Pressupostos per un “austericidi”

Laia Ortiz. Diputada d’ICV al Congrés de Diputats.

Uns dies després de la presentació dels pressupostos generals de l’Estat pel 2013 i de l’enèsim programa de reformes del Govern que tenen com a objectiu precaritzar encara més les condicions de vida de la població, ens arriben les previsions del FMI. Aquestes situen a Espanya a l’escenari d’una gran depressió que es pot allargar fins el 2018.

Realment és paradoxal que des dels que fan les receptes que porten al suïcidi es dediquin també a fer d’enterradors. Un despropòsit com els que venim acumulant des de l’entrada en la crisi econòmica.

Si a l’inici de la crisi el diagnòstic era la manca de regulació i els excessos del capitalisme financer, l’aliança dels poders econòmics amb la dreta europea i la passiva socialdemocràcia han dissenyat un conjunt de polítiques encaminades a mantenir “l’estatus quo” de la oligarquia financera, afeblint la política davant el xantatge dels mercats i promovent el desmantellament del model social europeu.

En aquest escenari des dels nacionalismes conservadors al PP ens governen insistint en la idea que el problema de la crisi és l’excés del sector públic, que cal reduir despesa pública i això reactivarà l’economia.

No hi ha teoria econòmica que sostingui aquest dogma que repeteixen fins la sacietat. Les retallades redueixen el PIB i també els ingressos públics però aquest és un dogma que el PSOE va alimentar fins al punt de reformar la CE trencant el pacte social amb els ciutadans i socialitzant les pèrdues del sector bancari entre la ciutadania.

El que si que aconsegueixen amb les retallades de serveis públics, de les rendes d’inserció social, de la reforma laboral o el rescat a les entitats financeres és la socialització de les pèrdues del sector financer, culpabilitzar a la ciutadania i als treballadors públics i substituir el model social europeu pel del capitalisme salvatge.

Les seves “contrareformes” ens porten a un model basat en la desigualtat social (avui Espanya és ja el país de la UE-27 amb més inequitat), en l’augment exponencial de la pobresa i canviar la solidaritat per instaurar la llei del més fort i del qui més té.

Les xifres dels pressupostos generals pel 2013 són l’últim exemple d’aquesta estratègia. En un moment en què més de 600.000 persones no disposen de cap ingrés, es realitzen de mitjana 517 desnonaments al dia, l’atur està al 24% i l’exclusió social és creixent les partides d’aquest s pressupostos són una autèntica aberració: la partida per educació secundària (FP) cau un 38%, les prestacions sanitàries cauen un 39%, el programa de foment de la inserció laboral es redueix un 34%, o les polítiques actives d’ocupació s’han reduït un 60% des de l’any 2011.

Alhora hi ha una reducció general de les transferències a CCAA i Ajuntaments per fer polítiques socials (el Pla concertat de Serveis socials s’ha reduït un % en dos anys i el Fons d’Integració per immigrants ha passat de 70 milions a 3 i mig) i desapareixen directament les partides del fons de garantia d’aliments o la protecció contra el maltractament infantil.

A aquestes xifres cal afegir l’eliminació de les inversions i l’abandonament del medi ambient, especialment de les partides de desenvolupament rural sostenible o de foment de les energies renovables i lluita contra el canvi climàtic, que han desaparegut dels pressupostos.

A més la injustícia i la ineficàcia dels pressupostos es veu accentuada també en la partida dels ingressos. Noves taxes sobre la justícia que vulneren el dret a la tutela judicial efectiva o els impostos a energies renovables que impedeixen la transició del nostre model productiu. Mentre el Govern decideix renunciar a la lluita efectiva contra el frau fiscal reduint els recursos a la Agència tributària, mantenir la tributació a les societats especulatives (SICAVS) a l’1% o no desenvolupar la fiscalitat verda.

No són inevitables aquests pressupostos, són decididament els pitjor pressupostos possibles per sortir de la crisi, reduir desigualtats i abandonar el model de l’economia del casino i depredadora del territori.

Per sortit d’aquesta situació cal una alternativa política i social que impugni amb valentia, exigència democràtica i transparència el model econòmic al que ens volen abocar. Aquest model les dretes del país exalten i subscriuen, i que la socialdemocràcia sembla abraçar allà on governa. Cal articular una aliança política i social als països del sud d’Europa, amb totes les víctimes d’aquest “austericidi” així com articular diàleg amb les “altres” víctimes de la precarietat que també trobem al centre d’Europa (per exemple Alemanya que avui té 7 milions de treballadors actius que són pobres).

Necessitem canviar Europa i per això necessitem que les institucions i no només els carrers estiguin ocupats pels interessos generals i no els del 1% de la població. Cal recuperar la política de debò, que és precisament la defensa d’allò comú, del que és públic. Només plantant cara a aquest model deshumanitzat, injust i anti ecològic podem evitar que es presentin pressupostos com aquests, però a més és també l’ única manera de salvar la democràcia i la sobirania popular, és a dir, el dret de les persones a decidir la societat on volen viure.