L’Obra Cultural Balear en el seu cinquantenari

Jaume Mateu i Martí. President de l’OCB.

Francesc de B. Moll, quan a les seves memòries parla de la creació de l’Obra Cultural Balear (OCB), ho fa amb un marcat caràcter alcoverià. Diu que, en acabar la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear, havia arribat el moment de continuar l’”Obra” iniciada per Antoni M. Alcover passant a l’acció, incidint directament en la població donant-li a conèixer la seva llengua i la seva cultura que compartien amb a altres territoris.

Allò que volien els impulsors i fundadors de l’entitat, el desembre de 1962, era divulgar com més millor la llengua i la cultura pròpies prenent com a model Òmnium Cultural. La diferència és que els iniciadors de l’entitat principatina pertanyien a la burgesia il•lustrada catalanista i l’OCB s’hagué de nodrir d’intel•lectuals. Tornant a Moll i sobre aquesta circumstància, diu que estava empegueït de veure com molts de mallorquins es feien molt rics i no destinaven absolutament res d’aquests guanys respectables a millorar les condicions culturals de Mallorca, que tant els donava. Més enllà d’aquesta diferència, tant una entitat com l’altra desplegaren el catalanisme cultural que, políticament, abans i ara, és transversal.

Cinquanta anys enrere, l’ús social del català a les illes Balears i Pitiüses era aclaparador tot i que fos menystingut -i ridiculitzat- pel règim franquista que, òbviament, el vetava en els actes públics i a l’administració. Això no obstant, els parlants en desconeixien tant l’ortografia com la gramàtica. Per això, una de les primeres decisions que pren l’ OCB és engegar cursos de català. En aquests cursos s’anaven formant els futurs professors i relativament en molt poc temps el nombre d’alumnes esdevingué espectacular. I a través d’aquests cursos de català, s’anaren organitzant conferències que abastaven tant la història de l’illa com la literatura catalana o certs trets de la cultura popular; cicles de conferències que, efectivament, patiren la censura -i la persecució- franquista. I d’aquesta activitat en nasqueren també les primeres delegacions. Per tant, la transcendència d’aquests cursos de català va ser enorme tant per a Mallorca com per a l’entitat, perquè la ben situà en el desolat mapa cultural de l’arxipèlag, i la dotà de prestigi.

L’OCB va néixer defensant els postulats democràtics en un règim polític que els deplorava. A les escorrialles del franquisme, quan de manera més aparent que no pràctica, el règim inicia un procés d’obertura absolutament tutelat, l’entitat, per tarannà i també per organització, acull nombroses iniciatives que s’acaraven a la dictadura franquista. Aquesta obertura a sectors nous que incidien i insistien més en el canvi social, afermà encara més la seva transversalitat política. Si fins aleshores es tenia la impressió que l’entitat era conservadora, en la dècada dels setanta del segle passat, amb la incorporació d’aquests sectors nous de forjadors de llibertats, desapareix aquest retret. Així, l’entitat guanya en presència pública, en nombre de socis i, en allò més important: en capacitat d’interlocució amb tots els sectors culturals i político-socials.

Un dels mèrits de l’OCB, ha estat no perdre mai el pols a la realitat social que es viu en cada moment i actuar d’acord amb aquesta realitat. Així, en el tardo franquisme incorpora l’objectiu de país als de llengua i cultura. Coincideix en el temps en què els sectors gonelles (els secessionistes lingüístics mallorquins) acuiten molt, la qual cosa força l’entitat a redoblar el seu esforç per no cedir gens en la defensa aferrissada de la unitat lingüística.

En els anys vuitanta del segle passat, la divisió “autonòmica” de l’Estat espanyol no es va fer amb criteris objectius de necessitat, sinó per afeblir les nacions històriques. Les Balears vàrem clamar per ser “comunitat històrica” en una de les mobilitzacions més nombroses que es coneixen per i ser tractades com les “autonomies” de primera. Al final no va ser així. De tota manera, davant aquest panorama, l ’OCB es posiciona clarament a favor de poder disposar del més alt sostre autonòmic possible i de convertir la llengua catalana, pròpia de les illes Balears i Pitiüses, en la llengua de relació, de l’administració pública i dels mitjans de comunicació públics. Per això, participa en els debats sobre l’Estatut d’Autonomia aprovat el 1983, que determina que la llengua pròpia de les illes és la catalana. Tres anys més tard s’aprova amb el màxim consens la Llei de Normalització Lingüística, una fita capital en el procés per difondre i prestigiar el català.

