Algunes reflexions sobre la situació de la sanitat

Sebastià Serra Morro. Metge de Família

Diuen que les crisis constitueixen oportunitats de canvi i millora. Diuen que s’han d’aprofitar per a desprendre’s dels mals costums, dels pesos innecessaris... Potser sigui veritat, però què passa quan veus que la Crisi s’aprofita per a introduir canvis que no duen a la millora, si no a empitjorar les condicions de vida dels ciutadans? I això és el que està passant, al meu entendre, en el nostre entorn.
Des de fa anys qualsevol observador del món de l’Administració podia veure que hi havia coses que s’havien de canviar: borses d’ineficiència, despeses no controlades ni justificades, polítiques de personal erràtiques, poca implicació dels treballadors, augment dels privilegis dels que haurien d’estar al servei dels demés, poca cultura de servei, situacions d’abús en la utilització de recursos, deixadesa per part de l’Administració en les seves funcions de control... Quan ha arribat la crisi, aquesta s’està aprofitant per a canviar sí, però només des d’un punt de vista economicista.

A l’hora d’analitzar les causes d’aquesta situació ens trobam que les explicacions varien molt en funció de la ideologia dels qui les exposen. Des d’unes posicions neoliberals els culpables són, per un costat, l’Estat Benefactor, i, per l’altre, els ciutadans que se n’han aprofitat i han viscut “per damunt de les seves possibilitats”; això els du a qüestionar els drets socials com són la salut, l’educació i la seguretat social i poc a poc els van convertint en mercaderies. Per tant, les solucions proposades van en el camí de les retallades de drets socials i en fer pagar pel seu gaudi (co-pagament).

Des del meu punt de vista, crec que hi ha altres raons més properes. Una de les més importants, i sé que tota generalització és d’entrada injusta, el funcionament actual dels partits polítics i sindicats: encara que els seus discursos van en la línia de defensar els interessos dels ciutadans, la meva opinió és que s’han convertit en gestors del poder, legítim per altra banda, que els atorga el sistema democràtic. ¿Quants càrrecs dins l’Administració se donen a persones sense cap tipus de preparació ni mèrit professional només per que militen dins una organització política? Quants d’aquests càrrecs acaben treballant més pel propi partit que per l’Administració? Quants es limiten a cercar beneficis personals mentre ocupen el càrrec? Com deia algun articulista recentment, quan algun polític afirma que actua “sense complexos”, en realitat està dient que ho fa “sense escrúpols”.
Si el poder dels ciutadans és delegat en els polítics per a què el gestionin, per què l’utilitzen per a servir els interessos del món financer i no el nostre? Per què són incapaços d’arribar a acords? Crec que el motiu és que només els interessa el poder, sigui al preu que sigui i caigui qui caigui. En qualsevol empresa, ja els haurien acomiadat per ineptes. Aquí no podem.

Les conseqüències dins l’Àmbit de la Salut.
Els analistes assenyalen que el Sistema Nacional de Salut espanyol té problemes [1]:
1. Alguns comuns a tots els sistemes sanitaris: creixement de la despesa, variabilitat injustificada de la pràctica clínica, envelliment poblacional, expectatives creixents de la població, medicalització creixent...
2. D’altres específics del nostre SNS:
a. Manca crònica de recursos.
b. Ineficiència en la gestió del sistema y deficient model organitzatiu.
c. Dualització de l’assegurança
d. Absència de participació de professionals i usuaris.

I davant aquesta situació i aprofitant l’excusa de la crisi, s’han posat en marxa tota una sèrie de mesures que no afronten tots aquests problemes, si no que serveixen per a retallar drets i afavorir la privatització de la sanitat.
Dins aquesta línia podem enquadrar el Reial Decret 16/2012 de mesures urgents per a garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions. Els seus continguts han estat durament criticats des de molts àmbits: Societats Científiques (SEMFYC...), Associacions de professionals (OMC), ONGs (Càritas, Médicos del Mundo...), Associacions ciutadanes (FADSP, Grup de Defensa de la Sanitat Pública...), associacions de malalts, partits polítics, sindicats...

El primer que crida l’atenció del RD 16/2012 és la incongruència entre l’exposició de motius i la normativa que aprova: després de parlar de les mancances del Sistema Nacional de Salut (la majoria de gestió i organitzatives), les mesures van dirigides a limitar l’accés dels ciutadans al sistema sanitari. Ja no es parla de titulars del dret a la salut i a l’assistència sanitària, si no de condicions per obtenir la condició d’assegurat. Pel camí hem perdut la universalitat de l’assistència.

