Crisi econòmica i moral

Gabriel Amengual Coll . Doctor en Filosofia i Teologia Catedràtic de Filosofia de la UIB

Des dels quatre vents s’ha dit que la crisi actual és
molt més que econòmica, és moral, ètica. Certament
aquesta afirmació no té res d’estrany, puix l’economia
és una activitat humana i, per tant, com tota acció
humana, es regeix per fins i motius, i aquests arrelen
en les actituds i els hàbits morals, és a dir, en l’actitud
davant la vida i els altres, en les expectatives i mòbils,
en els interessos que orienten la conducta. Una acció
compta sempre amb una regulació que la defineix
com tal acció, és, per tant, una acció normada, norma
que en darrer terme és ètica. Per tant s’hauria de fer
una anàlisi d’aquest humus que ha produït el desastre
que ara ens toca afrontar.

La crisi actual és moral sobretot per les seves causes
i per les seves conseqüències. La crisi posa de manifest
el buit ètic que covava en el temps de creixement
econòmic. Recordem que l’etapa de creixement
econòmic, que en termes general es data entre el
1995 i 2007, 12 anys, no comportà una reducció de la
pobresa ni posà les bases per unes vies de creixement
sostenible i sòlid i unes relacions socials més
lliures i harmonitzades, més igualitàries, major distribució
de bens i d’igualtat d’oportunitats; es va basar
més bé en la mà d’obra barata, un recurs massa estès
i barat, molt abundant. Es va fer massa poc en educació
i investigació, en crear una massa amb les capacitats
adients per afrontar els reptes que ara ens estan
assetjant. Es va seguir la via del diner fàcil, sense
estalvi ni previsió de futur, previsió que no és tan sols
econòmica, sinó sobretot formativa i social, és a dir,
inversió en recursos humans, per dir-ho en termes
econòmics.

També és moral per les seves conseqüències: un
aturat no és solament un individu no productiu i una
càrrega social, sinó sobretot un ser humà que perd un
punt important de la seva inserció social i de la seva
autoafirmació, fora de la circulació social normal,
sense els recursos que li donen autonomia econòmica,
social i l’autoestima suficient per fer-se amb els
companys, per atendre la família, la qual cosa té efectes
socials i psíquics desastrosos: el converteixen en
un desesperançat, perquè no és només el fet d’ara no
tenir un lloc de feina, sinó de tenir-ne escasses esperances,
i amb elles es perden les possibilitats de molts
d’altres projectes.

La “banalitat del mal” volia posar de manifest
que les majors atrocitats es poden
cometre sense mal cor, sense ‘malícia’,
complint el deure de cada dia

Trescant una mica per aquest camp de les causes i
les conseqüències, voldria posar en relleu dos aspectes
de la crisi actual i la seva dimensió moral.

La banalitat del mal

Aquesta expressió, com se sap, la forjà Hannah
Arendt, per caracteritzar l’aparent normalitat d’un dels
grans monstres del nazisme, Adolf Eichmann. Òbviament
el títol mateix era provocador i suscità enorme
polèmica, principalment per part dels descendents de
les víctimes, ja que en aquesta expressió hi veien com
una mena d’exculpació del culpable, com si, el que
havia fet, fos banal i no un dels majors crims contra la
humanitat. La “banalitat del mal” volia posar de manifest
que les majors atrocitats es poden cometre sense
mal cor, sense ‘malícia’, complint el deure de cada dia
com a funcionari, essent un bon ciutadà, obeint les
lleis establertes; no calia ser un depravat moral,
mancat de sentiments. Eichmann era un home culte,
que trobava el seu gust en la música clàssica, tenia
família, que duia bé i estimava. La monstruositat dels
fets (i aquesta és la tesi bàsica d’Arendt) no exigia,
com executor, un monstre, sinó un home del caramull,
amb educació i formació, però, això sí, irreflexiu,
seguia simplement les pautes que li venien marcades.

