Salvant Es Trenc: Ses Covetes

Toni Alorda, diputat del Parlament de les Illes Balears del PSM-Iniciativaverds-Entesa i més Menorca.

Les recents interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia ordenant la demolició dels 68 apartaments il·legals de Ses Covetes abans de 15 de maig de 2013, culminen una lluita llarga per protegir Es Trenc. És una fita històrica de l’ecologisme: no debades Es Trenc és una de les joies de la Corona, de la Corona de Mallorca, i, per tant, de tota la Mediterrània. Guanyàrem “Salvem Es Trenc”, hem guanyat “Salvem Ses Covetes” i guanyarem “Salvem Sa Ràpita”... però no sense esforç.

La llicència que empara aquells mamotretos és de fa 20 anys. Ha estat una lluita desigual en la qual la dreta ha malbaratat doblers públics, de tots, en plets per defensar la urbanització, ara hauria de tornar cada cèntim. Però facem-ne un breu repàs:

Les Normes Subsidiàries de Campos de l’any 91 declararen els terrenys com a sòl urbà, per “consolidació”, una figura perversa de crear “falsos urbans”, a partir del llogaret de Ses Covetes, que havia sorgit a vorera de mar, entre Es Trenc i Sa Ràpita, en terrenys de la possessió de Torre Marina, a finals del segle XIX com a lloc d’estiueig de famílies benestants. Unió Campanera (hereva de l’extinta UCD) havia abanderat els anys 80 la urbanització de Es Trenc i maldava ara per crear aquesta urbanització a primera línia. Per fer-vos una idea, en aquell moment, l’ajuntament de Campos té 6 regidors d’UC (el Batle és Guillem Mas), 5 d’AP, 1 del PDP i 1 aperduat regidor del PSOE.

L’any 92, un batle del PP, Sebastià Roig, que s’havia presentat en la candidatura única que aquell any havien fet PP-UM (i en la que s’havia integrat UC), atorgà la llicència municipal d’obres a Marina Ernst SA per a la construcció d’un complex residencial de 68 habitatges, piscina i bar-restaurant. Les obres comencen i s’embalen, sobretot a partir que GOB i PSM posam un recurs administratiu. El PSM havia obtingut 3 regidors en les eleccions del 91 i havia mantingut una ferma oposició al projecte i són ells, i els 3 consellers al Consell de Mallorca els qui signen el recurs per part del PSM (la composició del Consistori era 9 PP-UM, 3 PSM, 1 PSOE).

El recurs es basava en què els terrenys no eren urbans a l’entrada en vigor de la llei de Costes, i, per tant, n’havien quedat afectats i eren inedificables. De fet, Torre Marina no tenia la condició de sòl urbà en el Pla General de Campos (1974), i no estaven inclosos en la delimitació de sòl urbà de 1987 (una delimitació, tanmateix, anul·lada el 89). Per paga, s’havia dat el cas que els tribunals ja havien declarat que els terrenys no eren urbans... a petició dels seus propietaris... per no haver de pagar contribucions especials (sentències de 1987 i 88).

La llei de costes és de 29 de juliol de 1988 i entra en vigor l’u de gener de 1989. La llei és molt poruga amb els excessos que amenaçaven la costa, però és potent pel que fa a projectes futurs (vint i tres anys després, la seva rellevància és indiscutible i torna estar d’actualitat perquè molesta al PP). La llei estableix que els terrenys no urbans tindran una servitud de protecció inedificable de 100 metres des de la línia del domini públic i així ho havia advertit la Demarcació de Costes a l’ajuntament quan tramitava les NNSS, però ni l’Ajuntament ni el Consell no en feren cas.

L’Ajuntament, caparrut, ni tan sols contestà el recurs administratiu contra la llicència d’obres i deixen passar el temps. Les obres continuen. GOB i PSM anam als tribunals... i demanam la suspensió de les obres... Tot el procés recorda molt el de l’Albarrobico...

