PAH (Plataforma Afectats Hipoteca).
Ja feia un any que estava en el 15M intentant fer qualque
cosa d’habitatge. Vàrem crear una espècie de
comissió de vivenda i anava enfocada a l’ocupació. No
a problemes d’hipoteques, sinó a l’ocupació per part de
gent que no tenia casa. I amb això, poc temps després
de crear aquesta comissió ens vàrem unir a “Democràcia
real ja”, vaig conèixer gent d’ATTAC, gent d’altres
grups... A través d’Internet ens posàvem en contacte
amb altes grups i persones més preparats que nosaltres.
Per a molta gent que sentia inquietuds i que no
sabia on posar-les va ser una espècie de “respiradero”;
de dir, ja sé on anar i amb qui!

Et trobes que molta gent es perd i en
quedam molt pocs per a la feina

Trobaves gent que havia estat molts d’anys a ca seva.
Feia molts d’anys que la gent no es reunia; jo em trobava
molt tota sola. Era com si hagués perdut el contacte
amb aquella gent lluitadora que jo coneixia d’abans i
que s’havia aburgesat en tots els sentits de la paraula (el
qui era ateu s’havia casat per l’Església, si no s’havia
casat a La Seu). Amb el pas dels anys veies que aquella
gent no creia el que deia. En moltes coses varen esser
snobs d’aquell moment. Et trobes que molta gent es
perd i en quedam molt pocs per a la feina. Quan va
passar això (el 15M), els pocs que quedàvem ens
vàrem trobar allà i vàrem dir “Ei, quants d’anys fa que no
ens veiem!!!”.

I després...
Vàrem conèixer el que es feia a Barcelona i el moviment
que hi havia, ens assabentam que els de València
vénen a Mallorca i amb un grup de companyes i companys
anam a Son Rapinya (perquè els varen dur
l’Associació de Son Rapinya) a veure com ho duien.
També hi varen venir representants dels grups polítics;
per això els del 15M ens demanàrem què fèiem, no
tenia sentit participar en una cosa així. Però, quan els
valencians varen dir “som a partidistes” els partits se’n
varen anar. Això va començar el 25 de setembre de
2011. Ells ens varen apadrinar (així com nosaltres ho
feim amb els companys i companyes d’Eivissa).

I de llavors ençà?
Vàrem començar molt despistats. Ens adonam que no
hi ha qui llegeixi una escriptura; per a nosaltres era un
jeroglífic. Venia molt poca gent, perquè érem molt poc
coneguts. Potser teníem una família cada setmana,
llavors dues i així a poc a poc.

Quan ja feia tres o quatre mesos vàrem anar al Col·legi
d’Advocats, a la secció de Drets Humans, per veure si
s’oferia qualcú i va venir una penalista i, en el mateix
moment, es va presentar un advocat hipotecari.
Imagina’t! Vàrem aprendre moltíssim d’ell. Vàrem
començar a fer difusió.

Com funciona la PAH?
La Plataforma és assembleària, però és molt important
que el teu cas es vegi tal com és. Perquè a vegades
depèn d’una coma de l’escriptura que tinguis una cosa
o l’altra. Nosaltres teníem un dilema, perquè això no ho
fan les altres plataformes. Les altres plataformes fan
una assessoria col·lectiva. Però nosaltres ens donàrem
compte que per a salvar molts de casos era necessari
individualitzar, cosa que també ens anava en contra,
perquè moltes vegades la gent és desagraïda (s’ha de
dir aquesta paraula) perquè una vegada que t’han
arreglat allò teu, se’n van i no tornen... El juliol de l’any
passat, els dimecres (que és el dia de l’assessoria)
vàrem arribar a tenir més de 110 famílies cada dimecres,
cent deu famílies! Els dimecres hi estàvem des de
les 10’30 del dematí fins que s’acabava, les dotze o la
una de la nit. Teníem por que els veïnats ens denunciassin,
però s’han portat beníssim, mai hem tingut cap
problema.

M’estim més que la gent que sols vol
resoldre el seu problema se’n vagi.

Algun veïnat que té el cotxe a l’aparcament de la plaça
diu que li fa por venir de nit...

Mira, hi ha un grapat d’al·lots, com podria esser-hi el
meu fill, que potser fumen maria, però no fan mal a
ningú. Com nosaltres, quan anàvem amb una guitarra i
escabellats, i la gent s’espantava. Nosaltres no hem
tingut mai cap problema amb ells.

