Els pressupostos autonòmics de 2013 i les polítiques actives d’ocupació

Llorenç Pou . Professor de la UIB

En la mateixa setmana que entraven els pressupostos autonòmics del 2013 al Parlament, el Govern reconeixia oficialment que des del primer trimestre d’enguany l’economia balear tornava estar en recessió. D’aquesta manera, es confirmaven les pitjors perspectives laborals, que apunten a una destrucció interanual d’ocupació en el 2012 que arribarà als 10.000 llocs de feina (-3%) per desembre i a un nombre d’aturats registrats al SOIB que superarà les 100.000 persones.

Definit el punt de partida, la pregunta és què cal esperar en l’àmbit laboral en el 2013 des d’una òptica quantitativa i quin és el full de ruta previst pel Govern en el pressupostos per a les polítiques actives d’ocupació (PAO).

La resposta a la primera pregunta la dóna el propi Govern en la seva previsió de creixement del PIB per al 2013 anunciat als pressupostos: es preveu una situació de quasi estancament, amb un magre creixement del 0,3%. Més enllà de l’estètica d’aquesta xifra, destinada a no voler reconèixer que continuarem en recessió, el cert és que amb una economia que no creix, l’únic segur és que l’ocupació tornarà caure a un ritme elevat, que es podria situar en el -2,5%.

En aquest context, el pressupost per al 2013 del SOIB, que és el principal òrgan per executar polítiques actives d’ocupació a Balears, és de 37,4 milions d’euros. Aquesta quantitat contrasta amb la dotació pressupostària del 2012, de 55,4 milions d’euros, el que representa una reducció de 18 milions, un -32%. Cal recordar que la liquidació pressupostària del 2010, darrer any sencer del Govern anterior, assenyala una despesa efectiva del SOIB de 92 milions d’euros. La comparança ho diu tot.

Tot i l’impressionant retallada quan es comparen els pressupostos de 2012 i 2013, la pregunta és si realment res ha canviat en la part del pressupost del SOIB destinada a PAO, que és la majoritària. La resposta és ben directa: no res ha canviat. Per entendre-ho, resulta útil en la discussió dividir el pressupost en PAO entre els recursos propis aportats pel Govern i els fons que posa l’Estat. En el cas dels recursos propis, el Govern ha continuat amb la seva política de 2012, quan, per primera vegada des del traspàs de competències, no va invertir ni un sol euro de recursos propis en PAO. Com és possible doncs que els pressupostos reflecteixin aquesta retallada tan elevada abans esmentada? Això és així perquè l’única administració que segueix invertint en PAO és l’Estat i aquest va retallar la seva assignació en els pressupostos generals de 2012 aprovats els mes de juny; aquests retallaren l’assignació en PAO a Balears des dels 42 milions de 2011, que són els que figuraven al pressupost del SOIB aprovats per al 2012, fins als 22 milions finals. Aquesta quantitat es manté en el 2013. Per tant, la caiguda del pressupost de 2013 és fictícia, ja que en el 2012 només s’ha disposat de 22 milions. Tot plegat palesa la despreocupació dels Governs autonòmic i central cap al problema de l’atur, que no deixa de créixer.

Totes aquestes xifres, emperò, tenen implicacions en molts d’ordres. En primer lloc, il·lustren que l’actual Govern autonòmic renuncia a liderar les competències en PAO que li foren transferides en el seu moment. És més, s’està renunciant, fins i tot, en l’adaptació d’aquests magres recursos a la realitat del mercat de treball balear. En efecte, tot i que l’Estat marca unes línies d’actuació inicials en l’ús dels recursos a invertir en PAO a totes les comunitats autònomes, també és cert que darrerament permet la seva modificació per part dels Serveis d’Ocupació autonòmics. Malgrat l’anterior, el SOIB no ha consensuat amb els agents socials a què dedicar-los. Al contrari, s’ha limitat a executar el programes que finança l’Estat, repetesc, pensats en clau nacional i no de Balears. A títol d’exemple, ni en el 2012 ni en el 2013 s’han pressupostat recursos per ajudar a la reinserció laboral d’aquelles persones aturades de llarga durada i que han exhaurit totes les prestacions, tot i que el col·lectiu d’aturats de llarga durada ja supera el 32% del total d’aturats a Balears. En aquest escenari, cal preguntar-se si no fóra millor, o almanco més coherent, directament tornar les competències del SOIB al Govern central.

En definitiva, el panorama pressupostari per a les PAO, que suposa el compromís d’un Govern amb els problemes dels seus ciutadans, no és gaire encoratjador. Malgrat l’actual caiguda de l’ocupació i les previsions de reducció per al proper any, el Govern ha decidit no invertir ni un sol euro propi en PAO per al SOIB, a la vegada que els recursos del Govern central han caigut respecte de 2011 i es mantenen congelats en termes absoluts en la mateixa xifra de 2012. Tot plegat i atès l’increment de l’atur, ens torna dibuixar un escenari de caiguda de la inversió per persona aturada. Dit això, on és el compromís amb les persones?

Alguns podran argumentar que aquesta feblesa pressupostària és inevitable en un context d’ajust fiscal. Hom creu que, en realitat, és el resultat d’una doble circumstància: d’una banda, la falsa creença que l’única política que genera ocupació és el creixement econòmic i, de l’altra, la falta d’idees. Quant a la primera, una simple anàlisi de la tipologia dels aturats ens permetrà entendre que una part significativa necessita d’un fort reciclatge. A títol d’exemple, al voltant d’un 30% dels aturats no té la titulació bàsica (ESO). Amb aquest panorama, encara que l’economia cresqués, tota aquesta gent tindria serioses dificultats per trobar una feina digna. En altres paraules, si acceptam que hi ha una part molt destacable del nostre atur que és estructural, necessitam aplicar PAO, per exemple en formació, per reciclar tota aquesta gent. El contrari és condemnar aquesta gent a l’atur repetitiu i al conjunt de l’economia a la ineficiència. Quant a la manca d’idees, sembla mentida que en un escenari de destrucció d’ocupació galopant el Govern no hagi plantejat un full de ruta específic per als aturats (Pla d’Ocupació): millor si és consensuat, però en darrer terme que existeixi.
No cal perdre temps en pensar de qui és culpa la crisi. Al capdavall, l’atur és un preocupació de tota la societat i com a tal, tots en som víctimes i culpables.

L’important és plantejar solucions. Els doblers no són una condició suficient per trobar solucions a l’atur (també fan falta idees), però sí és una condició necessària per quan trobem les idees. Ara mateix els doblers per a les Polítiques Actives d’Ocupació no hi són, el que provocarà que la sortida de la crisi, quan es produeixi, sigui més feble.