És aquest un altre moment decisiu: el jutge demana que, si volem la suspensió, els recurrents hem d’avalar els possibles perjudicis que pugui reportar a la promotora. Estam prou segurs de la posició jurídica, però parlàvem de molts de doblers: pels perjudicis en les obres i, sobretot, per l’eventual benefici que podria haver tengut la promotora per un parell d’anys sense acabar les obres. El jutge “només” ens exigeix dipositar un aval per 20 milions de pessetes, però no és que responguéssim fins a 20 milions, que, essent molt, és el que és, sinó de qualsevol quantia que pugessin les eventuals pèrdues de la promotora... I ho feim: 10 milions el Gob, amb la signatura d’alguns dirigents, 10 milions el PSM amb la signatura de càrrecs públics i de partit. No sé si tractar-los de valents o d’irresponsables... però (permeteu-me que ho digui tot i ser-ne un) crec que els podem estar agraïts. Les obres s’aturaren. I els anys passaven... engreixant l’amenaça.

Mentrestant, en resposta a un dels arguments del recurs, l’Ajuntament publica les NNSS, les podeu consultar al BOCABIB de 14 de maig de 1994, tres anys després de la seva aprovació. Aquí, el GOB obri un altre front: impugna la declaració de sòl urbà que feien les NNSS, i el Consell de Mallorca (quan canvia el govern, l’any 95), li dóna la raó. La propietat i l’Ajuntament recorren l’acord del Consell als tribunals.

L’any 96, just després de les eleccions generals, la Ministra en funcions, Cristina Narbona, té un moment per signar la delimitació del domini públic, és l’Ordre Ministerial de 23 d’ abril de 1996, que fixa la servitud als 100 metres, abastant els 68 apartaments. Era obligat, certament, però n’ hem vistes tantes i de tan rares, que no hi ha dubte que aquest dia férem una passa de gegant. L’Ordre Ministerial fou recorreguda als tribunals per l’ajuntament i la promotora.

Aquestes són les tres causes principals, n’hi ha d’altres. Quedeu-vos amb una idea: és una victòria on hi té una paper decisiu la direcció jurídica del misser Agustí Cerveró. Resumint la peripècia judicial, en el front de la llicència, la Sala (i després el Suprem) no varen entrar al fons: condemnaren l’ajuntament de Campos... a contestar el recurs administratiu que havíem presentat GOB-PSM. Això sí, va retornar els avals (quin alè!). Així que l’ajuntament va haver de contestar el recurs... i el va denegar. Haguérem de presentar nou plet que guanyam a Palma, el maig de 2007. Amb el canvi de govern municipal, no és recurrida i esdevé ferma.

La delimitació de costes va ser confirmada per l’Audiència Nacional (són quatre sentències de 2001 i 2002) i el Suprem (la darrera de 2006).
Però quedava la de les NNSS contra l’acord del Consell que dava la raó al GOB. En aquesta es va guanyar a Palma, en una sentència que deixava establert que els terrenys no podien declarar-se urbans perquè no estaven consolidats, però el Tribunal Suprem, l’any 2006, va anul·lar aquella sentència per motius formals, considerant que el GOB havia presentat el seu recurs administratiu fora de termini l’any 94. No entra en el fons. A aquesta sentència s’ha aferrat el PP i la promotora per defensar que els terrenys són urbans (ja que així les declaren les renascudes i, per tant, vigents, NNSS de 1991), i que, per això, calia arxivar l’execució de la sentència sobre la llicència.
La interferència de les dues sentències del Suprem es dirimeixen en incidents d’execució de la sentència que havia anul·lat la llicència i n’enreden l’efectiva execució, i així arribam a les interlocutòries definitives d’enguany, en les quals el jutge precisa ja el full de ruta i rebutja tots els recursos possibles. I diu:

1.- L’ajuntament de Campos ha de demolir els 68 apartaments perquè és el responsable d’haver concedit una llicència nul·la de ple dret (sense perjudici de què repeteixi part del cost als qui consideri que hi tenen alguna responsabilitat).

