El poeta que contestà la creació

Joan Bauzà i Bauzà. Sociòleg, professor CETEM, prevere, ex pàrroco a Lima -Perú

César Vallejo nasqué a Santiago de Chuco el 1892 i morí a París el 1938. És un dels grans poetes de la literatura en llengua castellana.

César Vallejo contesta la creació i s’aixeca contestatari del seu creador. L’home no està ben fet. Almenys no està prou fet. No s’interpreti psicològicament aquesta insatisfacció. No, no és que el subjecte Vallejo se senti decebut, tan sols. L’accepció aquí és metafísica: la culpa no és del producte, la culpa és del productor.

Així s’enceta un dels seus poemes: “Yo nací un día que Dios estuvo enfermo” (Espergesia). Ell és la criatura malalta d’un creador malalt. L’home comença a jugar el partit de la seva vida, lesionat, fill com és d’una existència ferida. Aquest fou el naixement de Vallejo. Aquesta serà la seva mort: “Me moriré en París con aguacero,/ un día del cual ya tengo el recuerdo” (Piedra negra sobre piedra blanca).

Aquest és l’existir de l’home: neixes un dia de malaltia i mors un dia de calabruixada. Tot situat entre el gemec del nin que neix i el badall ronc de l’adult que mor. No sols plou el dia de la mort, plou sempre: “Llueve; y hace una cruel limitación” (El palco estrecho). El viure és limitat, limitadíssim i per això cruel. “Y madrugar, poeta, nómada,/ al crudelísimo día de ser hombre” (Desnudo en barro). A aquí de la vida “aquí todo está ya vestido/ de dolor riguroso” (Yeso), aquí a la terra “la tierra tiene bordes de féretro en la sombra” (La copa negra), “celebrando perpetuos funerales” (Líneas). La vida és caminar, però “y todo se desplaza en pálidas/ renunciaciones sin dulce” (Romería). Qui dies passa, anys empeny, però són els dies de l’home “buenos con b de baldíos” (Trilce LII). Tal volta sia la vida arribar a port, però “tus pies resbalarán al cementerio cuando abra su gran O de burla el ataúd” (Ausente). Què hagués pogut ser la creació i, malgrat, què ha estat finalment la creació? “Puñal floricida” (Ascuas), “entierro de mil ilusiones” (Sauce).

Si la creació és de Déu, Déu n’és el responsable, i si responsable, culpable: “Señor,/ a ti yo te señalo con el dedo deicida” (Los anillos fatigados). L’home deïcida o Déu suïcida, tant se val: “Aquellos arciprestes, vagos del corazón,/ se internan y aparecen..., y hablándonos de lejos,/ nos lloran el suicidio monótono de Dios” (Retablo). Culpable, Déu, perquè hagués pogut fer-ho tot d’una altra manera: “Dios mío, si tú hubieras sido hombre/ hoy supieras ser Dios,/ pero tú que estuviste siempre bien,/ no sientes nada de tu creación/ y el hombre sí te sufre: El Dios es él” (Los dados eternos). No sols es tracta d’un Déu malaltís i oblidadís sinó d’un Déu emborratxat que se’n riu de la feta; mentre manté la creació, es troba sopant a taula i beu i beu: “Hay alguien que ha bebido mucho, y se burla,/ y acerca y aleja de nosotros, como negra cuchara/ de amarga esencia humana, la tumba/ Y menos sabe ese oscuro hasta cuándo la cena durará” (La cena miserable). Dels ebris no se’n poden fiar, és com la sort del venedor de cupons: “El suertero que grita ‘la de a mil’/ contiene no sé qué fondo de Dios/..., la suerte aquella que.../ ...irá a parar/ adonde no lo sabe ni lo quiere/ este bohemio dios” (La de a mil).

I Vallejo es posa tant trist i li dol tant que, finalment, la criatura es compadeix del Creador. Tal volta no hi ha massa diferència entre un i altre a l’hora de sofrir, tal volta la primera víctima de la creació sia, en comptes de la criatura, el mateix creador. Vallejo es dirigeix a Déu d’entranya a entranya, amb un quasi desig de redimir Déu: “Oh Dios mío, recién a ti me llego,/ hoy que amo tanto en esta tarde; hoy/ que en la falsa balanza de unos senos/ mido y lloro una frágil Creación/. Y tú, cuál llorarás…, tú, enamorado/ de tanto enorme seno girador…/ Yo te consagro Dios, porque amas tanto; porque jamás sonríes; porque siempre/ debe dolerte mucho el corazón” (Dios). Al final, la criatura, que pateix la creació, com-pateix el creador i decideix absoldre’l: “¡Viejo Osiris! ¡Perdónote!” (Santoral). Potser sia veritat el que Habermas afirmà sobre la “contracció” o retirada de Déu en el moment de la creació; potser, en l’autoexili diví de la regió de la llibertat creada, quedés nafrada la seva omnipotència. Tal vegada Déu no és que no vulgui, és que no pot: “Mas, ¿no puedes, Señor, contra la muerte,/ contra el límite, contra lo que se acaba?” (Absoluta). Molt probablement tingué Vallejo, respecte a Déu, el mateix sentiment que tingué respecte a si mateix: “¡Vistosa y perra suerte! César Vallejo, te odio con ternura! (En suma, no poseo para expresar mi vida).

Vallejo, sempre citant Déu, mai negant-lo, sempre discutint-lo. Com Jacob, a qui el primer llibre de la Bíblia descriu “lluitant amb Déu i els homes” (Gen 32, 23-31). Com Jacob, el gran patriarca hebreu, així Vallejo, el gran poeta peruà.