La novel·la del trauma de Sbrenica

Miquel Àngel Llauger
Escriptor i professor

Dir que Cafè Barcelona, de Joan Carreras, és “la
novel·la del trauma de Sbrenica” és fals, perquè és
moltes coses més, però com que en part és vertader
ja m’ha semblat bé fer servir aquest titular com a
reclam. Recordem-ho: el juliol de 1995 les tropes
serbobosnianes del general Mladic varen assaltar
aquesta localitat de població majoritàriament musulmana,
que estava sota la protecció d’UNPROFOR
(forces de Nacions Unides), i varen cometre una
carnisseria que el Tribunal de la Haia per a l’antiga
Iugoslàvia ha qualificat de genocidi. Sbrenica és
l’emblema de la impotència d’Occident davant la
neteja ètnica, i és una de les pàgines més negres de
la història recent d’Europa. Els militars que varen ser
incapaços d’impedir la massacre eren holandesos, i
per a aquest país Sbrenica va esdevenir un trauma
nacional. Els joves soldats que varen carregar amb el
pes de la culpa són víctimes col·laterals de l’episodi,
salvant les distàncies immenses amb les víctimes
directes.

Arjen, un d’aquests joves, fill de pare català i de mare
holandesa, és un dels protagonistes de la novel·la, i
l’episodi de Sbrenica conforma un dels eixos de la
trama. Cafè Barcelona conté altres referències a
esdeveniments que han sacsejat la història recent
d’Holanda, com els assassinats del polític xenòfob
Pim Fortuyn per part d’un ecologista o el del cineasta
Theo van Gogh per part d’un islamista. També és una
novel·la sobre els cafès com a lloc de trobada, sobre
els canvis de residència i sobre el desarrelament,
sobre com un ídol de la cançó posa el fons musical a
la vida de les persones, sobre com una societat liberal
sent l’atracció dels populismes, sobre com els catalans
veuen Holanda i com els holandesos veuen Catalunya,
o sobre com els nous models familiars generen
relacions humanes noves. Una novel·la sobre
l’Holanda del segle XXI feta per un català, que és una
manera de dir que és una novel·la sobre l’Europa del
segle XXI.

En alguna entrevista que li he llegit, Joan Carreras
afirma que ell fa novel·les, no documentals. La frase
em resulta perfecta per desmentir una impressió falsa
que es podria derivar dels paràgrafs anteriors. Els
carrers i els canals d’Amsterdam, i els esdeveniments
històrics, posen el marc al que és sobretot una magnífica
història de relacions humanes. Són relacions
marcades pels afectes i els desafectes, pel pesos
morts de les culpes i del passat, i pels silencis feixucs
de les coses que han quedat sense dir o no s’han
sabut dir. El que ens atrapa com a lectors són els
moviments d’anhel i desencís, de calidesa i
d’allunyament, que endevinam en l’ànim de mitja
dotzena d’homes i, sobretot, de dones.

I, tal com pertoca en una bona novel·la, la seducció al
lector és possible gràcies a la destresa narrativa. La
prosa de Cafè Barcelona flueix sòbria, segura. El punt
de vista està manejat amb particular virtuosisme: un
narrador que apareix tímidament al principi i que va
guanyant presència a mesura que avançam deixa que
els personatges es retratin amb el que fan i amb el que
diuen, sense que una veu postissa ens n’expliqui les
motivacions. Sense caure en la puerilitat de l’excés de
peripècia (que deia fa poc Vicenç Pagès), es va creant
l’atmosfera embolcalladora de les bones novel·les. I té
un final d’aquells que fan que tot el havíem sabut fins
llavors prengui un aire nou.