La qüestió de la banalitat del mal, que plantejà Arendt,
va molt més enllà del cas que li suscità la qüestió. Té
l’enorme importància de que sigui possiblement la
manera més freqüent i quotidiana amb què es presenta
i es comet el mal, especialment avui en economia i
en política. L’enormitat del mal de l’empobriment de
persones i pobles, de la fam i les guerres, és comès
moltes vegades pels respectius funcionaris que
segueixen les lleis i les normatives i reglaments i fulls
de ruta de l’acció que correspon.

La majoria no fa més que seguir la lògica de la seva
professió i la seva feina. Aquesta consideració ve a compte per un doble
costat:

1) cal personalitzar els impersonals mercats”. Les lleis
de l’economia són executades per actors concrets,
que són els que fabriquen els productes financers i els
implementen. Hi ha uns especuladors que, seguint
una legalitat, exploten la gent, i, per molt legal que
sigui, no deixa de ser explotació.

2) Cal cercar responsables i demanar responsabilitats.
A tall d’exemple: Com s’explica que amb tants
d’organismes que vetllen pel bon funcionament de
l’economia no puguin preveure i almanco afrontar a
temps unes desviacions tan severes i profundes?
Pensem en l’auditoria que un mes abans de la fallida
del Lehman & Brothers encara li havia donat la
màxima qualificació de credibilitat i en que el nostre
president, quan ja la crisi feia furor a altres contrades,
ens estava dient que havíem entrat a la Champions-
League de l’economia. Potser aquests dos fets siguin
anècdota, però el que s’eleva a categoria –a la meva
manera de veure inexperta- és la pregunta de què
feien les grans institucions econòmiques a nivell internacional,
com el FMI, l’OCEDE, la Comissió Europea?
I què les de nivell estatal, amb responsabilitat directa i
explícita, amb capacitat de decisió i execució, i que
per això estan: els Ministeris d’Hisenda i Economia,
amb una Vicepresidència de govern inclosa, que tot
ho preveuen i planifiquen, fent pressuposts cada any i
estudis continus? I l’imparcial Banc d’Espanya? I no
diguem res dels grans centres d’estudis d’economia
dels bancs i caixes, a més de les facultats i centres
acadèmics d’estudi. Són molts de tècnics d’alt rang al
servei d’una causa fallida. És molta ciència i funcionariat
i administradors de la cosa pública per tan mal
resultat.

Les pràctiques corruptes no es limiten a
l’apropiació indeguda o al suborn, sinó
també a la imprevisió, a l’encobriment de la
situació i no prendre les mesures pertinents

Crec que és un deure moral cercar i demanar responsabilitats.
No es tracta de furgar en el passat, sinó de
responsabilitzar, i això serveix per al passat i per al
futur. I al meu mode de veure els responsables se
situen en els dos llocs de decisions de les societats
modernes, segons ja diagnosticà M. Weber, és a dir,
l’economia i la política, l’empresa i l’administració.

Les pràctiques corruptes no es limiten a l’apropiació
indeguda o al suborn, sinó també a la imprevisió, a
l’encobriment de la situació i no prendre les mesures
pertinents, o simplement seguir col·laborant perquè tot
segueixi igual fins que s’enfonsi.

L’antropologia de l’homo economicus és la
de l’ individualisme possessiu i insolidari.

Si no hem d’acceptar les coses de manera fatalista,
com si d’una desgràcia natural es tractés, cal
replantejar-ne la qüestió de la responsabilitat i prendre
consciència d’aquesta manera tan fina de cometre el
mal: essent un bon funcionari, un bon polític, complint
sempre les ordres, encara que no facin més que encobrir
una gran mentida.

A aquesta banalitat del mal (que pressuposa el bon
compliment del deure), cal afegir-hi, que per cosa
òbvia, ja només l’esment: les pràctiques corruptes,
tant en política com en economia, que han portat a
aquests resultats desastrosos. Corrupció que no rau
solament en embutxacar-se el diner públic, sinó en
pervertir l’acció política per a fins diversos, diferents i
divergents de la política mateixa o en forçar les lleis
del mercat fins que produeixen els efectes contraris i
autodestructius.

