Tornem a l’atur

Sebastià Mesquida

Un pensa, amb el temps, que el problema net dels qui
són a la cua de l’atur està en aconseguir, o no, una
feina. I pensen en allò que se’n deriva de manera inmediata.
En la informació publica, tot el que del fet
s’enregistra és el nombre d’humans que viuen amb
aquesta perspectiva. És una simple taula de resultats,
adients o no. Són resultats, endemés, que es refereixen
a les persones, que també són contemplades, així, com
a mers resultats.

A vegades es pot pensar
amb sorpresa, però, que
aquesta qüestió
humana, una qüestió
pública i pròpia,
diguem, de l’espècie,
únicament coneix
solucions privades.
Pot sonar malament. I
pot dur a pensar, en el
cas inferior de la salut.

Les persones de la cua de l’atur alhora deuen pensar,
com si ho tinguessin davant, en el panorama variat de
les empreses de les que pot surgir una acollida. Han de
veure un món trossejat en parcel·les particulars, de
manera que un món unitari i “de tots” no existeixi o es
quedi en simple entelèquia. Una contarella una mica
basta diu que això començà quan, en temps antics, un
home que s’havia apropiat d’una prunera digué un dia a
un altre: ”Collim les prunes i te’n duràs una parell de
grapades a ca teva”. I més tard ja no hi havia pruneres
sense amo. El fet de l’atur pot dur a un camp ple de
complicacions.

Alguns dels qui són a aquesta cua viuran un moment
feliç, un rar moviment de la sort: seran cridats per a una
feina. Es presentaran a una empresa desconeguda i es
sotmetran a la mirada d’algú que posarà la mà, amb
una serietat con obligada, en alguns teixits de la seva
vida. Més tothom ho sap, aixó sí, i procuraran que
aquells teixits mostrin la deguda consistència. Si va bé,
en endavant miraran de mantenir una actitud de reconeixement
i respecte. Seran unes parcel·les tan
aïllades de la resta del món com totes, i aquestes
persones seran les úniques, allà, que pensaran en les
seves coses.