El Concili Vaticà II cinquanta anys després

Teodor Suau Puig. Biblista i Professor.

Parlar d’un esdeveniment succeït fa cinquanta anys és fer història, encara que nosaltres, la gent de la meva generació, si no en fórem protagonistes, sí ho visquérem en primera persona. I molt primera persona. Fer història vol dir interpretar. I més s’interpreta com més fou viva l’experiència que es va elaborar de les coses succeïdes. Per això en aquesta breu reflexió només puc parlar d’allò que per a mi ha significat el bocí d’història que comença amb la preparació i els inicis del Concili. I que per a mi i per a molts d’altres va ser definitiu.

La primera cosa que convé recordar, encara que només sigui per tenir-la present sense aprofundir-la, és la contextualització en l’època que es va desenvolupar. Tant a l’Estat Espanyol, llavors en ple franquisme, com en la resta del món, sobre tot a Europa i als països que iniciaven el procés de desconolonització amb força i esperança. Certament, per a tots, va ser un temps d’il•lusió. Poques vegades d’aleshores ençà, transició inclosa, la utopia semblava a punt de convertir-se en temps i espai. Per aquest motiu, s’ha definit com una època de primavera.

Per a l’Església catòlica va ser així. Impensable només deu anys enrere, Joan XXIII suposà un miracle, una glopada d’aire fresc en el casal tancat i envellit, com a ell li agradava dir en parlar de l’Església. El Concili va néixer d’una consciència lúcida, preparada des de les trinxeres de la Gran Guerra i de les experiència horroroses del nazisme i del feixisme, que constatava la distància entre el catolicisme, sobre tot l’oficial, i la realitat. Feia massa temps que l’Església havia girat l’esquena a un món en emancipació, amb el qual gairebé només mantenia una relació d’hostilitat i condemna. Es veia a ella mateixa com a defensora de l’Antic Règim. La classe obrera, el món de la ciència, els pensadors, els joves a poc a poc, ja no es consideraven a ca seva en el sí de l’Església. Tot just acabada la Segona Guerra Mundial s’havia escrit un llibre que va provocar un terratrèmol entre el catòlics europeus: “França, país de missió”. Eren els dies dels capellans obrers, maltractats per la jerarquia i dels intents de renovació nascuts aquí i allà amb un desig seriós de retrobar la frescor de la fe en Jesucrist. Tot això ho va saber recollir Joan XXIII i es feu present com horitzó en les sessions del Concili on, misteriosament, acabaren per imposar-se.

Les notes definitòries de l’aportació del Vaticà II a la vida cristiana d’aleshores es poden sintetitzar en aquestes dues: la primera, una mirada simpàtica, integradora, positiva i amb voluntat de trobada i escolta, sobre la societat del temps. Que ja no era vista com l’enemic que fa màrtirs sinó l’ interlocutor del qual es pot aprendre. Sobre tot, com el lloc de la pregunta que l’Església ha de saber respondre. En segon lloc, la voluntat explícita de fer de la bona nova multisecular el contingut de la proposta de l’Església al món. En aquest sentit, s’ha de parlar d’un intent tremendament honest portat a terme per la jerarquia catòlica mundial reunida entorn del Papa a Roma. Poques institucions han tingut el coratge de fer el que aleshores va fer l’Església en bloc. I poques vegades s’havia fet en la mateixa història eclesiàstica, tant per part del conservadors com dels qui demanaven un canvi d’estil en la manera de viure la mateixa fe dels apòstols. El “Missatge del Concili a la Humanitat”, a la cloenda de les sessions, és en aquest sentit exemplar encara avui. El mateix s’ha de dir de la resta dels documents que s’aprovaren per amplíssimes majoria.

Naturalment, això va provocar un allau de conseqüències diverses que han determinat la història immediata. Que molts han considerat desastroses, perquè han mirat sols allò que no els acabava d’agradar. N’hi ha una de molt important: la pèrdua de poder que suposava l’aposta pel diàleg sobre la imposició; la priorització del testimoni per damunt de la formulació de la doctrina; sobre tot, de l’afirmació de la llibertat cristiana com a constitutiu essencial de la fe i condició d’ella. Em sembla que aquesta ha estat la causa de les revisions posteriors a la doctrina i a la voluntat del Concili i allò que no han sabut pair els qui volen una Església forta, interlocutora de tu a tu amb els poderosos del món, que exigeix els seus drets més que s’esforça en servir els més petits i els més pobres.

Una altra cosa no es pot oblidar: a l’Estat Espanyol, difícilment hi hauria pogut haver la transició de la manera que es va produir sense el Concili, que feia de l’Església una força de canvi quan fins aleshores havia estat un pilar del règim.

Avui les coses són molt diferents. La globalització ha introduït elements radicalment nous en la forma de viure i de veure les coses. Els reptes també són nous. I les respostes, encara no són en la línia de la transformació i del canvi. Tornen fantasmes vells. L’Església cerca el seu lloc en la nova situació mundial. Tot i que a cada àmbit social i cultural es donen situacions prou diferenciades, la por, la consciència que no hi ha gairebé res a fer, l’enduriment de les relacions socials, la crisi de valors i tantes altres coses que tots sabem empenyen més a la seguretat que a la voluntat de ser llevat i llum. No cal perdre l’esperança. Seria la victòria dels qui s’aferren al poder. El Concili ha mostrat i demostrat que es té dret a confiar en les persones i en l’evangeli, el mateix evangeli que fa dos mil anys ha estat present en la història motivant els millors d’entre nosaltres al do de la vida per amor, sense altra espera que la força infinita de la gratuïtat. Per a mi, aquesta és l’herència del Concili. Llavors semblava impossible. I va ser. Per què no ho ha de ser també avui? Al manco, que ho sigui cada vegada per a més persones.