Hugo Chávez, promotor d’aliances antiimperialistes i referent davant de la farsa de la "crisi econòmica"

Joan Carrero Saralegui , president de la Fundació S’Olivar.

El president Chávez ha mort. Desapareix prematurament un més dels líders als quals l’Imperi nord-americà no va aconseguir sotmetre amb els mètodes "tous" que descriu John Perkins, ex sicari econòmic de la National Security Agency dels Estats Units. Incloent també, en aquesta categoria de “tou” o feble, qualsevol tipus de greu intromissió o agressió que no arribi a ser la invasió militar directa. En el seu llibre Imperialisme i barbàrie, James Petras dissecciona els variats girs tàctics dels Estats Units en les seves obsessives estratègies per enderrocar el president veneçolà: van des del finançament i suport polític del cop militar de 2002 fins al d’organitzacions polítiques, mitjans de comunicació i ONG desestabilitzadores.

Després de les seves reiterades derrotes, i a l’espera de poder assestar el cop oportú, la Casa Blanca ha anat erigint al voltant a Veneçuela un poderós cordó militar extern que abasta tota Amèrica Central, el nord de Sud-amèrica i el Carib: cop militar a Hondures que va enderrocar el Govern de Zelaya, elegit democràticament (el juny de 2009) i aliat de Chávez, establiment de set bases militars a l’est de Colòmbia ... (la llarga llista d’actuacions excedeix l’espai de què disposo).

A l’Imperi estan de festa ja que creuen que ara serà més fàcil l’estratègia de la divisió. Hugo Chávez no era només un irreductible líder nacionalista sinó molt més encara: era un creador d’aliances antiimperialistes cada vegada més consolidades. Algunes de les seves actuacions anaven més enllà de l’àmbit regional. És el cas dels seus intents d’acabar amb la dictadura del petrodòlar com a moneda internacional de reserva. A més, la Veneçuela de Chávez, amb les seves universitats gratuïtes o la seva construcció massiva d’habitatges per a les persones amb menys recursos econòmics, després de sortir d’un quart de segle d’ajustos neoliberals com els que ara patim a Europa, és també la "incòmoda" evidència que hi ha un model alternatiu davant aquestes destructora polítiques económic-mediátiques.

En aquests dies, els nostres grans analistes i tertulians del políticament correcte s’han dedicat a criticar (des un posat "professional" i "asèptic") al "líder populista", o fins i tot (des d’una altra posició molt més paternalista i fins i tot menyspreadora i feridora ) al "pallasso". I no només l’han criticat a ell sinó també a la majoria del poble veneçolà que, de manera "infantil" segons aquests "intel·lectuals de referència", s’ha bolcat a honrar d’una manera sorprenentment massiva i lliure. Des de la seva vida ben resolta, segura i instal·lada en el confort, a aquests "experts" se’ls ha oblidat el tenir en compte un petit detall: el comandant Chávez els va canviar la vida a aquests milions d’éssers humans submergits en la precarietat i la pobresa (no hi ha espai aquí per algunes eloqüents estadístiques com, per exemple, la de reducció de la pobresa durant el seu Govern).

Són els mateixos creadors d’opinió que durant anys han estat adoctrinant-nos sobre la necessària acceptació de les dures condicions que "la crisi" ens imposa a tots, donat el "comprensible temor" "dels mercats". Són els mateixos que reiteren fins a la sacietat els qualificatius de "sàtrapes" o "dèspotes" en les campanyes mediàtiques-militars contra Muammar al Gaddafi, Bashar al-Assad, etc. Són els mateixos que mai es refereixen als lacais de l’Imperi encara que tinguin en el seu haver milions de morts, com el president "democràtic" de Rwanda, Paul Kagame. Són els mateixos que, per descomptat, mai critiquen als nostres "seriosos" i "respectables" líders atlantistes. El fet que des de la seva cínica "seriositat" desfermin, una per una, tantes i tan devastadores "intervencions militars alliberadores" és una "qüestió menor" enfront de la personalitat i les formes grandiloqüents de Chávez.

Aquest és el món que les grans famílies financeres anglosaxones estan estructurant des de fa moltes dècades: un món de cruels desigualtats que no pot ser explicat sense l’ús sistemàtic de les cometes, un món de manipulació permanent del llenguatge i de les ments, un món de desinformació i engany.