A la recerca d’una nova forma de vida

Les causes morals de la crisi també ens porta a
preguntar-nos què és el que ens ha portat a la crisi,
quins valors imperaven en aquest temps de creixement
que ens ha portat a la crisi. Fins i tot ens podríem
preguntar per quina antropologia, quina imatge
d’home hi havia en aquesta tendència que ens ha dut
la crisi? Un creixement basat en el consum a tota
costa, consum que pressuposava recursos inexhauribles,
creixement a costa de l’explotació de la natura;
explotació de la mà d’obra barata per tal de tenir la
producció de mercaderies a més bon preu, explotant
la gent, països, creant un nou esclavatge i explotant
els recursos dels països empobrits. És l’antropologia
de l’homo economicus, de l’ individualisme possessiu
i insolidari.

Cal tenir una visió planetària i veure que no hi ha tant
per a tots. No pot ser seguir cegament l’imperatiu del
creixement econòmic a qualsevol preu. Què farem
quan la majoria de xinesos tinguin cotxe particular,?i
els indis,? i els africans?. Seguint la nostra forma de
vida, la vida serà impossible a la terra.

No hi ha tant per a tots. I malgrat tot, hi ha abastament
per a tots! És un problema no sols de rendiment i distribució,
sinó de forma de vida.

No és fàcil definir què s’entén per forma de vida i menys
encara traçar les línies d’una forma de vida que es
cerca, sobretot si un vol anar més enllà de les declaracions
morals sobre la necessitat de solidaritat, respecte
a la natura, relacions més justes amb els pobles empobrits,
etc. Per això ho diré en negatiu, intentant mostrar
com se és ara i no s’hauria de ser. Ho diré, de tota
manera, fent ús d’uns tòpics:

No cal ser un donjuan. Entenc aquesta figura un poc a
la manera de Kierkegaard, per al qual és el que viu el
moment, intenta passar-s’ho bé, tirar endavant; no té ni
trajectòria de vida, sinó moments, ni té relacions humanes,
sinó contactes esporàdics i cercats per al propi
acontentament. És potser ara un producte del creixement
econòmic, el qual en cultura ha produït la postmodernitat.
És un irresponsable, perquè no respon ni d’ell
mateix. El donjoan és aquell que frueix els recursos.

Tampoc ens serveix l’executiu, que és aquell que calcula
danys i guanys, fa projectes, però només sota el
domini de la lògica econòmica, també mirant el creixement
econòmic del present, consistent en enriquir el
que tenen i deixant fora els que necessiten.

Sempre recordaré que en economia la necessitat es
defineix com “la demanda solvent”, la necessitat no és
donar pa a aquell que té fam, sinó a aquell que el pot
pagar; la necessitat no és la indigència, sinó la demanda
a d’aquell que té per satisfer la seva necessitat. És una
responsabilitat limitada al que ja es té de cara a
augmentar-lo. L’executiu és el que administra els recursos.

També coneixem un altre tipus, avui gairebé en desús.
És l’utòpic, aquell que somnia metes belles, però sense
pensar els mitjans, carregant-se el present i les persones
per tal d’assolir un futur que només té lloc en el seu
imaginari i que, pel preu que paga en el present, el fa
impossible. En aquesta descripció de l’utòpic hi poden
besllumar al·lusions a l’experiència del “socialisme real”,
perquè de l’altra gran proposta política del segle XX,
només caldria parlar d’una anti-utopia monstruosa. En
tot cas, “sempre que l’home ha volgut fer de l’Estat el
seu cel, l’ha convertit en el seu infern” (Hölderlin).
L’utòpic és el que no té en compte els recursos.

Es tracta de tres tipus d’existència, tres formes de vida,
de cap manera de tres professions (hi ha molt de
donjoanisme entre els executius en política i en economia).
Són tres camins tancats. Cerquem nous camins.