La injustícia de les noves taxes

Antoni Salvà Clar , advocat

El Butlletí Oficial de l’Estat del passat mes de novembre publicava la Llei 10/2012, que regula les taxes en l’àmbit de l’Administració de Justícia.

El text va rebre una crítica frontal de l’oposició política i es tramità pel procediment d’urgència. També s’ha fet evident un rebuig total per part de tots el actors jurídics (jutges, fiscals, secretaris judicials, advocats, procuradors...). Hi ha un sentiment compartit de conculcació flagrant del dret a la tutela judicial efectiva. És a dir el dret que té tot ciutadà de fer valer els seus drets dins l’àmbit civilitzat que coneixem com l’Administració de Justícia.

Les taxes judicials suposen que qui promou un plet o interposa un recurs ha de pagar un tribut que en part és una quantitat fixa –d’acord al tipus de procediment- i en part una quota variable del 0,5% damunt la quantia de la demanda fins a 1.000.000,00 €, i l’excés a raó d’un 0,25 % amb un màxim variable de 10.000,00 €. Només s’eximeix de pagar a aquells que tinguin uns ingressos inferiors a 12.780,00 € anuals i computant no solament els del propi demandant, sinó els de la seva unitat familiar.

Sota el pretext d’una discutible hiper-judicialització de la societat espanyola es castiga sobretot als particulars que no tinguin un alt nivell econòmic. Qui podrà reclamar contra les grans empreses subministradores de energia, de telecomunicacions, bancs, asseguradores etc... quan la taxa d’un judici ordinari és d’un mínim de 300,00 €? Les assessories jurídiques d’aquest tipus d’entitats podran protocol·litzar pràctiques abusives que sens dubte redundaran en el seu propi benefici sense que hi hagi un perill real d’esser demandats. Qui s’atrevirà a instar l’anulació de clàusules abusives de les hipoteques? Ningú. Més prest seran els bancs que hauran d’estudiar noves formules abusives de baixa intensitat que amb aquesta regulació queden blindades i que aplicades -a molts de ciutadans indefensos encara que sigui per poc doblers- poden suposar vertaderes fortunes.

Com s’entén que la quota mínima per reclamar contra l’Administració sigui de 200,00 €? Una multa per aquest import o similar queda inatacable. Que pot fer aquell contribuent que es multat injustament per un mal funcionament de l’Administració que l’imputa erròniament un determinat fet i el sanciona? Només pot callar o perdre el temps i els doblers lluitant un contenciós per, al final, pagar com a multa ho acabi pagant com a taxa. És a dir, primer pagues impostos per tenir una Administració eficient, que si en aquest cas no ho ha estat li queda la via dels contenciós. Per això hauràs de pagar la taxa per corregir la mala actuació administrativa en via judicial, al temps que també ja paga els seus impostos per mantenir l’Administració de Justícia, servei públic que aquest ciutadà tal vegada només usarà un pic en la vida (A diferencia d’altres com a bancs i asseguradores que basen gran part del seu negoci en l’activitat judicial pagant proporcionalment molt menys que el pobre contribuent injustament multat).

Per ara hem comentat les taxes en primera instància exigibles en via civil i administrativa. La qüestió s’agreuja, si cal més encara, en via dels recursos contra las sentències on també s’afegeix la jurisdicció social. En via civil i contenciosa administrativa, un recurs d’apel·lació reportarà una quantitat fixa de 800,00 € i un de cassació, 1.200,00 €. Un recurs de suplicació a l’ordre social suposarà un mínim de 500,00 €. La postura del legislador és la de convertir-los en excepcionals pels qui puguin pagar i inaccessibles pels qui no puguin.

La realitat és que Espanya és l’Estat de la COE on més es recorren les sentències però això no vol dir que s’abusi de la garantia del recursos. A la jurisdicció civil un 20% de les sentències de les Audiències Provincials revoquen íntegrament el sentit de les dictades en primera instància, i un 40 % estima parcialment el recurs. Per tant, estadísticament recórrer a la major part dels assumptes està plenament justificat. Una altra cosa és determinar les causes de la alta fal·libilitat de les sentències en primera instància. El que fa pensar més aviat amb una falta de mitjans materials i humans a l’Administració de Justícia i en una endèmica sobrecàrrega de feina agreujada amb la brutal crisis actual. 

El darrer que feia falta a les classes més castigades per l’actual crisi són unes mesures que els hi afavorissin l’accés a la justícia i no precisament tot el contrari, deixant-los amb major inferioritat front els abusos del poder. Confiem en què aquesta situació es pugui reconduir.