Entrevista a Maria Bonnín Cortés

MARIA BONNIN és una dona que reuneix, en la mateixa persona, moltes de les característiques de les lluitadores polítiques i socials de l’època de la transició a les Illes. Com moltes d’elles, segueix encara activa i lluitant per aquells valors democràtics i socials. A la vegada, la seva singularitat aporta un valor afegit d’aprenentatge i auto-esforç, que és important que coneguin les noves generacions, ja que també ens animen i ajuden a afrontar els durs reptes actuals.

Maria, vares néixer...

A Palma l’any 1944, en el carrer de Sant Miquel. Mon pare treballava a la Banca March. Som nou germans; jo som la que fa tres i la major de les nines. Això ha marcat la meva vida. Em va tocar de ple el rol de la dona d’aquells temps: dur la casa.

Estudis...

Arrel d’una malaltia de ma mare vaig haver de deixar l’escola als 14 anys i dedicar-me a les tasques de la casa. Tenia els estudis bàsics. Això sí em feren estudiar piano (en aquell temps les nines o estudiaven piano o “labores”) i, encara que no em sentia cridada a ser pianista, vaig aprovar els vuit cursos amb bones notes i vaig treure el títol. La meva tia era monja i professora de piano, i això també va ajudar a que pogués estudiar. Més tard vaig treure el Certificat d’Estudis.

Als devuit anys vaig fer el Batxillerat Nocturn i després vaig entrar a l’Escola d’Hoteleria que pertanyia a l’Organització Sindical de Balears (antics Sindicats Verticals). Vaig treure el títol de Sub-governanta, que era equivalent a FP1. Tot seguit, durant dos cursos, vaig donar classes de sub-governanta. Era un “paripé”; pràcticament no hi havia alumnes, ningú estudiava. Per això vaig decidir posar-me a treballar als hotels.

Potser hi ha tres grans trets que definirien la teva personalitat: feminista, creient i sindicalista. T’hi sentiries còmoda en aquesta definició?

Són tres qualificatius que marquen grans espais de les meves vivències, efectivament.

Feminista...

Em va marcar molt la meva experiència familiar; esser la germana major de nou germans, em va fer pegar un bot de la infantesa a l’adultesa. No vaig experimentar l’adolescència. De cop i volta vaig quedar constituïda en dona adulta i amb el rol de dona de la casa, ben determinat al servei del meu pare, germans i germanes. Aquestes eren més petites i era normal que l’exigència es centràs en mi. Durant uns anys vaig tenir l’ajuda d’una dona per a compartir aquestes tasques de casa. Record que em rebel•lava que els mascles de la casa no ajudessin a les tasques de la casa. Vaig experimentar la subordinació de la dona a la casa i la dependència dels germans i germanes. Això em va despertar una lluita de sentiments oposats (desig de justícia – rebel•lia front a la injustícia). Ara ho sé definir, llavonses no. Amb el temps vaig anar descobrint la importància de la dona; a partir de la seva marginació, també dins l’Església (on no hi pintava una regadora). A aquesta presa de consciència també hi va ajudar un grups de dones amb les que em reunia.

Creient...

La dimensió creient la vaig rebre de l’educació familiar (una família “apostòlica, romana”) i de l’escola amb la normalitat d’aquells temps. De més gran, als desset anys, vaig pertànyer al Club Avante, de la Parròquia de Sant Miquel. Allà, a més de les activitats d’un club juvenil, hi havia el vicari, mossèn Pere Barceló, un home de mentalitat oberta, sociòleg, que va crear un grup dels que s’anomenaven “moviments especialitzats” (JIC, Joventut Independent Catòlica). Eren els anys del Concili Vaticà Segon, plens d’aires de renovació. Com a mètode de formació i creixement personal utilitzaven la “revisió de vida” (veure, jutjar i actuar). Vaig arribar a ser la responsable de la JIC Juventut Independent Catòlica; pens que tenc dots d’organitzadora i facilitat de relació i això em dugué a aquesta responsabilitat.

Tot seguit, a partir de 1965, vaig conèixer un grup de dones creients (encara no eren les creients i feministes d’avui) que m’ajudaren a descobrir el compromís creient dins la societat, aprofundir en el paper de la dona dins la societat i dins l’Església, a optar per una societat més justa i pels més desfavorits. M’aportaren molta documentació i molta formació. M’ensenyaren a cercar i donar respostes als reptes que presentava la realitat. Aquest grup va ser decisiu per optar per l’hoteleria com a mitjà de vida i de compromís amb el món del treball. Elles han marcat molt especialment la trajectòria de la meva vida.