Tornant al que assenyalava anteriorment, s’estan introduint canvis que no duen a la millora sinó a empitjorar les condicions socials de les persones més vulnerables. I el motiu, reconegut pel propi Reial Decret, és que el Sistema, malgrat ser un “dels grans assoliments del nostre Estat del benestar”, presenta “situacions de descoordinació entre els serveis de salut autonòmics”. ¿I això s’arregla limitant el dret dels ciutadans a l’assistència sanitària? No existeix un Consell Inter-territorial encarregat de la coordinació? Una vegada més la ineficiència de l’Administració i dels polítics s’utilitza d’excusa per a retallar drets.
Els més afectats pel RD són les classes socials més dèbils, principalment els immigrants sense papers. ¿Treure el dret a l’assistència a aquest col·lectiu és la solució al dèficit del Sistema? Tots els treballs fets sobre utilització de recursos coincideixen en què precisament aquest col·lectiu és el que menys fa servir els serveis sanitaris, en comparació amb els ciutadans nadius. En aquest cas, el que perdem és equitat que és un indicador fonamental de justícia social. Però el convenciment de què s’atén més i millor als immigrants, que se’ls dóna més drets (subvencions, ajudes, beques....) s’està estenent entre la ciutadania i apareixen opinions i actituds xenòfobes (un bon exemple del que podem esperar és l’article de Mariangela Paone, aparegut recentment a El País [2] .

Un altre punt que crida l’atenció del RD és quan estableix els co-pagament (re-pagament com diuen els crítics) en farmàcia iguala en el mateix nivell (50% en el cas d’usuaris actius) les rendes de 18.000 a les de 100.000 €. El mateix passa amb les aportacions dels pensionistes als tractaments crònics: s’estableix un màxim de 18 € mensuals, tant als que guanyen 18.000 com als que en guanyen 100.000 €. Com si fos el mateix cobrar una quantitat que l’altra.

Sense voler caure en teories de la conspiració, però veient que les retallades socials que s’estan aplicant afecten els principals determinants de la salut ( les condicions socioeconòmiques, culturals i ambientals) i que en aquestes circumstàncies les classes socials més afectats són sempre les més dèbils, no puc més que concloure que s’estan defensant uns interessos que no són els nostres, els dels ciutadans corrents. Com diuen alguns autors, anam cap a una sanitat dual: una per a rics i l’altra per a pobres. “Una sanitat mercantilitzada que no només és injusta, si no que romp el concepte de ciutadania i solidaritat social, i que obri el camí al classisme, la discriminació i la desigualtat” [3]

La situació a les Balears.
Tot el que s’ha dit anteriorment és aplicable a la nostra Comunitat Autònoma, amb diversos agreujants:
1. El finançament de la Sanitat Pública balear ha estat deficitària ja des de les transferències sanitàries. La despesa sanitària per càpita a Balears a l’any 2010 fou de 1.066,82 €, ocupant el lloc 15è. i per davall de la mitja estatal (1.246 €). [4]
2. Les circumstàncies polítiques que han fet que en un any i mig hàgim tingut 3 Consellers no han servit precisament per a afrontar la situació de la millor manera. I a més, tres Consellers amb propostes molt diferents, fins i tot contradictòries algunes d’elles (per exemple la desaparició de la Gerència d’Atenció Primària de Mallorca i la seva posterior resurrecció).
3. Les úniques mesures aplicades han estat les marcades pel Govern Central: mesures de retallades econòmiques i socials, sense cap proposta innovadora més enllà de les d’austeritat. En un moment en què clarament es necessiten més llits socio-sanitaris, els nostres responsables sanitaris volen tancar els pocs que tenim.
4. No hi ha hagut cap implicació dels professionals ni dels ciutadans, ni tan sols s’ha volgut escoltar aquests col·lectius. Els missatges han estat sempre en negatiu: els treballadors que no rendeixen i en sobren i els ciutadans que consumeixen per damunt les seves possibilitats.
5. Unes organitzacions sindicals desunides i amb una forta crisi de credibilitat, fet compartit també pels partits polítics. En uns moments en què més necessitem uns representants sindicals i polítics que defensin els interessos dels ciutadans que els hem elegit i als quals han de servir, és quan més desprestigiats estan.
6. La sensació de què el que es pretén és crear les condicions idònies per a justificar mesures privatitzadores (amb l’excusa de què tot el que és públic no és eficient) s’estén cada vegada més dins l’àmbit de la sanitat.
7. Al mateix temps que es retallen llocs de feina i sous als treballadors sanitaris, més casos de corrupció apareixen i més càrrecs es donen en funció de la militància política i no de la capacitat de gestió.

Algunes propostes.
Seguint les propostes fetes des de les organitzacions que defensen la Sanitat Pública [5] les alternatives passarien per:
1. Tenir una visió global de la salut: visió bio-psico-social.
2. Una atenció sanitària humana, eficient i de qualitat.
3. Una atenció sanitària universal, equitativa, gratuïta i sense re-pagament.
4. Potenciació de l’atenció primària i comunitària.
5. Una atenció sanitària ben finançada i ben avaluada.
6. Una salut pública que elimini les desigualtats de salut.
7. Participació ciutadana real.
8. Establir mecanismes eficaços de coordinació del SNS.
9. Posar en marxa la coordinació sociosanitària.
I tot aquests punts seran possibles en la mesura en què els ciutadans tinguem clar que la salut no és un luxe, sinó un dret de totes les persones i que estiguem disposats a lluitar per aquests i tots els altres drets que ens volen treure.