Entrevista a Pilar de Miquel Fernández

Biel Pérez i Josep Valero

Pilar de Miquel Fernández. Nascuda a Astúries, viu a Bilbao. És professora d’“El fet religiós” a l’escola de Magisteri BAM (Begoñako Andra Mari) que pertany a la Universitat de Deusto. Teòloga, feminista, crítica de l’esclerosi institucional de l’Església, de fet no se li permet fer teologia en àmbits oficials d’aquesta, és una figura internacionalment destacada del pensament renovador creient i feminista. A Palma va presentar el llibre de la seva alumna (a la Universitat de Sevilla) Maena Juan “Cartas sin censura”. Aprofitam la seva estada a Palma per donar-la a conèixer als lectors de L’Altra Mirada.

Pertanys a qualque institució religiosa?

No. Sí vaig participar en el naixement de l’Associació de Teòlogues Espanyoles. També vaig fer feina de biblista en la Fundació Bíblica Catòlica Mundial a Alemanya.

Per què t’interessa la Teologia?

Crec que va néixer a la meva joventut, per un compromís polític per la justícia i la democràcia. Vaig voler compaginar l’Evangeli amb la llibertat i la justícia. Eren els moments de la transició. Combinaven pràctica i reflexió a la diòcesi de Bilbao. Els grups de joves estàvem molt compromesos amb la cosa pública. Una militància més propera a l’esquerra m’acostà als Cristians pel Socialisme. Després, me n’adonava que pel fet de ser dona, m’anava quedant al darrera en les responsabilitats del grup. Supòs que d’aquesta manera, per la necessitat de defensar els meus drets, em vaig fer feminista

Feminista i Teòloga…!

Sí, però això va ser després. El que jo volia era estudiar i conèixer. Vaig acabar Magisteri, també Treball Social. La meva família me possibilità anar a estudiar al Canadà per aprendre l’anglès. Allà vaig veure coses noves i al tornar m’interés per temes de teologia a la Universitat, i vaig acabar per matricular-me a la Facultat. Crec que vaig ser una de les impulsores de la traducció del primer llibre de teologia feminista en castellà “Memòria d’ella” de Elisabeth Schüssler Fiorenza.

Però la praxis de l’Església Catòlica…

La recepció del llibre va ser enorme. Poder enraonar en pròpia clau la Cristologia, com un pensament alternatiu entre les dones, influí en el seu estudi com especialitat en la Universitat de Comillas. Però el més important és la creació de grups a tot l’estat, amb les seves pròpies particularitats, que s’impliquen en l’estudi del propi paper de les dones i la teologia. Aquí a les Illes sorgeix “Creients i feministes”. Una vegada o dues a l’any, hi ha una trobada estatal dels diferents grups.

Però la jerarquia…

En principi no teníem massa problemes. L’actual cúpula espanyola té males relacions amb quasi tothom. Hi ha dues maneres d’afrontar la qüestió de les jerarquies; una es enfrontar-te directament, amb la qual cosa alimentes indirectament el seu sistema de poder; l’altra es anar fent el teu propi camí, que és el que estam fent nosaltres.

Com analitzeu la inter-confessionalitat, el pluralisme religiós?

Sempre hem partit de la inter-confessionalitat. Defensam el diàleg amb pensadores, antropòlogues, filòsofes... El Sínode Europeu de Dones, que és el moviment d’espiritualitat política on em sent més propera, treballa en quatre aspectes: el polític, l’econòmic, el desenvolupament personal i l’aspecte espiritual. El primer Sínode tenia com eslògan “Les dones mouen el món”. El segon, realitzat a Barcelona, treballà més el diàleg amb les dones del Sud.

El vostre feminisme, és propi de països rics i occidentals?

Nooo, de cap manera! Nosalltres com a europees volíem dir la nostra. Però hi ha molts de grups a Àfrica, Àsia, Amèrica... De fet quan sortí el Calendari Europeu Dones que inspiren Europa (na Pilar hi surt al mes de desembre del 2013), vaig rebre diverses convidades de Brasil, Equador, Amèrica del Nord, per donar a conèixer el nostre pensament.

¿Com vos duis amb l’altre feminisme que no és tan tolerant amb l’Església, quan no la culpa dels principals mals que ha patit i encara pateix la dona?

La teologia feminista també comparteix l’essencial de la seva crítica radical al patriarcat eclesiàstic, jeràrquic, etc. malgrat que nosaltres intentam fer proposicions positives. Nosaltres dialoguem bastant amb elles, perquè estam molt a prop en moltíssim d’àmbits.

Perquè segueixes creient?

Perquè l’Església no és seva! Perquè la tradició espiritual de les dones és molt potent des dels orígens del cristianisme. Perquè la gran aportació del cristianisme, des dels seus orígens, va esser que els més vulnerables, els més marginats, prenguessin consciència de “ser reis”, parlant en terminologia religiosa. I això mai ho han pogut suportar els poderosos, pel seu potencial subversiu.