2.- La sentència sobre les NNSS no afecta l’execució, ni afecta a la condició de no urbans dels terrenys (“es tan cierto que las Normas Subsidiarias de 1991 estaban vigentes en 1991 y que aún hoy no han sido expulsadas del ordenamiento jurídico como también lo es que la previsión que en ellas se contiene en cuanto a la clasificación de los terrenos del caso es ilegal”)

3.- L’ordre d’execució ni és recurrible ni es pot al·legar que és d’impossible compliment perquè ha passat el termini per fer-ho.

4.- L’òrgan responsable de l’execució davant la Sala és el Batle de Campos. Si l’incompleix, la Sala actuarà en conseqüència...

5.- Abans de 15 de gener de 2013 ha d’haver entrat en el registre del Tribunal la documentació del projecte de demolició, prèvia adjudicació del contracte corresponent.

6.- Abans de 15 de març de 2013 ha d’haver entrant en el registre del Tribunal la documentació d’inici de les obres de demolició.

7.- Abans de 15 de maig de 2013 ha d’haver entrat en el registre del Tribunal la documentació de la finalització de les obres de demolició i restitució completa dels terrenys a la situació anterior a l’inici de les obres llicenciades el 1992.

El jutge rebutja que no hi hagi prou temps, com al·legava l’ajuntament i li recorda que és “una medida que no se aleja de la señalada ya en alguna otra ocasión y caso, donde, por cierto, también se pretendía evitar aduciendo supuestos -y pavorosos- inconvenientes de tiempo” (diria que pensa en el Pont des Riuet).

8.- El jutge renya l’ajuntament perquè “la petición de que tratamos no ya es que sea extemporánea, que a todas luces lo es, sino que ha de concluirse que el Ayuntamiento de Campos realiza esa petición al Tribunal en fraude de ley o fraude procesal”. I el condemna en costes. Quantes costes ha hagut de pagar l’ajuntament de Campos pel mal cap del PP? El jutge fins i tot apunta “la complicidad del Ayuntamiento de Campos con la promotora de la licencia”. No perdem de vista que Marina Ernst va fer fallida enmig del procés i que, actualment, el principal propietari és el pare de l’actual Batle de Campos, Sebastià Sagreras, Peixet

(...)

Amb l’ordre judicial cobren sentit moltes hores i cobram coratge en d’altres fronts. Un d’ells, a l’altra banda d’aquell arenal, a la partió de l’ANEI i LIC de Es Trenc: l’amenaça d’un macrohotel i camp de golf a Sa Ràpita.
El PP no s’aturarà. En la darrera al·legació al Tribunal, el Batle deia que no era prudent esbucar quan els terrenys “podrien tornar ser declarats urbans”. El jutge ni li contesta, però el PP apunta intencions, les quals, per cert, segueixen anant contra la llei de costes (fins i tot en la redacció del nou projecte de llei).

Gabriel Company ha arribat a qualificar de “capritxos” del PSM la protecció de Es Trenc, en referència a indemnitzacions recents, en seu parlamentària. Es Trenc! La mítica batalla per evitar les 6.000 places que s’hi pretenien els anys 80, una urbanització avortada, després d’una gran mobilització, per una de les primeres lleis del nostre Parlament (1984). L’actual PP fins i tot renega d’una protecció de la qual en bravejava tothom, tothom.

Ens volen fer tornar arrere, però la història els hi deixarà a ells. Els bucs de Ses Covetes cauran; i, darrere, el paradigma d’un desenvolupisme tronat. Torres més altes han caigut. Mira per on, que els catalans, dels xalets, en diguin torres, potser ens il·lumina l’exegesi del text d’Isaïes: "El dia que s’esfondraran les torres (...) el Senyor embenarà les ferides del seu poble i el curarà dels cops rebuts" (Is 30, 26-30).

Si mentre contemplau Cabrera des d’Es Trenc, reflexionau sobre les polèmiques que els han envoltat, vos serà impossible concloure que tots els polítics són iguals.