El Partit Popular, l’enterramorts de la cultura

Damià Pons. Professor de la UIB i ex-Conseller d’Educació del Govern de les Illes Balears (1999-2003)

La creació l’any 1998 de l’Espai Mallorca i la constitució del Consorci Institut Ramon Llull, el 2002, varen ser dues decisions que varen produir-se en el marc d’un projecte de política cultural global per a Mallorca i per a les Balears. En cap cas no foren ni una improvisació ni tampoc una ocurrència poc justificable del polític que aquells anys estava gestionant els departaments de cultura del Consell de Mallorca o del Govern de les Balears. En síntesi, els plantejaments bàsics d’aquell període de govern progressista i nacionalista –primer en l’àmbit de Mallorca i després en el de l’arxipèlag- foren els següents.

a) des de les institucions públiques calia incentivar i facilitar la producció de béns culturals de naturalesa diversa;
b) les polítiques culturals que s’aplicassin havien de tenir com a principal prioritat la d’afavorir el desenvolupament de la capacitat creativa dels illencs i, alhora, la d’aconseguir que s’anàs produint a l’interior del mateix país un creixement progressiu de la recepció social de tota mena de béns culturals, això volia dir augmentar-ne el públic i, com a conseqüència, incrementar-ne el consum;
c) la producció cultural illenca necessitava un espai de mercat més ampli que l’estrictament mallorquí o balear per a fer possible un doble objectiu: d’una banda, donar una major difusió, i per tant més rellevància i transcendència, als creadors del país, i, de l’altra, treure més rendiment econòmic dels productes generats per les empreses culturals balears;
d) l’Espai Mallorca va néixer com la plataforma que havia de servir per a donar més visibilitat a la producció dels nostres creadors i de les nostres empreses culturals, a partir de la consideració que Catalunya, i molt especialment la seva capital, eren sens dubte el mercat natural i més accessible on poder rendibilitzar millor -tant artísticament com econòmicament- les iniciatives dels nostres escriptors, músics, editors, grups teatrals o pintors: i
e) a la vegada que la cultura produïda a les Balears havia d’aspirar a assolir el repte de circular amb normalitat per tots els territoris de llengua catalana i de trobar-hi, en cada un dels llocs, oportunitats de difusió i de mercat, també calia afrontar amb ambició l’objectiu d’aconseguir una presència internacional de la cultura sorgida als països de llengua catalana a partir de les aportacions de més excel·lència fetes pels seus creadors.

Aquest projecte, el de la internacionalització, en bona lògica havia de ser compartit –tant perquè des de l’estranger som percebuts com un mateix espai lingüístico-cultural com per raons d’eficiència en l’ús dels recursos- per totes les administracions dels diferents Països Catalans. Així ho varen entendre la Generalitat de Catalunya i el govern de les Balears: la creació de l’Institut Ramon Llull en va ser la conseqüència. Crec que és indiscutible que aquesta darrera dècada ha augmentat de manera considerable la projecció internacional de la llengua catalana i de la cultura que s’hi expressa. I una bona partida dels creadors balears n’han tret un profit gens menyspreable d’aquest instrument, compartit per Catalunya i les Balears, que ha estat al servei de la internacionalització de la nostra llengua i cultura.

L’Espai Mallorca i el Consorci Institut Ramon Llull eren dos elements necessaris en el cas que hi hagués l’objectiu de construir i mantenir en funcionament un sistema cultural de país que fos concebut alhora com a articulat i com a plural, com a nacional i, alhora, amb vocació d’universalitat. Un sistema que inclogués les diverses dimensions que sempre abasta el fet cultural: la creativitat, l’enriquiment personal i col·lectiu, l’autoidentificació, la cohesió comunitària i el valor econòmic. Un sistema cultural com cal ha de ser necessàriament integrador de nombroses peces –concebudes com a complementàries- i de múltiples objectius i interessos. Idò bé, tant l’Espai Mallorca com l’Institut Ramon tenien una funció pròpia i molt important en el conjunt d’aquest sistema.

Des de l’inici del seu mandat, l’actual govern del Partit Popular ha pretès anar desmuntant el precari sistema cultural que, encara que fos amb moltes mancances pressupostàries i amb una gestió de vegades insuficientment eficaç, havia estat operatiu, amb algunes interrupcions episòdiques, al llarg de les dues darreres dècades. A hores d’ara, l’animadversió política del PP envers la cultura del nostre país, amb l’afegit de les conseqüències devastadores de la crisi econòmica que ha determinat la minva dels recursos disponibles per les institucions públiques, està afectant de manera brutal el nostre sistema cultural. El PP, amb premeditació i des d’un doctrinarisme ideològic castellano-espanyol sectari, pretén afeblir-lo, al sistema cultural insular o balear. L’objectiu que persegueix el PP és la residualitzazió del fet cultural, especialment d’aquell que s’expressa en llengua catalana. Tan sols són capaços de concebre’l com a localista i provincià, del tot subsidiari del sistema cultural castellà. Un exemple: les èpoques en què el Teatre Principal va ser gestionat per polítics progressistes i nacionalistes, les produccions pròpies que s’hi feren foren alguns clàssics universals o del país (Shakespeare o Villalonga, entre altres), amb el Partit Popular la gran producció pròpia de la temporada 2012-2013 haurà estat el Don Juan Tenorio de Zorrilla.

El Partit Popular considera que el món de la cultura –globalment considerat- és un adversari que cal abatre o reduir a la marginalitat social. El pensament crític i l’adhesió a la identitat del país que caracteritza a gran part dels sectors culturals illencs, són incompatibles amb els interessos d’un PP que sobretot pretén la creació de majories socials fàcilment manipulables per la ideologia dominant i també dòcilment assimilables al projecte cultural i identitari castellano-espanyol que impulsa des de sempre el nacionalisme que és propietari de l’Estat. La decisió política d’eliminar l’Espai Mallorca i d’abandonar el Consorci Institut Ramon Llull són coherents amb la intenció dels governs del PP –insular i balear- de convertir la cultura nacional del nostre país en poca cosa més que una cultura localista, amateur, sense ambició de projecció internacional i, a més, incapaç de ser un sector que també faci una contribució important a l’economia productiva.

Afortunadament, la cultura a les Balears té la fortalesa dels seus creadors, de les entitats que la promouen i d’un públic lleial prou consistent. Per tot això, serà possible resistir dos anys i mig més, sobreviure a la tempesta i tornar estar a punt d’emprendre altra volta el vol quan arribi, el 2015, un govern decent i unes polítiques culturals de país i també democràtiques i eficaces.