Què és i què no és la Renda Bàsica

Rafael Borràs Ensenyat

Amb els efectes devastadors de la crisi per als més febles, és relativament freqüent que determinats moviments socials, algunes forces polítiques de l’esquerra, el sindicalisme de classe o, fins i tot, algunes personalitats progressistes, facin propostes per a la implantació de subsidis per corregir els aspectes més sagnants d’aquesta crisis. Aquestes propostes, amb noms diversos, van dirigides a fer front als processos d’empobriment i d’exclusió d’àmplies capes de la societat que les polítiques d’austeritat neoliberal estan provocant. En qualsevol cas, són propostes de millora i ampliació –en alguns casos substancials- de prestacions ja en vigència, com ara, la Tarja Bàsica, la Renda Mínima d’Inserció, etc. Propostes que es mouen en l’àmbit dels Serveis Socials i dels subsidis condicionats, generalment, a la carència de rendes. El que pretenen, amb molta raó, és condicionar els pressupostos públics a les necessitats de les poblacions i no la inversa.

A tall d’exemple, les recents dades conegudes de l’Enquesta de Condicions de Vida, que elabora l’INE, evidencien que la taxa de risc de pobresa de 2011 era d’un 18.5 a les Illes Balears i d’un 21,8 al conjunt del Regne d’Espanya. Val a dir que aquesta taxa balear de risc de pobresa es correspon amb les politiques progressistes que es practicaven a l’anterior legislatura i que, amb les retallades del PP que es practiquen des de finals de 2011, segur que ha anat en augment. És a dir, vivim una situació en la que hi ha molta gent pobra -cada vegada de més intensitat- i cada cop són més les persones que freguen el risc d’assolir aquesta condició de pobresa.

Davant una situació com aquesta les propostes abans esmentades són absolutament justes i necessàries. És més, en la meva opinió, són exigibles per una raó de mínima equitat: Cal salvar a les persones abans que als bancs!

En el cas concret de les Illes Balears, una proposta d’ingrés mínim contra la pobresa no seria altra cosa que donar compliment de debò a allò establert a l’article 21 de l’Estatut d’Autonomia que diu “A fi de combatre la pobresa i facilitar la inserció social, els poders de les Illes Balears garanteixen el drets dels ciutadans de les Illes Balears en estat de necessitat a la solidaritat i a una renda mínima d’inserció en els termes prevists en la llei”. Hi ha, idò, marc legal per posar en marxa polítiques socials adequades a l’actual situació d’emergència social i que, al meu parer, haurien de ser un element clau, i en positiu, del moviment mobilitzador de la societat civil en contra de les retallades del Govern del PP.

En aquest sentit, el moviment català per crear una renda de ciutadania a traves d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) (http://www.rendagarantidaciutadana.net) pot ser un bon referent per combatre les polítiques de JR Bauzá a dos nivells: El de les propostes i l’ideològic. Som de l’opinió que el moviment de protesta antiretallades necessita propostes a favor de les quals mobilitzar-se. No basta dir NO. I, des d’un punt de vista ideològic, crec que és clau que el moviment social lideri la lluita contra la pobresa des de paràmetres de laïcitat i de defensa de l’Estat del Benestar.

Permeteu-me que hi dediqui un paràgraf a això de la laïcitat i de l’Estat del Benestar. Ara mateix qui més contacte té amb els pobres de les barriades de Palma i dels nostres pobles de Mallorca (suposo que a Eivissa, Formentera i Menorca passa el mateix) són les organitzacions confessionals que desenvolupen una labor molt lloable. Però és un àmbit en el que els laics hem d’actuar amb decisió i valentia. Sobre l’Estat del Benestar convé no oblidar que el pensament ultraliberal ha inventar l’expressió “societat del benestar” que no és, ni molt manco, un sinònim d’Estat del Benestar. Ans al contrari, en una societat del benestar, entesa en els termes de l’ultralliberalisme, és el mercat lliure qui proveeix, se suposa que en lliure competència, qualsevol bé o servei a tothom que ho pugui pagar. Per a qui no ho pugui fer, la societat ha de respondre amb actituds de beneficència pseudo solidària. Una proposta de renda contra la pobresa -i més si és per un procediment participatiu com ho és una ILP- aniria, sí més no, en la direcció d’implicació laica i social en el combat contra la pobresa i en la defensa de l’Estat del Benestar.

Però, essent molt important aquesta ampliació de la política de serveis socials, això no és Renda Bàsica, almanco no és el que defensen l’organització internacional Basic Income Earth Network (de la que la Xarxa Renda Bàsica és la secció oficial al Regne d’Espanya), ni la majoria d’autors i autores que postulen la implantació d’un ingrés monetari mínim per garantir l’existència material a la ciutadania. No és, idò, un subsidi, ni un ajut, ni una paga, ni una renda per combatre la pobresa. És una proposta de canvi radical d’organització social i de política econòmica, per garantir a tothom, sense exclusions, aquest dret a l’existència material i, alhora, fer que hi hagi veritablement llibertat, més igualtat i, òbviament, que la pobresa sigui un episodi del passat.

Per entendre’ns sens dubte, hom podria acceptar la definició que ens ofereix Daniel Raventós en un recent llibre editat per El Viejo Topo i titulat “¿Qué es la Renta Básica? Preguntas (y respuestas) más frecuentes”. Diu així: “La Renda Bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident acreditat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre, o dit d’una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui.

La proposta de Renda Bàsica pot semblar cosa d’idealistes i de visionaris. Alguna gent de l’esquerra pot pensar que ara no és el moment de donar-li voltes a aquesta proposta i que “amb la que està caient” ja en tenim prou amb resistir a les agressions de la Troika europea i del turbo capitalisme internacional. Discrepo d’aquestes opinions. La Renda Bàsica té una solida argumentació tècnica gens idealista i experiències aproximatives d’aplicació que no són de visionaris. I a més a més, no podem menystenir algunes utopies –màxim si són practicables- mentre teixim atapeïdes xarxes de resistència a l’actual bogeria neoliberal .

D’aquestes coses en parlarem els propers dies 16 i 17 de novembre al XII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica que, organitzat per l’Ateneu Pere Mascaró, enguany es celebra a Palma. Vos hi esperem!