14 de novembre, una jornada històrica

Josep Benedicto Lacomba. Sindicalista

El 14-N, no passarà a la història com una jornada de vaga general, una més, de la nostra democràcia més recent i no ho serà perquè les xifres de vaguistes siguin majors que en anteriors convocatòries, les dades de l’histèric 14-D poden resultar insuperables, no només pel context històric i polític, que sens dubte és l’element d’anàlisi més recurrent i objectiu.

Aquesta jornada comporta un element qualitatiu en el caràcter de la mobilització, sens dubte amb un major contingut polític que anteriors convocatòries, en aquest cas no combatem una reforma laboral o unes mesures que graven directament o exclusivament a la classe treballadora assalariada, l’objecte de la convocatòria resideix bàsicament en expressar el desacord a una política, la que exerceix el PP que atempta no només als assalariats, que sens dubte poden ser els més perjudicats d’aquestes polítiques, especialment en l’àmbit dels treballadors de la funció pública.

Els pensionistes, els dependents, els autònoms, els joves, les dones, els petits empresaris, també l’educació i la sanitat pública, en definitiva la majoria de la ciutadania són les grans víctimes de la política ultraconservadora de Rajoy / Merkel.

El nou element qualitatiu consisteix en l’àmbit de la convocatòria de la Vaga, el paper exercit per la Confederació Europea de Sindicats, que assumeix per primera vegada el protagonisme d’una convocatòria d’aquestes característiques ha estat assumit pel Sindicalisme de classe a Espanya, Portugal , Grècia, Itàlia, Malta i secundat amb manifestacions a França, Bèlgica, Alemanya i altres països és una resposta, una primera resposta del moviment sindical al neoliberalisme econòmic, per tant és la globalització de la mobilització que mereixen els dictats del capitalisme globalitzat que expressa la Sra Merkel.

Com un rotund èxit cal qualificar aquesta convocatòria, la vaga ha estat secundada majoritàriament, més enllà de la guerra de xifres en les que contínuament es recorre en aquests casos. Efectivament són menys els treballadors que l’han secundat al nostre país, entre altres raons, perquè són molts més els treballadors en situació d’atur, més de 600 mil aturats entre les dues últimes convocatòries, 5 milions d’aturats que no poden exercir aquest dret, perquè estan privats d’un altre dret, el de la feina i els que encara el mantenen en una situació de precarietat molt més gran després de les últimes reformes laborals dutes a terme.

Però tota aquesta ingent massa de indignats, va poder expressar-se en les grans manifestacions convocades a totes les grans capitals del nostre país. Si a altres convocatòries van tenir una major participació en les aturades, cap convocatòria va tenir un seguiment tan massiu com ho van ser les manifestacions del 14-N i si això va ser així, si molta gent no va poder participar, per diverses circumstàncies de la Vaga, va tenir la seva expressió als carrers. Són unes mobilitzacions que superen allò estrictament sindical per donar pas a la major participació ciutadana de la història, només comparable amb les memorables mobilitzacions contra la guerra dutes a terme contra el trio de les Açores.

Ara correspon als dictadors del neoliberalisme rectificar les seves polítiques, la unitat obtinguda entre les classes que pateixen els seus dictats, la unitat obtinguda en el moviment sindical internacional exigeixen aquests canvis i la força acumulada ens conduirà a canviar també la correlació de forces i així avançar en el que és fonamental per als progressistes, les persones per sobre dels resultats econòmics.