El món capgirat

Maria Salleras Juan , Membre de l’Ateneu Pere Mascaró

Davant una sèrie de fets que es repeteixen avui en dia a
la nostra terra em fa l’efecte que, a vegades, el món es
capgira i, sense cap dubte, ens desorienta. Enumer uns
pocs fets que segur haureu vist o llegit als diferents
mitjans de comunicació.

Al voltant de les festes de Nadal i Cap d’Any s’han organitzat
una sèrie de campanyes de solidaritat (gairebé
totes de recollida d’aliments) a favor de les persones i
famílies que pateixen la crisi d’una manera més dura.

El fet que a l’ entorn de Nadal s’organitzin campanyes de
solidaritat és habitual i satisfactori. El que em sorprèn és
veure qui ho organitza. Que el Departament de Benestar
Social del Consell Insular de Mallorca, encapçalat per la
seva Presidenta, convoqui una “campanya de recollida
d’aliments” amb uns supermercats instal·lats a les Illes
perquè la Creu Roja els reparteixi, em sorprèn. ¿No és el
Consell Insular qui té les competències de la Renda
Mínima d’Inserció (RMI), mitjançant el decret del BOIB
120 0610 2001, dirigit a facilitar una prestació social de
tipus econòmic a les persones i nuclis familiars mitjançant
sol·licitud (acompanyada del corresponent informe dels
Serveis Socials? Si a causa de la crisi que estam patint el
nombre de sol·licituds és nombrós i el pressupost no
arriba a finals d’any, des d’una acció política s’ha d’urgir a
l’autoritat pertinent a replantejar les partides del pressupost.

S’ha d’alçar la veu dins el Consell Insular i dins el Govern
Balear, en defensa de les persones i famílies que més
pateixen la crisi: famílies en atur amb infants
i sense altres prestacions, immigrants en
situació irregular, etc. ¿O s’ha d’apel·lar a
la solidaritat ciutadana convertint-se en
una ONG? Quan es varen presentar a
les passades eleccions ho varen fer
amb un programa de partit polític i no com
una ONG. Vàrem elegir els polítics que ens
serveixen perquè actuessin des del dret,
amb les capacitats normatives de
què disposen, i ho fessin amb
responsabilitat. No perquè usurpessin
la tasca solidària o
caritativa que correspon a altres
entitats (encara que, això sí,
sempre crea una bona imatge
entre la gent que no ha après a
mirar les coses amb sentit
crític).

Una altra de les entitats que també va organitzar una
campanya de recollida d’aliments va ser el Partit Popular.
Aquest és el partit que, en aquests moments té majoria
absoluta en el Govern de l’Estat Espanyol i a la nostra
Comunitat Autònoma. El varen votar perquè posés en
marxa una ONG? El seu programa polític, era d’una
ONG?

També vàrem veure la Vicepresidenta del Govern de
l’Estat Espanyol que s’emocionava davant un acord amb
el Banc d’Espanya, perquè algunes famílies que han
patit un desnonament poguessin ocupar alguna de les
vivendes que els bancs no poden vendre. La Vicepresidenta,
¿no forma part del Govern que ni tan sols
accepta la “dació en pagament” de les hipoteques?

No ho comprenc. Tenc la sensació que, en molts
moments, no hi ha una assumpció de les responsabilitats
adquirides des del seu lloc polític. Són a aquest lloc i es
mantenen en el poder perquè volen. Si s’hi troben
incòmodes perquè no poden complir el programa electoral
promès, sempre poden dimitir. Crec que seria molt
més honest per la seva part.

Contemplant aquests fets em deman , on ens trobam?
En una societat de drets que té una Constitució que
l’empara o en una societat de mentida? ¿Pensam que la
solidaritat dels ciutadans ho ha de solucionar tot i buidam
els polítics les seves responsabilitats? ¿Oblidam, deixant
passar el temps, tots els seus compromisos electorals?

La veritat, crec anam perdent uns espais que havíem
aconseguit amb molt d’esforç i semblaven ferms. Idò no
és així; les respostes són ben conegudes: “l’herència
rebuda”; “s’havia anat massa enfora“, això no pot ser, no
hi ha pressupost,... Aquestes són les falses raons i les
respostes que escoltam i llegim als mitjans de comunicació
dia rere dia. En canvi sí que hi ha pressupost per a
altres conceptes.

Amb tot, pens que el robatori més gros que ens estan
fent és el canvi de mentalitat. Apreníem a crear una
societat de ciutadans que es regien per unes lleis que
ens feien a tots iguals. Elegint unes autoritats que fessin
complir les lleis i promovent una atenció digna a totes les
persones just pel fet de pertànyer a la nostra societat. Ara
ens volen fer creure que és millor una societat on cadascú
mira per ell. Qui té poder i doblers pot tenir-ho tot; i
qui no en té, que es mori o que visqui de la bona
voluntat de la beneficència i de la farsa caritativa
dels polítics que han de rentar imatge. Amb
l’excusa de la crisi abandonam l’àmbit de la
ciutadania per tornar a la llei de la selva. Poc a
poc aniran caient les peces, per ordre de feblesa:
immigrants, desnonats, aturats, famílies
monoparentals, jubilats...

Fins que t’arribi a tu. O ens comencem a moure?