Maria Salleres

MARIA SALLERAS JUAN, neix a Palma l’any 1946. Té 66 anys. Els seus pares tenien un negoci de botiga de roba i sastreria a prop de la Plaça Major. Estudià el Batxillerat Elemental al col·legi del Sagrat Cor, on coneix a Francisca Bosch. Va seguir els estudis de secretariat d’empreses, i en dos anys completà el cicle d’estudis de tres anys. Estudiava a Palma i s’examinava a València. Mentre, ajudava al comerç familiar, especialment els dissabtes que no tancaven a l’hora de dinar, quan el sastre duia els encàrrecs, i molts de clients de la part forana, aprofitaven per baixar a Ciutat, i a la vegada feien compres de gra a Ca’ n Ripoll, la famosa casa que estava devora el negoci familiar.

I comences els teus estudis d’assistent social...

Sí tenia 21 anys i els vaig començar al Lul·lià. Allà vaig descobrir les desigualtats socials que encara desconeixia. Al final del tercer any, prepar la tesina “ Mallorca i el Turisme”. Entro en contacte amb el grup de cristians de base, que des d’ una opció de fe, feia feina a hoteleria. Gent com Maria Bonnín, Sinfo, Maena, Paco Obrador...i començà a canviar la meva visió del món.

Aleshores te’n vas a València a estudiar per treure’t el títol de Graduat Social ...

En efecte. Volia estudiar i a la vegada fer feina per pagar-me els meus estudis. Tenia ganes de ser independent i no dependre de la meva família, cosa que en principi ells no entenien. Estava allotjada a la Residència Samaniego, i així vaig estar-hi quatre anys. Vaig començar fent feina a una fàbrica de peix, però finalment feia de jornalera per les cases, i així vaig compaginar els estudis i la meva subsistència. La carrera era de tres anys. Acabada la carrera, vaig fer un curs d’un any de teologia de base, que servia per poder entrar a la Universitat de Comillas. D’aquell curs vaig poder gaudir de professors com el Pare Llanos, el teòleg Díez Alegria, Julián Garcia-Nieto, Alfons Comín, teòrics i pràctics de la teologia de l’alliberament, del compromís dels creients amb els oprimits, de la coherència de vida entre el que es diu i el que se practica.

Com és el teu retorn a Palma?

Per l’any 1974 torn a Palma i vaig a viure a Mar 6, un pis del carrer de la Mar, que era a la vegada un lloc de convivència de cristians de base compromesos amb el món del treball, alhora que un espai de formació i centre de reunió dels treballadors, especialment d’hoteleria. Un espai que arribà a ser un punt de referència, en l’àmbit del treball clandestí democràtic de Palma. Durant dos anys col·laboro com a graduada social amb el despatx de l’advocat laboralista Ferran Gomila, amb Carmel Bonnín, Carme Ribas...En aquesta etapa m’afilio a Bandera Roja, que al poc temps inicià la fusió amb el PCE a les Illes. Sempre dic que en el Partit Comunista vaig aprendre a fer anàlisis polítiques de la realitat, i a valorar i ponderar les relacions complexes que sempre se donen en tota realitat concreta on vols intervenir. A les primeres eleccions democràtiques, vaig donar suport a la coalició del PSP de Tierno Galván i el PSI. Una vegada passada aquella experiència amb poc èxit, vaig passar a un plànol molt més secundari de la militància política. Vaig estar afiliada al PSM però com a simple cotitzant fins l’any 1982 que me’n vaig a viure a Madrid. També, i fins l’any 1982, col·labor amb l’ Associació de Veïnats del Puig de Sant Pere i amb el grup d’arquitectes com Tomás Fortuny i Joana Roca, que varen treballar pel projecte de rehabilitació del Puig.

L’any 1976 és quan comences la teva relació amb Càritas?

Sí, en efecte. El director de Càritas era en aquell temps Pep Roig, que fa ser professor meu de sociologia al Lul·lià. Ell me va proposar iniciar una mitja jornada, per intentar resoldre l’increment del volum burocràtic i de gestió, que suposaven per a la institució, l’existència dels acolliments de Palma Nova, S’Arenal i de la Plaça Progrés. Els acolliments eren centres pensats per rebre els immigrants peninsulars, que arribaven amb moltes dificultats personals i familiars, per fer feina al món de l’hoteleria i la construcció. A la pràctica feia feina tot el dia. Pels matins repartia els “vales” per accedir al menjador del Patronat Obrer (del Pare Ventura), la feina “tradicional” de Càritas. L’horabaixa havia de fer-me responsable de tota la gama d’activitats legals i clandestines que se desenvolupaven als acolliments. Des de l’assessoria laboral, guarderies adaptades als horaris de les cambreres, fins “tapar” els documents i pamflets clandestins, que se repartien als centres de treball o a les xerrades de formació sobre drets laborals, o les reunions il·legals de grups de treballadors i treballadores per organitzar les seves formes de lluita. L’Església era ben conscient del que passava als acolliments. En aquell temps no es podien reunir més de cinc persones si no tenien la cobertura d’una institució reconeguda; en aquest cas, l’Església a través de Càritas feia possible aquestes activitats. Separar les funcions administratives dels acolliments i Càritas era una feina de gestió necessària. També era una manera d’ “aïllar” la responsabilitat política del que passava als acolliments de la resta de Càritas i de la institució eclesial. Això també m’ho varen deixar clar els directors. Podien seguir tolerant-lo, però en cas de conflicte, la màxima responsabilitat seria exclusivament meva.