En aquesta societat, que una
persona entengui qualque cosa
significa que tens una força immensa

Què has après durant aquests dos anys i mig?
Sempre aprens en tota aquesta vida. Aprens que la
gent està molt poc informada sobre el que li passa. Que
la gent està molt despreocupada per sabre els seus
drets, mentre li preocupa quines arracades es posa...
Aprens que es necessita conversar més amb la gent,
fer més reunions de barri, de comunitats. La gent té
tendència a actuar individualitzada.

Tu, el dimecres, vares insistir molt en què es tracta
d’una obra “coral”, de grup, si un ve sols a resoldre el
seu problema, s’ha equivocat de lloc...

I n’hi va haver un o dos que s’aixecaren i se n’anaren.
Que sí, que sí, les coses clares! Encara que resolem
molts de casos i sols en queda un amb nosaltres, jo
em qued amb aquest. M’estim més que la gent que
sols vol resoldre el seu problema se’n vagi. El qui
queda té molta força. En aquesta societat, que una
persona entengui qualque cosa significa que tens una
força immensa, perquè aquesta persona descobreix
la lluita. Potser aquesta persona tenia mil dimonis per
dedins i, descobrint la lluita i sabent cap a on enfocarla,
tens un aliat meravellós. Val per mil. M’estim més
una persona que ho entengui, que deu de “bueno...!”,
“vale...!”. Hem ajudat a més de quatre mil famílies en
dos anys i mig, que desembocaven en desnonaments.
També hem fet lloguers.

Quan una persona té un problema i ve a vosaltres, a
més de descobrir la vostra lluita, què li oferiu?

Primer de tot una gran acollida; una aferrada. La gent
està molt xocada i no entén per què li ha passat això.
Quan la gent ja té un dia per al desnonament, l’únic
que els podem oferir és mirar de trobar un lloc. Bé
sigui de manera privada (una ànima caritativa) o anar
directament a l’IBAVI. Des de fa molt temps nosaltres
vàrem lluitar perquè ens deixassin les cases que els
vàrem demostrar que estaven buides, que les deixessin
amb un lloguer social. I ho vàrem aconseguir.

La política municipal és un pegat
darrere l’altre. No és amb mi que han
de parlar els polítics, és amb la gent

Ara puc parlar del cap de l’IBAVI. Després
d’escoltar-nos se li va obrir el cor i va començar a
donar-nos pisos en lloguer social. Ara ja s’ha fet
oficial, els de dalt han vist que era una necessitat.
Fins ara no ho veien, encara no coneixen la magnitud
del problema. I ara s’han posat la medalla, però m’és
igual, el cas és que ens atenen. Intentam que l’ajuda
sigui col·lectiva, però partint del problema de cada un.
Coneixem el problema de cada família i feim una
mediació.

Quan varen comparèixer cent famílies, no teníem
temps per acompanyar cada una a fer un apoderament
i organitzàrem unes formacions col·lectives,
assembleàries, els dilluns.

Aquesta era una condició per poder venir el dimecres,
on es revisen els casos un per un: jo venc amb la meva
escriptura, el banc m’ha fet una execució hipotecària,
d’aquí a un parell de mesos o setmanes em fan la
subhasta i jo no vull perdre el pis. Què podem fer?
Podem lluitar? Fins ara tu vas a l’oficina antidesnonaments,
aquesta que han muntat, i miren si el
teu cas entra dins el codi de bones pràctiques; i, si no,”
adéu, el següent!”.

I la política municipal?
És un pegat darrere l’altre. Amb l’agreujant que molta
gent els creu, perquè com que surt a la primera
pàgina...! Diuen: he enviat una carta als bancs. Però,
per a què serveix? Als bancs els patina la carta. El dia
que em vaig presentar amb setze desnonaments a
l’Ajuntament... N’Isern, el Batle, és advocat hipotecari.
Que a mi em digués: “Àngela, hi ha desnonaments?” Va
ser una bufetada. Li vaig respondre:” jo som cuinera,
però no beneita, i tu ets manco beneit que jo. Saps
perfectament que hi ha desnonaments!”.

Hi ha hagut persones que no han
entès l’esperit de la Plataforma i ens
han fet molt de mal

Vaig tornar al següent plenari amb els setze i li vagi fer
un gest per dir “els veus?!”. Això va esser un boom. A
més nosaltres ens vàrem assabentar el dia anterior al
Ple, varen venir a les onze del vespre. Perquè jo no
som de pensar les coses per fer efecte, però sembla
que la vida t’ho posa davant.

