Retallades a la carta

Pere Sampol i Mas , director de la Fundació Emili Darder

L’any 2012 el Govern Central imposà a les Comunitats Autònomes un límit en el dèficit públic, diferència entre ingressos i despeses, de l’1,5%. Curiosament, però, per a ell mateix, el Govern Central s’aplica unes exigències molt més laxes. El cas és que Rajoy, durant el debat de política general, es ventà de que el Govern de l’Estat “només” hauria acumulat un dèficit del 6,7%. Més tard hem sabut que Rajoy va fer embulls ja que comptabilitzà com a ingressos del 2012 més de 5.000 milions d’euros en concepte d’IVA que Hisenda ha hagut de retornar a les empreses que ho havien avançat. Igualment no computà els ajuts a la banca, els quals dispararan el dèficit espanyol del 2012 per sobre del 10%.

I el 2013 les coses no aniran millor per a les comunitats autònomes, obligades a no superar un dèficit superior al 0,7%, objectiu d’impossible compliment, com ha denunciat Catalunya. El cas és que aquests objectius tan draconians condemnen les comunitats autònomes a retallar serveis públics essencials, mentre que el Govern Central pot seguir generant dèficit, malgrat haver transferit a les comunitats autònomes les competències que comporten l’estat del benestar. Això obliga a les retallades en sanitat, educació, serveis socials,... mentre que el Govern Central pot seguir adjudicant línies d’AVE caríssimes i infrautilitzades que suposaran més dèficit en el futur. És evident que aquesta política respon a una burda estratègia per desprestigiar les autonomies, i recuperar-ne les competències, a la vegada que es creen les condicions perquè els fanàtics defensors del neoliberalisme consumin la privatització d’aquells serveis públics rendibles que encara restaven en mans de les administracions públiques.

D’altra banda, tampoc és just que s’obligui a les comunitats autònomes a retallar el mateix percentatge, quan els ingressos per habitant són tan desiguals. Per exemple, gràcies al major finançament autonòmic i a la participació en els fons europeus, l’any 2012 Cantàbria va disposar d’un pressupost de 4.110 euros per habitant, Extremadura de 3.960 euros, Castella-La Manxa de 3.920 euros, La Rioja de 3.900 euros,... mentre que el País Valencià només disposà de 2.730 euros per habitant, les Illes Balears de 3.320 euros i Catalunya de 3.620 euros per habitant. És evident que aquestes tres comunitats no tenen la mateixa capacitat de retallar la despesa pública que aquelles que disposen de més recursos. Amb diferències de pressupost per càpita superiors al 66%, en algun cas, exigir la mateixa contenció en la despesa pública és injust i antisolidari, molt més quan les comunitats que disposen del menor pressupost per habitant són les que aporten més al conjunt de l’Estat. El País Valencià aporta anualment al conjunt de l’Estat 7.000 milions d’euros, Catalunya 16.000 i les Illes Balears 3.000 milions d’euros.

La terrible paradoxa d’aquesta Espanya és que condemna els ciutadans dels territoris que més recapten a viure en la indigència, suplicant avançaments al Ministeri d’Hisenda per poder pagar les nòmines dels funcionaris. Els ciutadans de les Illes Balears, País Valencià i Catalunya som els obligats a patir les majors retallades mentre veiem com, amb els nostres diners, es segueixen construint infraestructures absurdes a altres territoris que encara ens empobriran més. Els ciutadans de Catalunya ja n’han pres consciència i estan en camí de posar-hi remei. Però els del País Valencià i les Illes Balears encara confien en els dos partits que, a Madrid, són els més dòcils defensors d’una ferotge Espanya que ens empobreix.