Corrupció a les Illes Balears

Lluís Ballester, professor de la UIB.

Des de l’inici de la democràcia sabem moltes coses sobre la corrupció. Abans ens sabíem menys, però era tan o més freqüent entre els franquistes i els seus amics com ho ha estat després. Ara la coneixem una mica millor i fins i tot hi ha jutges que s’atreveixen a fer la seva feina. Però, si tots els casos de corrupció fossin coneguts, els jutges no sabrien per on començar.
Podrien començar per tots aquells polítics de la dreta que han fet lleis per tal que els promotors immobiliaris es poguessin enriquir, destrossant el patrimoni de tots i totes. D’aquests en coneixem molts. En els darrers temps hi havia tant diners a repartir que no calia mirar prim perquè n’hi havia per a tots els seus amics. Van fer servir els doblers públics sense seny i pensant que no veurien el final. Amb l’únic propòsit d’aconseguir la reelecció aquí tot valia i les obres es podien inaugurar dues o tres vegades, perquè sortir a la foto donava molts vots. Tot el que es demanava –encara que no servís per a res i no tingués ni cap ni peus- es concedia perquè donava beneficis. Les obres públiques sense cap sentit, com el Palma Arena o el Metro subaquàtic, quant han costat realment?

És clar que, a canvi, aquests mateixos partits de la dreta han rebut doblers per anar guanyant les eleccions (qualque vegada no els hi ha sortit bé), i han pogut col·locar en els seus consells d’administració, o en els d’empreses participades, a dotzenes d’ex-dirigents o militants fidels. El cas Over Marketing és el darrer d’una llarga llista i no és el més destacat.

Podríem seguir per jutjar –i castigar- els responsables dels bancs que sabien molt bé el que feien. Sabien que, un cop enriquits ells, podrien anar-se’n cap a casa amb les butxaques plenes que aquí ningú els demanaria responsabilitats de cap mena. Podien regalar préstecs a qui sabien que no els podrien tornar perquè algú enterraria l’últim mort i, si no es podia enterrar, ja se’l menjarien els voltors, que per això són aus carronyeres de la mateixa família que ells.

Gràcies a tot això, els bancs espanyols es van convertir en els més rendibles de d’Europa, just, això sí, en la mateixa mesura que situaven l’economia de l’Estat entre les més vulnerables del planeta. A la nostra escala, qualque dia haurem d’analitzar què va passar a Sa Nostra.

Al sistema financer molts van fer trampa i tots van estirar més el braç que la màniga. Amb una única diferència: que uns sabien perfectament el què feien i eren ben conscients de la gran estafa que estaven fent i els altres –els que eren enganyats- acceptaven els préstecs sense ni adonar-se que allò era impossible de retornar i, a més, en temps de crisi que molts prou que veien a venir i anunciaven clarament. Però, els responsables la van negar fins la nit anterior… i aquí no passava res i tractaven els que denunciaven el model econòmic (capitalisme immobiliari-financer) de catastrofistes.

A les Illes hi han hagut molts irresponsables, molts dirigents polítics de la dreta amb visió de curt termini i menyspreu per les classes populars, el medi ambient, el patrimoni cultural, etc. Aquí s’ha deixat fer i s’ha induït a una modalitat de robatori pensant que tot quedaria impune.

Per exemple, al Govern Matas, ens sobren els dits d’una mà per dir els alts càrrecs que no varen fer irregularitats. Però recordem que no és dolent el que fa malament les coses, sinó també el que les deixa fer. En aquest camp no hem patit només nosaltres aquesta irresponsabilitat política, l’actual ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, deia el 2003: "no existeix una ‘bombolla immobiliària’ (…) el concepte de bombolla immobiliària és una especulació de l’oposició que parla insensatament de l’economia del totxo i oblida que la construcció és un sector fonamental per a l’economia del país i en el qual treballen prop d’un milió de persones "(El Mundo 2 octubre 2003). I qui més tard seria ministre d’Economia, Pedro Solbes, afirmava que els que auguraven el risc de recessió per aquesta causa "no saben res d’economia" (El País, 11 de febrer de 2008). I el governador del Banc d’Espanya que havia col·locat el PP, Caruana, es passava per l’arc del triomf la denúncia dels seus inspectors que el 2006 li assenyalaven formalment que no es feia res davant d’un endeutament creixent i molt perillós de la banca espanyola.

Com diu Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla i membre del comitè científic d’Attac, els dirigents d’un i altre partit negaven el que fes falta, per molt evident que fos per a la resta dels ciutadans, per tal de deixar que els banquers i els grans empresaris de la construcció literalment fessin els seus negocis absurds.

I ara ja fa uns anys que tot això ha esclatat i encara ens insulten quan denunciam aquesta manera de fer política, aquest sistema econòmic corrupte. Així i tot, la dreta continua negant l’evidència i aplicant una política que ens enfonsa encara més. Tenen la cara de dir que a la llarga hi sortirem guanyant.

Potser ha arribat el moment d’aconseguir que aquesta política sigui interpretada per la població com el que és: la font de tota la corrupció econòmica i social. Ha arribat el moment de demanar comptes a tots els qui la impulsen i fer-los fora. A veure si d’una vegada per totes podem fer net. És un desig d’any nou, però no tenc moltes esperances que es pugui complir.