Què està passant a Mali?

Enric Gonyalons Sureda , cooperant internacional.

En l’actualitat, Mali es veu assolat per quatre crisis de diferent índole però relacionades entre elles. Per una banda, una crisi política, arrel del cop d’estat militar de març del 2012 que s’excusava en la crisi de seguretat que sofria el país, amb un exèrcit mal equipat, amb divisions internes i molt reduït (uns 7.000 homes), és a dir, un exèrcit incapaç de defensar tot el territori. Aquesta situació va degenerar en una crisi territorial amb la caiguda del nord de Mali i la divisió de país en dos, la qual cosa, entre d’altres conseqüències, va agreujar la crisi alimentaria del Sahel malí que passava a ser també una crisi humanitària, amb quasi 400.000 desplaçats interns i uns 150.000 refugiats.
En aquest article, emperò, ens centrarem en el conflicte armat malí que fins a la intervenció francesa de principis d’any mantenia, de facto, el país dividit.

És impossible entendre la situació actual sense fer referència a les seves causes que, interrelacionades entre elles, han desembocat en un enfrontament armat. En primer lloc, caldria destacar les reivindicacions històriques de la població tuareg del nord de Mali, que ha dut a terme vàries revoltes reclamant una àmplia autonomia o la independència, major participació a l’Assemblea Nacional, el compliment dels acords de pau i en contra la discriminació del nord causada pel centralisme de Bamako. Es tracta, per tant, d’un conflicte polític, i el MNLA, grup armat nacional i laic, és la principal organització que representa aquestes demandes.

Per una altra banda, no podem entendre el conflicte sense analitzar la proliferació del jihadisme. Un fenomen recent al nord del país i importat de l’exterior, que en les seves arrels, ens condueix a la guerra civil algerina (1991-2002) quan els diferents grups integristes, que volen estendre la Jihad i implantar la xaria, amb el pas del temps i pressionats per l’exèrcit algerí van acabar traslladant el seu campament base del sud d’Algèria al nord de Mali. En aquest cas, es tracta d’un conflicte religiós provocat pels grups armats internacionals AQMI i MUYAO (una escissió d’AQMI), i el grup armat nacional tuareg Ansar Dine.

Finalment i com a detonant, cal assenyalar que l’arsenal militar de Gaddafi, després de la guerra civil líbia (febrer-octubre 2011), va alimentar els conflictes de la regió, armant als grups esmentats, a més de la tornada a Mali d’una part de legió tuareg de l’exèrcit libi.

La conjunció d’aquestes tres causes, en un marc territorial d’extrema pobresa i malestar social, crearen un context molt propici per a que esclatés un aixecament armat.

Així doncs, a mitjans de gener del 2012, el MNLA, en aliança amb Ansar Dine, que alhora té un estreta relació amb AQMI i MUYAO, s’aixecaren en armes i cap al març ja controlaven un terç de Mali. Aquesta situació de tensió a Bamako va degenerar en un cop d’estat militar, causant confusió a les principals ciutats del nord i l’exèrcit es va replegar cap al sud sense presentar gaire resistència davant l’envestida tuareg. A l’abril, tot el nord de Mali es trobava sota control del MNLA i dels principals grups armats islamistes, que negociaven entre ells i declaraven la independència d’Azawad (nord de Mali). Passaren els mesos i la tensió ideològica entre el MNLA i els tres grups islamistes (AQMI, MUYAO i Ansar Dine) va créixer, fins que al mes de juny els islamistes varen expulsar al MNLA de les principals ciutats del nord, i per tant, acabaren segrestant el que en un inici fou una rebel·lió tuareg i crearen un condomini islamista al nord del país on s’aplicava la xaria.

Aquesta situació es mantindria fins al gener del 2013, moment en què els islamistes creuaren la línia imaginària que separava el nord i el sud de Mali i avançarem cap al sud en direcció a la capital. En aquest moment el president interí de Mali va demanar ajuda urgent a França que respon positivament a aquesta demanda baix un triple pretext: evitar que els islamistes es facin amb el control complet de l’estat, per la seguretat europea i per protegir els 6.000 francesos que viuen a Mali. Tot i els motius oficials, alguns analistes del conflicte consideren que també hi han interessos econòmics, estratègics i geopolítics ocults. Igualment, un altre tema polèmic és que tot i que França justifica la seva presència com a resposta a una demanda del govern malí, aquest no té legitimitat constitucional doncs és fruit d’un cop d’estat.

La intervenció francesa estarà acompanyada per l’exèrcit de Mali i molts altres països d’Àfrica Occidental en el marc de la “Missió internacional de suport a Mali baix lideratge africà (AFISMA)” que fou aprovada al desembre del 2012, a més del suport logístic de varis països de la UE, dels EUA, Canadà i Japó. En poc més d’un mes de combats les principals ciutats eren alliberades del control islamista. Actualment, s’hauria passat d’una primera fase de guerra oberta a una segona fase de guerra de guerrilles, amb l’exèrcit francès i txadià combatent als islamistes a les muntanyes del nord-est del país, mentre que França anuncia que durant el mes d’abril retirarà el seu exèrcit per a ser substituït per una missió de pau de les Nacions Unides.