Què passa a Catalunya? Una visió des de l’esquerra nacional

Jaume Bosch. Diputat d’ICV al Parlament de Catalunya

La impressionant manifestació de la Diada Nacional de l’onze de setembre va suposar un esclat d’indignació de bona part de la ciutadania materialitzat als carrers de Barcelona. La crisi econòmica no és aliena a l’èxit de la mobilització, però el factor decisiu que ens permet entendre què està passant cal buscar-lo en el fet nacional, en la insatisfacció de la gent en relació al reconeixement dels drets nacionals de Catalunya.

L’origen és la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006. Impulsat pel govern catalanista i d’esquerres, presidit per Pasqual Maragall, el país va emprendre el camí d’incrementar el seu autogovern seguint al peu de la lletra totes les passes previstes a la Constitució. El Parlament va elaborar un projecte d’estatut, avalat per més de les dues terceres parts de la cambra; el va remetre al Congrés i al Senat; es van acceptar retallades imposades pel PSOE tot i que es va salvar el que es considerava fonamental, i finalment el poble de Catalunya va votar l’Estatut en referèndum, amb el suport del setanta-quatre per cent dels votants, malgrat el terrible error d’ERC de demanar el vot negatiu.

El PP no va acceptar el resultat de la democràcia i va portar l’Estatut al Tribunal Constitucional (al costat, cal no oblidar-ho del Defensor del Pueblo, l’ex-dirigent socialista Enrique Múgica). Un Tribunal Constitucional, desacreditat i partidista, es va carregar les línies mestres de l’Estatut. I la gent va sortir al carrer el 10 de juliol de l’any 2010 per cridar: “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ni el PP ni el PSOE varen voler escoltar el missatge. I el PP des del Govern ha aplicat de forma constant una política de recentralització amb el pretext de la crisi i un seguit de mesures contra la llengua catalana no solament des del Govern central sinó també des dels Governs de les Illes i del País Valencià. I la gent ha dit prou.

Des d’ICV hem tingut clar que l’única sortida possible és l’aplicació del dret a l’autodeterminació: aquell principi que reivindicava l’Assemblea de Catalunya l’any 1971 en plena dictadura franquista, al qual mai varen renunciar el PSUC i Nacionalistes d’esquerra, malgrat no haver estat inclòs en la Constitució de 1978, i que ICV ha inclòs en els seus textos programàtics des de la seva fundació l’any 1987. Doncs ara cal aplicar-lo; el dret a l’autodeterminació ha de passar de ser un principi teòric a concretar-se en una consulta que s’ha de celebrar aquesta propera legislatura. El PSC, presoner de la seva dependència del PSOE, no ha sabut reaccionar i el tsunami li ha passat per sobre: avui és un partit derrotat, desorientat i trencat.

Però des de l’esquerra, cal denunciar alhora l’intent de CIU d’apropiar-se del dret a decidir per intentar aconseguir majoria absoluta a les eleccions del 25 de novembre. Igual que ja ha fet Feijoo a Galicia, si Mas guanya les eleccions, i molt més si ho fa amb majoria absoluta, interpretarà que les urnes han avalat no tan sols la celebració de la consulta (que d’altres forces, com ICV, també defensem) sinó la seva política econòmica que és la mateixa que aplica el PP: CiU ha aprovat els pressupostos dels darrers dos anys gracies al PP; i CIU ha votat gairebé totes les mesures proposades per Rajoy al Congrés dels Diputats. Aquesta és la realitat que Mas vol amagar: i per això el missatge d’ICV en aquesta contesa electoral vol ser nítid: sí al dret a decidir però alhora indestriable defensa de l’estat de benestar i construcció d’una alternativa d’esquerres que posi en qüestió les bases d’una política injusta de la qual Mas ha estat el màxim defensor.