Sindicalista...

Quan vaig sortir de l’Escola d’Hoteleria (durant els dos cursos ja havíem fet pràctiques) i una d’elles va ser a l’Hotel Ondina, de S’Arenal. Hi vaig treballar de governanta, era un hotel petit. Aquells tres mesos de lluita interna per a fer complir a les cambreres de pisos les normes que des de la direcció m’imposaven: ritme de feina, dies lliures i baixes sense cobrir, condicions de treball, etc. I jo les havia de fer complir. Em varen fer veure clar que no podia estar bé a la vegada amb els treballadors i amb els empresaris. Aquesta vivència en va dur a optar per a treballar de cambrera de pisos. Em vaig veure incapaç de participar en la injustícia i l’explotació.

L’any 1970 vaig entrar a l’Hotel Bellver com a treballadora fixa. Començaren els contactes amb Comissions Obreres; en aquells moments hi havia molt poca cosa (record a Pep Vilchez i crec que en Domingo, que treballava a S’Arenal). A l’Hotel Bellver, l’any 73, és on vàrem fer la primera lluita sindical organitzada. Varen ser tres mesos de treball en baix rendiment, reivindicàvem que les cambreres de pisos cobréssim el mateix que els cambrers i les cambreres que servien al menjador. A mi i a una companya ens tiraren al carrer. A Magistratura vàrem perdre. Després vàrem recórrer a Madrid, al Tribunal Suprem. La sentència va absoldre la meva companya i a mi em declararen culpable, perquè em consideraren la instigadora (de fet ho havia estat!).

Després, amb altres companys i companyes que treballaven a l’hoteleria, vaig estar a USO, no gaire temps, quan aquest sindicat estava format per cristians d’esquerra i molt defensors de l’autogestió obrera a les empreses; hi vaig rebre molta formació. Després es va crear el ASUDTH, fruit d’una assemblea i amb la pretensió de fer un sindicat únic a partir de les estructures de l’antic aparell sindical. El 1977 quan se proposà que ens incorporéssim a UGT vaig quedar a USO com a presidenta fins el congres de USO a nivell d’estat, que es va fer a Castelldefels. Arrel de com es va desenvolupar el congrés vaig deixar el sindicat.

A causa de la lluita de l’Hotel Bellver formava part de les llistes negres d’hoteleria. Dos anys d’atur cercant i sense trobar feina. Durava dos dies, fins que em reconeixien. L’any 1975 vaig fer feina a l’Hotel Valparaíso un any i mig. Fèiem vuit hores i mitja de feina i les dones en cobràvem vuit, aquest va ser el motiu de l’acomiadament; per reivindicar-ho com a Enllaç Sindical. El comitè d’empresa estava format per el xef , el cap de recepció, el director i jo. Els indignava que una dona formàs part del comitè i no podien consentir que una dona i, a més a més cambrera de pisos, sabés més que ells en temes de drets i justícia laboral.

També vaig esser vocal i presidenta del Jurat de l’Agrupació Provincial de Pisos de les UTTs.

Quan em tragueren del Valparaiso, a mitjans del 1976, se’m tancaren totes les portes. Aquesta situació m’obligà a plantejar-me canviar de professió. Vaig estar sense feina un grapat d’anys que vaig aprofitar per a treure el títol d’Auxiliar d’Infermeria.

L’any 1981 vaig entrar per a fer substitucions a Son Dureta, on hi vaig quedar fixa l’any 82. Durant uns anys vaig formar part de la Junta de Personal per Comissions Obreres com alliberada. L’any 1995 em passaren a El Carme, ja deslligada de Comissions.

L’any 2000 em donaren la jubilació per invalidesa.

També fas participació política...