El desplegament autonòmic despertà moltes esperances de canvi profund, sobretot pel que feia a l’autogovern i quant al tractament de la llengua pròpia. Per això, calia aprofitar aquesta nova conjuntura per fer acréixer el sentiment de pertànyer a una cultura massa temps combatuda i menyspreada. Així, l’OCB, per tal d’aconseguir que les noves administracions orientessin la seva acció tenint en compte sempre les nostres propietats com a poble, es va apropar i obrir a tots els sectors i agents socials, sindicals, empresarials, culturals o polítics. Es tractava d’aglutinar els esforços de tots aquests àmbits per fer més forta i compartida la nostra cultura amb la llengua catalana per estendard. I amb aquesta finalitat s’organitzen les grans mobilitzacions ciutadanes a favor de la llengua pròpia.

Quant a l’avenç en la normalització de la nostra llengua, cal advertir que s’han donat molts avanços tímids i excessius estancaments. Fins ara, amb governs conservadors s’avançava poc, o es quedava en línia morta, i amb governs progressistes s’avançava una mica més; no gaire, tanmateix. Els retrocessos es donen ara, amb la presidència de Bauzá que ha creuat la línia vermella que marcaven els enunciats de la Llei de Normalització Lingüística. Bauzà, com a president del Partit Popular de les Illes Balears, trencant el consens, ha decretat la substitució lingüística i totes les administracions públiques de l’arxipèlag governades per aquest partit segueixen disciplinadament aquesta orde.

A més, Bauzá ha engegat institucionalment una agressivitat extrema en contra del català i de la seva cultura. I des de l’OCB sempre hem sostingut que cap agressió lingüística pot romandre sense resposta, tenint ben present que aquesta contesta ha de ser contundent i inequívoca, i feta des del respecte. Així, el 25 de març d’enguany, 50.000 persones omplírem Ciutat per fer un rotund “Sí a la nostra llengua” que ni es pot silenciar ni minimitzar, per molt que ho pretenguin els elements més extremosos del Partit Popular.
I si aquesta potentíssima agressivitat institucional de què parlava no s’havia donat mai en època democràtica, la resposta de la ciutadania de les illes ha estat exemplar, per nombrosa, responsable, mantinguda i assenyada. Mai, en la història moderna de les illes s’havia vist una resposta tan gran i clamorosa com aquesta de rebuig a una política lingüística, cultural i social tan contrària als nostres interessos.

El balanç dels primers cinquanta anys de l’ OCB són força positius. Tots els socis ens en podem sentir molt satisfets: tot i les dificultats econòmiques que pateix ara mateix, segueix sent l’entitat civicocultural de referència a l’arxipèlag. Amb Can Alcover d’ambaixador, hem demostrat que val la pena seguir lluitant fins a l’extenuació per l’ànima de les nostres illes. Gràcies a un equip de professionals excel•lent, a un gruix molt generós de voluntaris i a la complicitat dels socis, hem aconseguit que la veu clara de l’ OCB se senti arreu i amb la potència que mereix aquest país nostre fet d’illes.

Mirant al demà, ens caldrà seguir sent l’entitat independent de cap opció política que hem estat sempre, amb l’objectiu ben clar, permanentment connectada amb la realitat i tostemps al servei del país. Seguir esforçant-se per augmentar els suports personals, la xarxa territorial i el gruix de voluntaris i dinamitzadors. Dissortadament, l’estatus de la llengua nostra no és ni el desitjable ni el que li correspon per ser la històrica. Per això, almenys en el futur més immediat, haurà de seguir sent la força sensibilitzadors i mobilitzadora necessària per mantenir enarborat l’estendard de tot allò que ens personalitza com a poble. Haurà de seguir treballant a fons la conscienciació i la reivindicació sabent de cert que cap esforç no ha estat, ni és ni serà balder. Cinquanta anys de vida ens diuen que la realitat sociolingüística actual de les illes seria molt pitjor sense l’acció esforçada de l’Obra Cultural Balear.