Austericidi i atur. (Alguns resultats de l’any 2012 i algunes previsions)

Rafael Borràs Ensenyat, membre de l’Ateneu Pere Mascaro i de l’ Executiva d’IniciativaVerds

A l’hora de fer una avaluació dels danys de les polítiques d’austeritat neocon hom pot fer-la de forma integral i abastant àmbits diversos, com ara, les retallades a la democràcia, a la igualtat, a la equitat, a la preservació del medi ambient, a les polítiques de gènere, a la salut pública, a l’educació, a l’estat del benestar, a les pensiones, a l’autogovern, etc. Òbviament no és la pretensió d’aquest article fer una avaluació tant polièdrica dels efectes de les polítiques imposades autoritàriament pels mercats institucionalitzats en la troika (FMI, BCE, CE). Ens extralimitaríem de l’espai que L’Altra Mirada ha suggerit i de la capacitat de qui escriu. Em limitaré a unes breus reflexions sobre els efectes de l’austericidi en el mercat de treball en general i, molt en particular, en el de Balears.

Cada cop hi ha més analistes polítics i bastants científics socials que associen com a principal factor de descrèdit de la política institucional l’atur massiu i l’extensió de la subocupació. Les persones que treballen a l’economia submergida, gent contractada amb jornades a temps parcials no desitjades, els i les “falsos autònoms”, les retribucions salarials molt minses, l’ultra flexibilitat en les relaciones laborals i les cada vegada més freqüents ocupacions intermitents, conformen aquesta subocupació que cada cop més es coneix com a “treballadors pobres” perquè, tot i tenir un treball, el seu sou no els permet cobrir les necessitats bàsiques. Val a dir que a alguns països aquests treballadors pobres són considerats oficialment com a persones aturades. Sigui com sigui, avui ja no es pot negar que les polítiques de retallades –amb reformes laborals incloses- han provocat més atur i un extraordinari deteriorament de les condiciones de treball.

Hom pot dir que l’atur s’ha convertit en una malaltia social crònica amb magnituds d’epidèmia. Pel que fa a les Illes, els resultats de l’any 2012 ho corroboren:

Segons les dades mitjanes dels registres del SOIB i de la Tresoreria de la Seguretat Social ha seguit destruint-se ocupació, com ho demostra la baixada anual d’un 2,5% d’afiliacions a la Seguretat Social; l’atur registrat ha crescut en un no menyspreable 5,1% i ha arribat a la xifra anual de 87.544 persones. En relació a les dades d’atur registrat paga la pena posar molta atenció a un aspecte clau: l’atur de llarga durada (persones amb més de 12 mesos ininterromputs en atur i sense participar a cap programa de Polítiques Actives d’Ocupació) ha augmentat durant l’any 2012 un 8,3% i ja són 26.648 les persones en aquesta situació. Aquest és l’indicador més dramàtic de la crisi social, basta dir que ha tingut un estirabot en el període de crisi (2008 vs 2012) d’un 245,6%.

En aquest conjunt de dades dels registres comentats més amunt, no em puc estar de comentar-ne un d’estructural i diferenciador entre el mercat laboral illenc i l’espanyol, em refereixo a l’Índex d’estacionalitat de l’ocupació laboral (percentatge de variació de les mitjanes d’afiliació del total de persones treballadores a la Seguretat Social en el mes de juliol, respecte al mes de desembre) que l’any passat es situà en un 25,55% -un dels més elevats dels darrers anys- amb un creixement d’un 0,8% anual. Tingui’s en compte que al conjunt de l’Estat aquest índex fou l’any passat un modest 3,46%. Resulta obvi que no es pot parlar de mercat laboral únic!

Les anteriors dades és poden complementar amb les de l’EPA que, en termes de mitjanes, ens informen del següent: L’atur segueix creixent i es situa en 140.200 persones (un +8% que l’any anterior). L’atur juvenil no es frena: l’any passat vàrem tenir la vergonyosa xifra de 26.100 persones aturades amb edats entre 16 i 24 anys (un +11,9% sobre l’any 2011). L’atur de llarga durada té un estirabot important amb una taxa del 10,41%, mentre que la de l’any anterior va ser de 7,98%. A l’any 2012 s’han registrat els percentatges de persones ocupades amb jornada parcial (subocupació) més elevats de la història (entorn al 15%). I per acabar aquest resum de dades: Les llars amb tots els seus membres actius en atur varen ser, de mitjana anual, 38.300 l’any 2012

Aquest és el panorama que ens han deixat el primer any natural complet del Govern del PP de Bauzá i els primer dotze mesos de govern del Rajoy. Què pot passar en el futur?

És previsible que les coses vagin a pitjor. La Reforma Laboral de Rajoy és una màquina de destrucció massiva d’ocupació i per a deteriorar les condicions de treball. Les polítiques publiques d’impuls de canvi de model de creixement (o de desenvolupament) estan sacrificades en l’altar de la ràpida reducció del dèficit. Els creixements turístics basats en el nombre de turistes no garanteixen millores en l’ocupació laboral. I qualsevol intent de tornar a l’economia del ciment és suïcida.

Cal un canvi radical de política econòmica en la qual l’austericidi sigui un mal record ignominiós. Per garantir unes Illes Balears amb ocupació, igualtat i equitat s’han de canviar moltes coses, però cal tenir ben present que el model de creixement econòmic que va provocar l’actual crisi té demostrada la seva capacitat de generar enormes expectatives d’enriquiment econòmic i avanç tecnològic, però que encara ha de construir els models de ciutadania, legitimació i consens social adequats per regular, assegurar i estabilitzar l’ocupació i els criteris de ciutadania multicultural pròpia d’aquesta era de la globalització (R. Cohen i Y. Kennedy).

La crisi socioeconòmica de Balears, del Regne d’Espanya i d’Europa té molt d’estafa. Owen Jones ens recorda en el seu reeixit llibre “CHAVS La demonización de la clase obrera” que ”Igual que la crisis económica causada por el mercado fue transformada en una crisis del gasto público, la reacción que siguió a los disturbios demostró lo eficaz que es la derecha manipulando la crisis en su propio beneficio...” fent referència als disturbis succeïts després que, l’any 2011, la policia matés a tirs al jove de 29 anys Mark Duggan en el districte londinenc de Tottenhan. Idò diguem-ho clar: La reducció de l’atur és possible amb una altra política i amb uns altres governants, amb una altra correlació de forces. El mantra de “no hi ha alternatives” és una manipulació en benefici de la dreta.