Reformar el món local? Així no

Xavier-Lluís Bacigalupe i Blanco , interventor d’ajuntament i membre de l’executiva del PSM-Entesa

Abans d’entrar al detall d’analitzar l’enèsima proposta de reforma del marc regulador dels ajuntaments i entitats locals proposada des del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, hem d’establir dues premisses fonamentals: El règim local no pot continuar en un caos normatiu, econòmic i de funcions com l’actual; i la seva reforma no es pot fer pensant només en termes econòmics i reduint la democràcia local.

El món dels ajuntaments a l’estat espanyol és el resultat de dècades de paternalisme i deixadesa per part de l’estat central i les comunitats autònomes, incapaces d’entendre que és precisament el nivell de govern més pròxim a la ciutadania el que pot donar les respostes més directes i eficaces per a la vida social, econòmica i política dels habitants d’un país.

El resultat d’aquest menyspreu és un caos de competències repartides sense cap lògica que ha suposat l’ofec econòmic dels ajuntaments, obligats a assumir demandes ciutadanes amb recursos econòmics minsos, tancats, i centrats gairebé exclusivament en l’economia especulativa de la construcció i la urbanització.

Històricament, des dels despatxos ministerials o de les conselleries -tant del PP com del PSOE-, només s’han proposat reformes puntuals que han quedat molt lluny de fer front al problema. I una altra vegada més, l’avantprojecte de llei de racionalització ens demostra que volen adobar una peça de rellotgeria -rovellada i desajustada, amb peces que no encaixen bé, però que encara serveix per donar l’hora- amb uns guants de boxa a les mans. El credo neoliberal dels tècnics del Ministeri d’Hisenda guia la reforma amb la idea que els ajuntaments són administracions ineficients, dedicades només a malbaratar recursos. La realitat, tossuda, demostra la seva falsedat perquè les entitats locals són els governs que amb menys recursos donen millor resposta a les demandes ciutadanes més importants, amb el control més directe i immediat per part de l’electorat.

L’excusa del dèficit econòmic no ha de servir -una vegada més- per a reduir la democràcia, forçant el centralisme amb l’amenaça d’intervenció directa sobre governs elegits democràticament, en base a càlculs falsos, incorrectes i erronis, -com és el cas- fets des d’un despatx ministerial per part de gent que no sap què és ni que representa per la seva comunitat un govern local. La resposta a l’ofec municipal no ha de passar per potenciar les diputacions provincials -una institució tan inútil avui en dia com estimada per l’espanyolisme més ranci- fent-les assumir competències municipals només perquè es considera -amb unes ratios d’eficiència més que discutibles- que els ajuntaments no saben gestionar tan bé com ho fa l’estat central. És irònic pensar això, quan parlam d’una administració coneguda mundialment per la tudadissa en aeroports inútils, i trens d’alta velocitat buits.

La reforma local vertadera passa per un treball de consens, de conèixer bé quines són les necessitats i les potencialitats dels ajuntaments, clarificant les funcions de cada nivell, i posant els recursos necessaris. La tendència mundial és precisament apoderar els governs locals, fent-los assumir el protagonisme sobre la vida quotidiana de la ciutadania -urbanisme, habitatge, medi ambient, promoció cultural, serveis socials-, amb la cooperació i col·laboració imprescindible entre administracions que permeti eficiència econòmica sense perdre qualitat de prestació de serveis.

Al final de tot, la pregunta fonamental és si estam disposats a perdre democràcia directa i qualitat de servei públic a canvi d’una -suposada- millor estadística d’eficiència econòmica. Des de l’esquerra democràtica, és irrenunciable el nostre dret a un govern pròxim, democràtic i eficaç.