Ramon Llull, entre la història i la llegenda

Catalina Bonnín Socias

Lleonard Muntaner acaba de publicar Ramon Llull, entre la història i la llegenda, de Catalina Bonnín Socias. En el pròleg l’autora ens explica la seva motivació en triar aquest tema i la sorpresa que se’n va dur en comprovar que una figura tan emblemàtica com Ramon Llull no havia deixat cap petjada a la literatura popular, ni a la rondallística ni al cançoner. Per això la recerca es va haver d’encaminar cap als documents cultes, religiosos o profans. El llegendari de Ramon Llull, d’origen culte i no popular, prengué una forta embranzida durant la Renaixença del segle xix, ja que encaixava plenament en l’esperit romàntic. Una figura important que col·laborà en aquest recobrament va ser l’Arxiduc Lluís Salvador. L’autora no es limità a la recerca d’informació erudita sinó que, com a bona amant de la literatura, també anà arreplegant textos literaris, en vers o en prosa, antics o moderns, que complementarien cada apartat.
Després d’una explicació realista sobre la vida i obra del beat i un apartat sobre els malnoms de Ramon Llull (“Ramon lo foll”, “El doctor il·luminat” “el doctor de la barba florida”, “beat” o “sant”, apel·latiu que no ha arribat a aconseguir) es tracten les diverses llegendes.

La primera és la conversió o la llegenda de la dama del pit cancerós que, fugint de la conversió que el mateix Ramon Llull ens explica a la Vida coetània, conta com ell perseguia Elionor a cavall i entrà dins l’església de Santa Eulàlia. Allà ella es descordà el vestit i li mostrà el pit cancerós per tal de recordar-li que la bellesa és caduca i l’amor a Déu és l’únic important.

La llegenda del pastor i la de la mata florida van bastant lligades. Mentre Ramon Llull escrivia febrilment a la cova de Randa, se li aparegué un pastor que li digué que escrivia una gran obra que salvaria la humanitat. La segellà amb una besada i desaparegué, com un àngel. Allà el beat escrivia sense descans i quan acabava el paper ho feia a les fulles d’un llentiscle. Aquest llentiscle, amb els signes lul·lians, només es fa a la zona de Randa i ni els antilul·listes l’aconseguiren arrabassar.

El Ramon Llull alquimista probablement sorgí de la gran quantitat d’obres apòcrifes que varen aparèixer. Es diu que el beat va transmutar el metall en or per al rei Eduard III d’Anglaterra, tot demanant-li que no ho utilitzàs contra els cristians. Per commemorar-ho, una balsa de rems transportava una rosa pel riu Tàmesi.

Ramon Llull màrtir també és una llegenda. És ver que hi va haver un intent de lapidació del beat a Bugia però va ser salvat per uns genovesos. La nau havia d’anar a Gènova, però no ho volgué fer i acabà a Portopí. Ramon Llull morí molt més envant no se sap on ni quan. El cert és que s’han trobat obres datades posteriorment a la suposada data del martiri.

Hi ha un capítol dedicat la festa de Miramar, promoguda per l’Arxiduc i celebrada a Miramar el 15 de gener de l’any 1877. Hi col·laboraren catorze poetes nostrats, incloses les poetes Margalida Caimari, Victòria Penya i Manuela de los Herreros. Posaren la primera pedra de la capella del beat, duita expressament per l’Arxiduc de Bugia. També es publicà l’himne de Miramar, amb lletra de Guillem Rosselló i música de Bartomeu Torres.

El llibre acaba amb els tres itineraris lul·lians: Palma, Miramar i Randa, explicats perquè els lectors puguin realitzar-los i ornats, tal com ha avisat l’autora en el pròleg i com s’ha fet al llarg del llibre, de textos literaris.

És un llibre ben llegidor que vos acostarà a Ramon Llull, el mallorquí més universal.

Ramon Llull, entre la història i la llegenda

Bonnín Socias, Catalina (aut)

Lleonard Muntaner. Editor

1a ed., 1a imp. (12/12)

Català

ISBN: 978-84-15592-26-6

Trafalempa, 16