La banca ara està estudiant com fer
mal d’una altra manera

La nostra política de sempre es: si voleu alguna cosa,
veniu al casal. Jo a un despatx de l’Ajuntament no
arreglaré res, seuré a una cadira còmoda, però no
arreglaré res. Veniu al casal i coneixereu la gent que
estau matant. I hi han vingut, tant els qui tenen el
govern com els de l’oposició. Personalment vull estar
bé amb tothom, però jo no puc estar a favor d’un partit
que retalla, que deixa que la gent es mori perquè no hi
ha seguretat social. A mi tant m’és si es diu PP com
Pepito, però jo no puc estar a favor d’aquesta gent...
No és amb mi que han de parlar els polítics, és amb la
gent.

Durant aquest temps, has tingut ganes d’enviar-ho tot
a rodar?

No, mai, mai! Malgrat hi hagi hagut problemes interns
i persones que ens han fet sofrir, i no a causa de les
hipoteques. Hi ha hagut persones que no han entès
l’esperit de la Plataforma i ens han fet molt de mal.

Costa sortir en els mitjans?
Jo sortiré a les cadenes de televisió o ràdio quan pugui
parlar de les hipoteques, no d’aquest senyor que
s’està morint Molt sovint els mitjans volen carnassa.
Però també és ver que quan els enviam un comunicat
de premsa se’n fan ressò. Jo creia que això era
normal, però he vist que no. Quan els ha arribat la
notícia de qualque actuació desafortunada, que semblava
fer-se en nom de la Plataforma, m’han cridat per
dir-me: “Àngela, això és ver?”. Ells coneixen la nostra
forma d’actuar i la nostra seriositat. Això no ho fan
amb tothom. Jo em sent estimada i valorada pels
mitjans, m’ho demostren.

Costa sortir en els mitjans?
Jo sortiré a les cadenes de televisió o ràdio quan pugui
parlar de les hipoteques, no d’aquest senyor que
s’està morint Molt sovint els mitjans volen carnassa.
Però també és ver que quan els enviam un comunicat
de premsa se’n fan ressò. Jo creia que això era
normal, però he vist que no. Quan els ha arribat la
notícia de qualque actuació desafortunada, que semblava
fer-se en nom de la Plataforma, m’han cridat per
dir-me: “Àngela, això és ver?”. Ells coneixen la nostra
forma d’actuar i la nostra seriositat. Això no ho fan
amb tothom. Jo em sent estimada i valorada pels
mitjans, m’ho demostren.

Ha intentat domesticar-vos algun banc?
A vegades ens han volgut regalar ordinadors o impressores.
Però la Plataforma és seriosa Endemés, això
no s’ha aturat, segueixen! I cada vegada pitjor. La
banca ara està estudiant com fer mal d’una altra
manera. Això és molt trist. No s’apiaden de la gent que han tret, no els importa
ningú.

I la vostra participació política?
Tenim clara la lluita contra els governs que ens han
fastigiat, no valen les sigles, sinó les actuacions que
han tingut. Nosaltres som a partidistes, però lluitam
amb totes les forces per la transformació de la
societat. Avui hi ha molta gent i associacions que
xerren, però no volen saber res de les arrels dels
problemes. Els opressors són amics seus i no els
toquen. Aquí tenim recursos per resoldre els
problemes, tenim el turisme, tenim el camp. Es
podrien crear cooperatives. Si hi hagués un suport
institucional es podrien fer moltes coses.
Es podria entendre una mica més la cultura del
compartir. Mentre una persona passi fam, jo som
responsable de la situació d’aquesta persona. No
me’n puc anar a dormir sense que em preocupi la
situació d’aquesta persona.

Tenim clara la lluita contra els governs
que ens han fastidiat; no valen les
sigles, sinó les actuacions que han tingut

Vols afegir qualque cosa?
Tothom hauria de conèixer la Plataforma perquè tothom
té dret a ser defensat. Hi ha molta gent que tornarà
caure en mans de la banca, amb contractacions que els
perjudicarà la resta de la seva vida.

Si tots estam plegats, podem

Nosaltres ho estam veient. Han de sabre que existim,
que som gratuïts, i que es tracta d’una lluita en què si
tots estam plegats podem. No és una utopia, cada dia
ho demostram!

Moltes gràcies, Àngela. Tant de bo arribi el dia en què la
Plataforma no sigui necessària. Però estam segurs que
tu i les persones com tu sempre seran necessàries per
a construir un món més humà.