Quin paper va tenir el bisbe Teodor en l’enfocament del treball social de Càritas?

El bisbe Teodor va tenir la visió de que calia compaginar la funció assistencial de l’església, amb una concepció més moderna, laica i institucional dels serveis socials. Als dos anys de fer feina a Càritas, se va aconseguir incorporar dos treballadors socials a l’equip tècnic. A partir de 1978 ja estic fent a la pràctica la funció de coordinadora general i se comencen a crear les àrees de feina. Concretament l’àrea de Treball, l’àrea de la Dona. El Secretariat Gitano ja hi era. Aquest tipus d’estructura era bastant avantguardista, respecte a altres bandes de l’estat, que seguien amb la seva visió de Càritas, com organisme repartidor de caritat i beneficència. Aquesta feina la faig fins l’any 1982, on deman una excedència personal, i me’n vaig a viure a Madrid fins l’any 1989.

Al mateix temps, des de l’Associació d’assistents socials, i des de l’Ajuntament de Palma amb Joana Gual, Jaume Garau, i altres professionals, com Pere Mascaró entre altres, se treballava per dissenyar i construir una estructura de serveis socials públics. El bisbe Teodor, tot i defensant el paper específic de l’Església en la funció assistencial, mai va vetar cap proposta, i sempre va cercar el diàleg i el compromís, com a la millor forma per resoldre la imbricació de les institucions de l’església, amb la nova xarxa de serveis socials que s’estava creant.

I tornes a Palma l’any 1989...

En efecte, torn a Palma i a Càritas, en un moment en què calia contribuir a superar les “gelosies” i dificultats entre els nous serveis socials municipals ja constituïts i les activitats de Càritas. Segueix com a coordinadora general, a la vegada que se consolida una estructura més professional per a la gestió de Càritas. Se anomena una administradora, i persones com Gabriel Pérez i Tomeu Morey contribueixen a donar una millor qualificació tècnica per a l’organització dels serveis de Càritas i una millor organització de la feina del voluntariat. La meva feina com a Coordinadora i, després, Directora, sempre estava sota la supervisió dels Directors, honorífics, que eren les persones anomenades pel bisbat, com a responsables de la gestió de Càritas i altres departaments. He de dir que sempre, aquests directors, em varen donar la seva total confiança per la meva feina i la del conjunt dels treballadors, i jo procurava sempre tenir-los al corrent del que passava, amb els nostres contactes setmanals.

Fins a la teva jubilació...

Bé, l’any 1995 vaig passar a Directora i vaig dimitir l’any 2001, per casar-me amb un capellà. El meu estat civil creava una situació compromesa a la institució oficial de l’Església, i jo no volia provocar cap conflicte institucional. Volia viure la meva opció personal des del respecte i sense perjudicar ningú. Malgrat tot, el bisbe Teodor em va mantenir a tots els càrrecs dels diferents patronats on hi era present. Això me va permetre seguir col·laborant amb els diferents equips de Càritas, fins a la meva jubilació, l’any 2011.

I després de la teva jubilació, el Premi de la Solidaritat del Consell de Mallorca en el 2012...

Vaig ser proposada per l’equip actual de Càritas i vaig anar a recollir-lo, per respecte a la seva bona intenció, i perquè entenc que el que se premiava, no era tant la feina d’una persona, com la feina de tot un seguit de gent, que va fer possible modernitzar i fer útil per a la societat, una institució concebuda en principi únicament per a la caritat. Me va costar rebre el premi d’unes autoritats del Consell, que estan desmantellant els serveis socials pels quals nosaltres tan vàrem lluitar, com és ara els retalls sobre l’abast i la quantitat de la Renda Mínima d’Inserció. Sentir els seus discursos contradictoris de lloança, de gent que vol tornar als vells conceptes de beneficència i caritat, i entén els serveis socials com un “luxe” que no ens podem permetre. Pensant amb la feina dels companys i el seu compromís, me vaig reprimir i fer l’esforç de mirar cap endavant, per no malmenar el reconeixement a tota una trajectòria de treball col·lectiu.

Vares compartir molta feina amb Pere Mascaró?

És clar que sí. Va ser una persona que me va impactar molt. Sempre record el que ens comentava : “ Quan se descobreixen les necessitats socials d’un determinat col·lectiu, el que cal és fer una anàlisi exhaustiva de la seva situació. Després dissenyar un bon projecte d’actuació per ajudar a la seva millora. Fer un pressupost ajustat i assenyat dels costs d’intervenció. Cercar els mecanismes de finançament. I, especialment, no aturar-se d’estar-hi al damunt, fins que es vegi al BOIB. Quan la demanda de justícia es converteix amb un dret, podem dir que hem contribuït a fer una bona feina”.

Estic segura que en Pere estaria orgullós de la feina que fa l’Ateneu. Persones com ell, ajuden a veure amb simpatia, com es el meu cas, el que significa Iniciativa Verds, la feina de la coalició i la necessitat de construir un tercer espai nacional, alternatiu i progressista a Les Illes.