Autòmates

Plataforma Crea

Cada canvi de govern a Espanya comporta un canvi de llei educativa. Tic, tac, seguint la dinàmica del metrònom, els nostres polítics ens duen d’una banda a l’altra, pot ser amb bones intencions i paraules, però sempre amb resultats insuficients, perquè qualsevol reforma educativa necessita temps per posar-se en pràctica i donar resultats. A més, el canvi constant produeix en el professorat una autoestima encongida, desorientació, manca d’il·lusió, desempar. I una immensa disfunció en el sistema.

Aquesta vegada el fidel de la balança de la llei Wert, amb el lleig acròstic de LOMCE, posa l’accent en l’increment de les noves tecnologies i en les matèries instrumentals mentre es mantenen, i fins i tot es volen reduir en les comunitats de llengua pròpia, les hores de docència. Les matèries instrumentals i les noves tecnologies són vehicles per conèixer, comunicar-se, expressar-se i gaudir; però quin serà el coneixement que vehiculen? Les hores són les que són i aquestes mesures suposaran ara, ja ho han fet en el passat, un detriment en àrees considerades tàcitament no fonamentals (maries en deien en un altre temps) i l’àrea artística n’és una que poc a poc es va convertint en matèria residual.

Una de les justificacions que es donen es basa en què l’informe Pisa certifica el retràs de les qualificacions dels nostres alumnes respecte a altres alumnes de la Comunitat Europea. I han fet una equació senzilla: els nostres fracassen perquè reben menys hores de docència en aquestes matèries. La solució és automàtica, si volem millorar el seu rendiment acadèmic n’hem d’augmentar el nombre d’hores lectives. Però el que no expliquen és que Pisa només avalua tres de les vuit competències bàsiques: la lectora, la matemàtica i la científica, deixant de banda la resta de competències perquè, pel que sembla, o no són avaluables o resulta que eren un simple complement “d’allò que és important”.

D’altra banda, l’objectiu més citat de la nova llei és la millora de l’ocupabilitat, cosa que desplaça l’educació de la nostra joventut cap a la instrucció, i no es parla de desenvolupament personal i encara manco de realització. Si lligam les dues coses obtenim una formació adreçada al món professional i no al desenvolupament integral de les persones; seran uns formidables operaris, rendibles i altament eficaços (ara diuen eficients, que és una eficàcia econòmica) en la seva professió, però fora de la feina, tendran recursos per gaudir del seu temps d’oci, de les seves relacions personals? Comprendran el món al qual pertanyen? Podran gaudir d’un concert? Entendran el que es mostra als museus? Té la cultura un valor per a les persones? L’educació artística, a banda de la formació professional de base que conté, aporta aquest plus d’educació integral per a la vida perquè ensenyen a pensar, a expressar-se i fan que un projecte se diferencii d’un altre, dóna personalitat, criteri... des del que comuniques amb la roba que tries per vestir-te fins l’estètica del disseny d’un nou producte.

Amb la llei Wert es modelaran els alumnes per ser operaris que no pensin, com autòmates. Les altres coses s’hauran de cercar fora del sistema educatiu reglat, pagant.