Reflexions de futur sobre l’espai socio-sanitari a Mallorca

Ignasi Gálvez , metge, malalt crònic i membre de Salut Oberta

En l’àmbit sanitari, l’any que ara acaba serà recordat pel totum revolutum que el govern del partit popular va causar quan va anunciar el tancament dels Hospitals General i Joan March i per la mobilització de tota la societat contra aquesta mesura. L’estratègia és la que el mateix partit ha seguit a nivell estatal, primer ataquen els serveis públics, després retallen, i finalment, intenten privatitzar. Aquí, es va donar per part de la Conselleria de Salut, una xifra referent al cost per llit dels hospitals esmentats i una xifra d’un altre hospital privat, que era menor. A banda d’això, cap altra informació d’altres indicadors, ni del tipus d’atenció prestada, ni satisfacció dels usuaris, ni de resultats, únicament el cost.

Hom no pot deixar de pensar que és una errada grossa que sigui la mateixa conselleria la que ataqui als seus propis recursos (!), encara que vist el que està succeint a altres indrets de l’estat, ja no és tan sorprenent. Tot per aconseguir l’anhelada eficiència, un terme pansit de tant que l’hem sentit als membres del govern. Tal vegada, el que calia haver fet era obrir una reflexió sobre l’espai sociosanitari que volem per a la nostra societat al començament del segle XXI, fomentant la participació del professionals, els malats i les seves famílies, i el govern com a garant d’aquest espai, avui més necessari que mai.

Intentarem aportar algunes idees de cara al futur i proposar possibles models alternatius que no impliquin el tancament de centres ni l’acomiadament de treballadors.

Espai sociosanitari

Els canvis demogràfics a la piràmide poblacional són evidents, l’esperança de vida s’ha perllongat i les persones cada cop viuen més. Les implicacions són que el model d’atenció sanitària ha passat d’un model epidemiològic d’atenció a patologies agudes, a un model d’atenció a malalties cròniques. Evidentment, quan les persones envelleixen, presenten més malalties que poden generar dependència. Aquesta dependència, si no és atesa com cal pel serveis públics, pot agreujar les esmentades malalties. Per això té sentit parlar d’espai sociosanitari a una comunitat i un estat com el nostre, on els serveis socials i els sanitaris han estat, tradicionalment, separats i amb estructures pròpies, amb recursos i professionals diferenciats i també amb distintes administracions. Aquesta estructura sembla ser massa rígida si volem atendre eficientment tota la complexitat de situacions que les persones amb patologies cròniques i situacions de dependència presenten. A Mallorca tenim la sort de contar amb dos recursos sociosanitaris de primer ordre, el Joan March i l’Hospital General. El paper d’aquests dos centres ha estat ponderat adientment per la societat mallorquina, que ha fet d’allò socialment desitjable, el seu objectiu tant col·lectiu com individual. Tant el Joan March com l’Hospital General poden jugar de cara al futur accions encaminades cap a aquest espai sociosanitari i que, probablement passin per estendre les seves funcions més enllà dels seus murs, transferint capital humà de cap a l’atenció de les persones amb necessitats sanitàries i de dependència (necessitats socials), mirant de millorar-ne un dels aspectes, el sanitari, per així millorar l’altre( el social).

No es tracta aquí de pontificar receptes de com fer-ho, però és ben palesa la necessitat de definir aquest espai expandint els serveis d’aquests dos centres de cap a la comunitat. A un govern que estigues preocupat per invertir en salut per generar riquesa, no dubtaria en dedicar els recursos suficients per poder dotar aquest espai, incentivant polítiques actives de prevenció i de millora de la salut dels més grans, dotant als centres i als professionals de la suficient autonomia i capacitat per poder atendre les necessitats d’una població cada cop més major. Malauradament no és així. Per generar aquest espai sociosanitari per ciutadans i professionals, el govern hauria d’esbucar obstacles entre les esferes socials i sanitàries dels serveis públics, establint canals duals entre l’atenció primària de la salut, l’atenció a la comunitat i els centres sanitaris, possibilitant el moviment de recursos d’una banda a l’altre dependent de les necessitats a un moment donat i ajustades a cada cas, a cada persona. En lloc d’això, el govern de l’Estat retalla brutalment el finançament tant de la llei de dependència com els pressuposts de sanitat.