La meva primera militància política va ser a Bandera Roja l’any 1972. Després férem la fusió amb el PCE l’any 1974. L’any 1975 vaig anar-me amb el PSI. A les primeres eleccions democràtiques vaig esser la tercera de la llista de la coalició PSP (Partit Socialista Popular de Tierno Galván)- PSI (Partit Socialista de les Illes). Volien posar una dona i ho vaig acceptar admetent el caràcter contradictori i una mica instrumental de la proposta; n’era ben conscient. Vaig viure amb sofriment les convulsions que sacsejaren els partits durant aquells anys. Sovint m’he sentida “utilitzada” a l’hora de l’elaboració de les llistes electorals, però no m’importava ja que donava més importància al fet que hi participassin més dones i, si l’organització pensava que jo podria aportar més vots, em semblava bé. L’any 1978 deix el partit, quan una part important del mateix s’incorpora al PSOE. No vaig militar a cap partit fins l’any 1985. La consciència sindical em dugué al compromís polític. L’any 1986, quan es fundà Esquerra Unida, m’hi vaig incorporar. Hi vaig seguir militant fins que no m’agradaren les seves formes internes de funcionar i vaig participar en tot el procés que ha acabat en la creació d’IniciativaVerds a on milit actualment. La lluita sindical i la política són parts diferenciades, però d’un sol cos.

I en la lluita veïnal...

L’any 1999, a través d’unes companyes que havien participat en tota la lluita del barri on vivia, em vaig ficar a l’Associació de Veïnats del Puig de Sant Pere, un barri de característiques molt peculiars on hi viu tot tipus de gent. Vaig mantenir-hi una militància activa fins el 2006. La lluita per defensar la Plaça dels Pins com espai públic, com a model de plaça mediterrània i com a símbol va esser molt important. Va demostrar la força de la participació veïnal i promogué la solidaritat de mols ciutadans. També va esser , i encara ho és, molt important la lluita contra el renou.

Parla’ns de “Mar 6”

Na Maena Juan va donar aquest pis amb una finalitat social. En un primer moment era residència d’al•lotes estudiants de pobles. Després es convertí en residència per a cambreres. Lloc de trobada i formació a tots els nivells: social, humà, polític... Es convertí en un punt de referència per a molta gent compromesa de Mallorca. Compromís obrer, compromís ciutadà i compromís religiós. Durant la clandestinitat va ser una finestra oberta al futur pel que lluitàvem. Un punt de trobada entre el món de l’Església i el moviment socio-polític de l’època. Encara ara és un punt de referència per a molts polítics que passaren per allà.

I, malgrat tot, no et cremes...

Les derrotes et marquen. Una vegada feta la opció pels més desfavorits, resulta relativament fàcil donar la primera passa. Molt més difícil resulta assumir-ne les conseqüències posteriors. Passen persones, grups, et queden cicatrius... Vas relativitzant moltes coses. Però tenc la ferma convicció de què la nostra lluita aporta un granet d’arena a una societat que arribarà a ser d’una altra manera. És imprescindible canviar aquesta societat per una més humana, més justa i igualitària.

El moment més dur que he viscut potser sigui l’actual. Quan veus que moltes coses que havíem aconseguit i que ha suposat molt de sofriment es van perdent... Me comentes que som com una dona discreta però que sempre hi és i la trobes quan cal; bé, no m’agrada estar en primera fila, m’estim més la tercera, però som participativa i organitzadora. I procur mantenir la meva coherència.

Creients i feministes...

L’any 1997 es va crear aquest grup i es va constituir l’Associació Creients i Feministes com Associació Civil. La dimensió creient ha tengut i té un pes a la meva vida. En determinats moments l’Església institució va esser motor de canvi; en aquest moment, com institució, no em diu res i manco quan és incapaç de posar-se al costat dels més desvalguts. No en parlem del paper de la dona dins aquesta institució. Sí que crec en el missatge i estil de vida d’un tal Jesús. El motiu principal que ens va dur a formar aquesta associació va esser lluitar contra la discriminació per raó de gènere en les confessions religioses i en la societat, afavorir l’estudi i reflexió teològica i ètica, desproveïda de patriarcalisme, i lluitar amb altres col•lectius de dones i homes per aconseguir una societat més justa, pacífica, solidària, respectuosa amb el medi ambient i contra tot tipus de violència masclista. Pens que avui fan falta grups que lluitin junts contra totes les injustícies enfront de les dones. Tenim una tasca molt important per fer.

En el local on realitzam l’entrevista ens falta un piano. Perquè aquesta dona, na Maria, té una gran sensibilitat per la música, encara que digui que no té gaire habilitats, i darrera una militant lluitadora i resistent s’hi amaga una tendresa digna d’una altra entrevista. Gràcies, Maria.