Alguna feminista filòsofa m’ha demanat, però tu creus en Déu? Jo dic depèn el que entenguem. Podem debatre molta estona sobre el tema.

El que crec per damunt tot és en la dignitat dels éssers humans i, per tant, també de les dones. I crec que no he d’abandonar la meva tradició per defensar això.

Està en l’horitzó del feminisme que un dia el papa pugui ser una dona?

La teologia feminista té uns modes d’organització bastant més democràtics i més plurals que l’organització jeràrquica i patriarcal de l’Església. És clar que les dones haurien de poder optar a qualsevol forma de lideratge democràtic.

La temptació del poder, existeix també en la dona?

Volem tenir poder, tenir influència. No és una temptació, és una necessitat. Un poder compartit, democràtic per ajudar a poder canviar les coses. Jo pens així. En el món feminista hi ha molts corrents que pensen d’altra manera. Algunes tan sols volen ser capellanes. Jo respect totes les opcions, però el meu pensament es més polític, més social, més organitzatiu...

Has parlat d’espiritualitat política, creus que fa falta algun tipus d’espiritualitat en la societat actual?

Claríssimament. I m’indigna, per això, el paper dels responsables actuals de les institucions de les esglésies. No estan a l’alçada de la crisi que estam vivint. Han perdut una oportunitat d’or. Tan de bo que hi hagués pogut haver una autoritat moral en les esglésies històriques tradicionals! També hi ha un buit en els grans discursos utòpics laics, com és el marxisme. Uns discursos que intentaven donar un sentit globalitzador a l’existència. En quedar orfes d’aquests pensaments, estan ocupant aquests espais uns discursos esotèrics, frívols, ñoños... una cosa tremenda. La gent està demanant esperança, sentit, sentir-se subjecte de transformació de la seva pròpia vida, de les coses que l’envolten, de la societat injusta que percep. Que no som simples números, que no som material de rebuig. El que ha d’aportar una espiritualitat seriosa, és ajudar a trobar el sentit profund del propi valor de la persona. Animar a fer-la protagonista de la seva transformació personal i fer-li veure la necessitat d’ajudar a realitzar la transformació social.

Hi ha que tornar a fer molta feina de carrer. Les noves tecnologies són una ajuda, però a vegades acaben sent una substitució del mateix món real. Això ho hem vist en les “primaveres àrabs”, quan en les votacions han sortit elegits uns plantejaments que no eren els dels que iniciaren les revoltes. En el carrer te n’adones de la qualitat humana de la gent i de la manca de lideratges que la facin posar en marxa. De la força d’una joventut i de la manca de brúixola per orientar el seu futur. L’espiritualitat hauria de ser una ajuda a la introspecció per fer aflorar el millor de cada persona, que sols pot aflorar quan és conscient de la seva vessant com individu dintre d’una comunitat.

Existeix un feminisme islàmic?

I molt interessant! Fa dos o tres anys a Madrid vaig participar en un Congrés Internacional de Teologia Feminista Islàmica. Hi havia gent de Sud-àfrica, d’Àsia, de Nord-amèrica, d’Àfrica... Com el major problema per a elles és la “sharia”, no són biblistes sinó juristes. Estan fent un treball molt minuciós, poble a poble, convencent als propis barons que duen els tribunals.

Tanmateix la nostra experiència de feina amb dones immigrants islàmiques és una altra...

I que me’n dius de les dones de l’Església de la nostra tradició, que han interioritzat el patriarcat? Les creients feministes islàmiques intenten partir de les possibilitats de les seves tradicions; que, encara que no ho creguem, solen ser més tolerants que les nostres. És una lluita molt difícil, però van assolint petits èxits de mica en mica.

Quis dos llibres teus ens recomanaries?

Jo recomanaria “Resurrecció en cos de dona”, una ponència que vaig fer al Congrés de Dones i Teologia d’Andalusia, i que vaig anomenar de teo-política, on recollia la història dels moviments de les dones. Va ajudar a saber que existíem i a moltes dones a contextualitzar les seves vivències. Va ser com una intuïció, entendre que el moviment feminista és un dels aspectes de la Resurrecció en aquest moments. També m’agrada el que férem amb la col·lecció “En clau de dona”. Jo era l’editora, però hi col·laborà molta gent. Parlava d’espiritualitat i fortalesa femenina, intentar desbancar l’ambigüitat de la fortalesa. I la segona part de la col·lecció i de la que estic més contenta és “En què creuen les dones”, amb el subtítol “Creient creant”. És una part molt participativa, les dones pensam individualment, però compartim molt col·lectivament aquest pensament. Són aportacions d’un seminari, molt inter-culturals, experiències creatives que reforcen les creences i creences pràctiques que animen a la creativitat.

Gràcies Pilar. Que contineu creient i creant un món més just i més humà.