El govern de les Illes Balears encara hi afegeix més entrebancs quan incompleix el seu programa electoral a on deia que xerraria amb els professionals sanitaris, i decideix tancar els dos hospitals i crear un nou hospital sociosanitari a l’antic Hospital Materno-Infantil de Son Dureta, que també ha incomplet per manca de pressupost (!).

A banda d’això, el govern elimina Gesma i integra els dos hospitals dins l’àmbit dels grans centres de patologies agudes de la nostra illa, just a l’inrevés del que hauria de fer, per què diu que així hi ha una continuïtat entre serveis, per què així (i ja hi tornem a esser), hi ha més eficiència. Això és un plantejament difícil de creure en un context de retallades com les que s’estan produint, a on se deixa a la llei de dependència pràcticament sense partida pressupostària i se retallen recursos i s’acomiaden treballadors dels serveis sanitaris i dels serveis socials. És com tornar al passat, però el problema és que avui en dia ja no és possible el cuidat informal de les personés malaltes i dependents a la casa familiar, la dona s’ha incorporat al mercat laboral (aquesta tasca solia esser duta a terme per dones) i ha augmentat molt el nombre de famílies monoparentals.

No es tracta aleshores d’integrar recursos motivats per retallades, ans d’oferir un paquet de serveis integrats adients a les necessitats de les persones, provinguin d’on provinguin els treballadors i els estris necessaris.
Parlar de que la sanitat pública és més cara per l’augment de la població de més edat és faltar a la veritat. A pesar d’aquest augment, viure més anys, si se fan polítiques pro-actives de promoció de la salut, no vol dir necessitar un major nombre de llits o tenir més admissions hospitalàries. Si és cert que aquestes persones demanden més episodis d’utilització dels serveis sanitaris, però això és gestionable.

És desitjable una sinèrgia, de cara al futur, entre aquest dos hospitals, el serveis socials, i el malats i familiars, per oferir un paquet integral de serveis que gestionin aquest augment d’utilització dels serveis sanitaris. Els centres esmentats anteriorment compten amb equips d’experiència contrastada amb el tractament de patologies cròniques que generen dependència, per què no emprar aquesta experiència a la comunitat, a l’entorn del malat, mirant de millorar el seu estat i retardar la dependència tot el que sigui possible?. Per què no crear unitats o professionals de gestió de casos, que puguin actuar anticipadament i activament sobre malalts que per la seva patologia, tard o prest necessitaran atenció socio-sanitària? Això sí que és un model de continuïtat de cures a llarg termini i que probablement suposi estalvis importants sense renunciar a la qualitat. No ens hem d’enganar, les majors necessitats en sanitat i serveis socials aniran, de cada cop més, cap a la gent gran.

Per altra banda, els hospitals poden elaborar plans de cures de malats que pateixen patologies cròniques i tenen una dependència dels serveis socials. Aquests plans milloren el control de la malaltia i la dependència i donen millor qualitat de vida i, a vegades, major autonomia als pacients.

Un govern amb una bona política socio-sanitària, promouria iniciatives per trobar vies de convergència entre el serveis socials i sanitaris,que normalment fan feina amb estructures i incentius separats, més encara davant un problema que s’està agreujant. La solució no passa en cap cas per tancar centres ni acomiadar gent, sinó per facilitar la integració de serveis en la mesura que ho necessiti cada malalt.

Canvis en el perfil de les malalties

Ja hem dit abans que hem passat a un model de cronicitat. El problema no és tant l’augment, com ens volen fer creure (i per això el co-pagament/repagament), si més no l’excessiva rigidesa del sistema per atendre aquest esmentat augment. Són necessàries esmenes que millorin la flexibilitat i els centres socio-sanitaris i tenen molt a dir.

De la malaltia a la pluripatologia

A l’Estat espanyol s’estima que més d’un 25% de la població major de 45 anys, pateix més d’una patologia crònica que requereix tractament. Aquestes necessitats de tractament aniran augmentant a mesura que passin els anys. Un enfocament tradicional tant dels serveis sanitaris com socials per acarar el futur, serà ineficient. De nou es planteja definir l’espai socio-sanitari.

