28-N. La comunitat educativa s’autoorganitza

Josep Valero , President de l’APIMA de l’IES Marratxí i membre de la Junta de FAPA Mallorca.

El 28 de novembre va ser una gran jornada reivindicativa en el món de l’ensenyament. A Mallorca 123 centres, de 36 municipis i amb una participació en torn de les 10.000 persones, digueren prou a les retallades en el sistema educatiu.

Però el més important, al meu parer, és que per primera vegada, varen ser activitats organitzades pel conjunt de la comunitat educativa. Les associacions de pares i mares (APIMAS), assemblees de professorat, delegats i associacions d’alumnes, treballaren conjuntament per realitzar assemblees de debat sobre la realitat de cada centre i sobre l’educació a Les Illes; llegir i aprovar un manifest unitari; compartir moments d’esbarjo i en alguns pobles, treure al carrer la denúncia sobre l’estat de l’educació.

La comunitat educativa és una paraula contínuament emprada en els documents oficials que tracten d’educació. En els consells escolars de centre, aquesta comunitat té un marc formal de concreció. Els consells tenen un component majoritari del professorat i direcció, però a la vegada hi ha els representants dels pares i mares, del personal no docent, de l’administració local i a secundària dels alumnes. Són fins ara, la màxima autoritat del centre, i malgrat les seves limitacions, un espai de trobada i coordinació del que s’anomena comunitat educativa.

Que tots els sectors remin en la mateixa direcció no és una cosa fàcil d’aconseguir. La majoria de vegades, les propostes dels equips directius se segueixen de manera acrítica per la resta de components. A vegades hi ha friccions. Molts de cops el desconeixement de les normatives i la legislació, dur a la passivitat. I no sempre les hores en què es posen les reunions, afavoreix la correcta participació del sector de pares i mares.

La comunitat educativa dels centres formalment es reuneix, però no vol dir que els centres funcionin com una vertadera comunitat educativa. Per això el 28-n, també té el valor de demostrar, la potencialitat pedagògica d’ aquelles comunitats educatives que se saben autorganitzar i aprenen a concentrar les seves forces. Definició clara dels objectius, programació dels actes, coordinació de les tasques, execució ben realitzada, responsabilitat i solidaritat de cada estament de la comunitat educativa, cura de comunicar el que es feia, imaginació i autonomia per trobar a cada lloc l’acció més adient.
I el que és més important, l’aspecte subjectiu de voler enllestir conjuntament la defensa d’un model de qualitat per a l’educació pública. El 28-n va crear con mai s’havia vist, una xarxa de confiança, complicitat, i fins i tot d’entusiasme, entre tots els components de la comunitat educativa. Hi havia el sentiment sincer que aquesta vegada tots remaven voluntàriament en la mateixa direcció i a més, estàvem contents de fer-ho. I perquè l’acció no fos una flor d’estiu, a molts de centres es crearen unes comissions conjuntes de professorat, de pares i mares i d’alumnes en el cas de secundària, per donar continuïtat a aquestes formes democràtiques d’autorganització de la comunitat educativa. Bona part de l’èxit de les altres accions que s’organitzaren el 13 de desembre, ve de l’existència i l’experiència d’aquestes comissions sorgides arran del 28-n.

La plataforma CRIDA, va ser l’instrument que va permetre estendre la idea, la proposta, la coordinació i la difusió del 28-n. Una plataforma de treball transversal i de confluència de tots els sectors educatius. Una plataforma en la que la Federació d’Associacions de Pares i Mares de Mallorca (FAPA) hi va col·laborar des de el primer moment i ha sabut trobar els aspectes d’aprenentatge, complementarietat i d’aportació pròpia, que han beneficiat al conjunt del moviment educatiu. També els sindicats de l’ensenyament han acabat trobant el seu espai d’aportació i cooperació amb la CRIDA, fet que ens ha beneficiat a tots. Una altra bona notícia d’aquesta experiència del 28-n, és que s’han constituït més associacions d’estudiants, els sindicats d’estudiants s’han fet més presents i les estructures de delegats s’han vist més reconegudes.

Els atacs a l’educació pública s’estan incrementant tan a nivell estatal com en l’autonòmic. La LOMCE promoguda per l’inefable Wert; els decrets sobre el trilingüisme en els centres; el decret sobre l’autoritat dels professors i els símbols en el centres educatius, estan dintre l’escalada de follia ideològica que el PP vol implantar al sistema educatiu. S’acompanyen a més, amb mesures d’amenaces, traves burocràtiques, repressions selectives, impediments “administratius” a la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació.

Sembla que tindríem motius més que sobrats per que ens entrés el desànim i la depressió. No obstant el 28-n i després el 13-d, han mostrat que les comunitats educatives no es resignen. Es cert que hi ha una voluntat de lluita i d’oposició a uns lleis arbitràries i injustes. Però el nou clima sorgit amb l’autoconciència de que hi ha una incipient comunitat educativa que a’autorganitza, permet a aquesta voluntat, albirar també un horitzó d’esperança.

I és que amb el 28-n no tan sols s’ha encertat amb la tecla per fer una bona acció de resistència. S’ha obert la clau per posar les bases de futur per una nova educació. Autorganitzar la participació de la comunitat educativa, és necessari per fer front als atacs brutals que estam sofrint. Però encara es més important per començar a construir de debò l’educació que realment necessitam. Sempre trobarem retxilleres per crear l’estil d’educació que fa falta als nostres fills i filles. I malgrat pugui semblar que el nostre treball no tindrà profit, pensem que som com la força de l’aigua que se va acumulant sobre la pared d’una resclosa. Quan més lleis repressives facin per aguantar la nostra força, més encletxes acabaran sortint als seus murs ideològics. Perquè els seus materials rovellats, no poden frenar l’acció corrosiva del pensament democràtic i de l’autorganització responsable de la comunitat educativa.