Contra la indecència, la paraula i la mirada

J. Jesús Camargo

Davant la indecència, la paraula. Davant la mediocritat i el despotisme de qui ens governa, paraules que esqueixin les mentides, l’horror, i la ignorància. I les paraules que devinguin i fruitin en mirades, silenci dels ulls que tot ho diuen, que esdevinguin ràbia i indignació, i que de forma urgent en reacció ferma i contundent han de desembocar.

Davant aquest atac a la llibertat de pensament de polítics servils amb els poders econòmic i eclesiàstic (que per cert, aquest últim, no ha patit cap tipus de retallada), amb la moral denigrant, per una banda, del déu-capital que ens corromp les consciències, i per l’altra banda amb la moral agre, pudent, i retrògrada dels servidors d’un déu que no respon...són poders que menyspreen i actuen amb violència contra la ciència, la cultura i el progrés.

Davant la llei del més fort, la força de les paraules...i les mirades...

Els polítics servils claudiquen davant els més grans hipòcrites i devenen súbdits de la indecència servil, de la ignorància, i s’enduen per davant tot intent d’anar més enllà, s’enduen per davant la cultura, l’art, l’empatia, el mirar-nos als ulls i trobar a l’altre com a resposta a la pregunta pel sentit de la nostra existència, ser en l’altre, ser l’altre. Aquest és el sentit de la nostra vida, ser en l’altre.

Poder despertar espurnes amb la nostra presència en la mirada de l’altre.

La mirada, com a resposta a l’eterna pregunta...qui som? La mirada de l’altre, perquè som a partir de qui ens mira, amb ulls nets, llegits, estimats, desitjats, sentits, enyorats, nascuts, il•luminats, plorats, viatjats, acaronats, ensucrats, dolços, curiosos, ...

I avui organitzacions, diputacions, conselleries, sectes, poders financers, ...sense ànima, però amb ànim de lucre, guien la nostra vida...la tecnocràcia catòlica-apostòlica envaeix els espais, aquells pocs espais que ens quedaven, l’escola pública, els instituts públics i la universitat pública. Les tradicions cegues, de les ombres dels temps pretèrits, obscurs, s’obrin pas i apaguen les espelmes de l’amor a la saviesa, a la curiositat i del pensar lliurement. Apaguen la intel•ligència que resisteix enfront al poder i a la seva violència feixista. Aquestes mesures retrògrades, perilloses, i de caire feixista posen en perill el civisme, l’empatia i la democràcia.

Així, la nova llei Educativa (LOMCE) que prepara el govern de dretes neoliberal i conservador que patim, i especialista en decrets llei, és un atac, sense precedents, a les arts i les humanitats. És un atemptat contra la presència del pensar, contra la llum que ens acarona l’ànima del pensament crític, que ens obri la ment, les idees, que capgira i estimula els dies i la imaginació que somia móns nous i diferents. I és un atac contra la llengua en que escric, penso i estim, condemnant-la a la desaparició.

Aquest avantprojecte maltracta la fragilitat de les nostres consciències que ja fa temps restaven en perill de mort pel verí del capitalisme neoliberal que ens han injectat en vena i ens encaminen cap a la desaparició d’una consciència crítica, que lluita contra l’ortodòxia, el fanatisme i el pensament únic; cap al final d’una consciència moral que ens ajuda a dibuixar i discernir entre el que és bo del que no ho és, del que és just del que és injust; també es dibuixa la inanició d’una consciència social que ens ajuda a saber-nos en societat, a ser a partir i amb els altres, articulant la capacitat de posar-se al lloc de l’altre, en el seu dolor, en el seu patiment i ens ajuda a ser conscients que el que donem ens ho donem, i el que no donem ens ho llevem a nosaltres mateixos; a més ens encaminem a perdre la consciència històrica que ens ajuda a ser conscients del temps que ens precedeix, que ens fa i ens mira, que ens ensenya a no repetir els errors, a no caure en els errors passats, perquè som i fem història, perquè som artífexs, perquè som nosaltres qui articulem el present i el futur que es fa, i no ho han de fer per nosaltres els que ens volen mal.

La desaparició de les arts, de les humanitats, la desaparició d’una assignatura com l’ètica, o com l’educació per a la ciutadania, o la cultura clàssica... suposarà rompre en mil bocins allò que va costar tant construir i que costarà moltíssim de compondre, de tornar a fer a la llum. La desaparició d’aquestes assignatures essencials suposa el final dels desafiaments de l’ intel•lecte i de la capacitat d’articular una forma de pensar diversa davant un món cada vegada més complex.

El que pretenen aquests indecents que ens governen és crear individus sense pensament crític, que esdevinguin treballadors obedients que duguin a terme el que les elits financeres i polítiques desitgen pel seu propi interès. Si només ens centrem en l’ interès econòmic com a fi en sí mateix i només perseguim els diners pels diners, això ens durà, inevitable i malauradament a veure i percebre els demés com a objectes, no com a éssers humans i finalitats en sí mateixes. Perquè els diners s’han convertit en la finalitat en sí mateixa, aquest és el gran error del nostre caire del temps que vivim i fem. Lo econòmic ha de ser un mitjà per aconseguir un fi més humà, no pot ser una finalitat en sí.

Enfront a aquesta moral obtusa de capellans i polítics servils, i tecnòcrates que només saben de números, art i literatura precisem. Aquests tresors, l’art i la literatura els hi fan por als poderosos perquè generen el cultiu, la recerca, l’ètica i la comprensió enfront a les morals obscures i obtuses que ells segreguen.

L’art i la literatura, la filosofia i l’ètica ens ajuden a reconèixer a l’altre, a fomentar la deferència, l’empatia i la lluita contra la desigualtat perquè ens fan ser capaços de posar-nos en el lloc de l’altre, tenint-lo en compte com a finalitat en sí i no com a un mitjà per aconseguir un benefici econòmic. L’art i la literatura ens duen a interessar-nos pels altres i els seus instants, pels seus racons de vida, pel seu dolor i la seva felicitat. L’art i la literatura per qüestionar-nos la veritat que ens vénen prefabricada. L’art i la literatura per reflexionar sobre la mort, l’amor, els desitjos, les preguntes, les mentides, la veritat, les malalties, les passions, la vida...Art i literatura per exercir un judici crític davant els qui ens mal governen i mal gestionen la vida, la res pública.

Aquesta indecència i menyspreu dels que governen esdevenen un perill per a la construcció d’una societat vertaderament humana, lliure i democràtica.

Si claudiquem davant aquestes mesures, estarem condemnats a renunciar, en definitiva, a allò que ens fa vertaderament humans, allò que perfila l’essència del que som. És a dir, si claudiquem correm el perill de que s’apaguin la paraula i la mirada.