De la malaltia a l’associació entre pluripatologia i dependència

La malaltia agreuja la dependència. La dependència dificulta assolir el tractament de la malaltia. Això genera major necessitat de recursos i més despeses. Una bona gestió per part dels centres millora la qualitat de vida del malalt i aconsegueix estalviar valuosos recursos que es poden destinar a altres malats.

Com ens comparem amb països del nostre entorn?

Mentre que en quan fa al nombre de llits destinats a malalts aguts, no hi ha grans diferències, hi ha un desnivell important en quan al nombre de llits per malalts crònics amb pluripatologia. I el govern volia tancar els dos hospitals (!).

Models que han assolit l’èxit en les cures de les malalties cròniques

Model de cures continuades: defensa una atenció fora dels àmbits tradicionals. Se basa en professionals pro-actius i malats ben informats i actius en tot allò relacionat amb la seva malaltia. S’adapten els recursos al pacient i afavoreix la seva autogestió i participació. El professionals i els centres actuen com a facilitadors.

El model de cures innovadores per malalties cròniques: intenta millorar les cures d’aquests malalts a tres nivells. Familiar i personal (nivell micro), comunitat i organitzatiu (nivell meso), i polítiques sanitàries (nivell macro). S’ha d’actuar a aquests tres nivells ja que estan inter-relacionats. Un model a on els governs i els centres socio-sanitaris son actors principals. L’organització sanitària ha de comptar amb recursos suficients per poder atendre aquests malalts.

Model de cures en continuïtat: dirigit cap a la prevenció, defineix una cadena amb distintes baules i intenta identificar les millors iniciatives per cada una de les baules. Cada nivell necessita recursos diferents que han de ser identificats. S’han de dissenyar mesures adequades per cada grup en quan a prevenció, diagnòstic, tractament i rehabilitació.

Com podem veure a tots aquests models, la participació dels malalts i les seves famílies, així com dels professionals i dels centres, en són part essencial. Hi ha un trànsit bidireccional entre l’entorn habitual del malalt, de la persona, i el centre socio-sanitari. Es posa de manifest la necessària expansió dels centres hospitalaris de malalts crònics de cap a la comunitat

L’enorme errada d’emprar un criteri exclusivament econòmic per planificar recursos

Com ja ha dit el conseller de salut (tercer de la legislatura) :Complirem amb el dèficit (això està per veure) per què és allò que vàrem acordar amb Madrid. Ja hem vist que les retallades en sanitat, educació i serveis socials, en definitiva, de l’estat del benestar, són de caire ideològic, ja que si hi hagués interès, se poden generar més recursos per evitar aquesta injustícia. Però la realitat és molt caparruda i hi ha unes consideracions ja ben paleses a l’inici d’aquest segle XXI:

  • Les necessitats d’emprament dels serveis sanitaris per part de persones amb malalties cròniques, anirà augmentant progressivament al llarg del temps,
  • Hi haurà un major nombre de malalties cròniques,
  • Hi haurà major nombre del pluri-patologies, això genera dependència.
  • Els canvis demogràfics també generen dependència,
  • Hi haurà un augment d’utilització de serveis sanitaris i socials,
  • Encara hi ha un nombre insuficient de llits dedicats als malalts crònics,
  • Els serveis socials i sanitaris estan massa aïllats i tenen estructures massa rígides per fer front a les noves demandes eficientment,
  • Les millors polítiques per acarar aquest nou status passen per inventar i facilitar mecanismes per integrar serveis sense retallar recursos, les sinergies son necessàries i desitjables.

Queda clar que és una situació complexa que es va desenvolupant de forma continuada.

Ens cal crear un espai socio-sanitari sorgit d’una reflexió entre totes les parts. Tancar hospitals, i hospitals que han dut a terme una tasca tan important com el General i el Joan March no pot esser mai solució de res. No dialogar i el que és mes greu, improvisar mesures, no dur a res més que a l’enfrontament amb els diferents sectors socials. Hi ha models exitosos d’atenció socio-sanitària que projecten als centres i als seus professionals cap a l’entorn del malalt. Caldrà entendre bé la nostra realitat social i afavorir que els Hospitals Joan March i General puguin expandir el seu paper per acarar el futur en front d’unes demandes que canvien i augmenten. Els ciutadans d’aquestes illes els donarem tot el reconeixement i recolzament necessaris, el nostre futur hi depèn.