#VagaEducació13i20M: Vagues per aprendre

Toni Baos , Secretari General FECCOO Illes
@feccooib

Com soldats en batalles invisibles. Batalles que ningú més veu guanyar. Cansats de guanyar trinxera rere trinxera i no veure encara la frontera que s’ha de conquerir.

Fem ara repàs per guardar a la memòria aquestes costoses vagues de terra cremada i de soldats disciplinats. Que no se’ns oblidi mai! Que la lluita que inspiram i emprenem no s’acabi a mig començar.

Fem també autocrítica. Tal com vàrem explicar a l’article de “vagues i contravagues”, som ben conscients de les dificultats i resistències a les que ens enfrontàvem i que encara arrossegam: la manca d’informació i la seva qualitat, la manca d’organització per a la lluita, la desafecció sindical generalitzada, la impotència davant la situació de permanent retrocés amb governs de dretes amb majoria absoluta (David i Goliat) o la quantitat i intensitat dels danys col•laterals que hem d’assumir.

Altres factors com el fet que fossin de caire autonòmic i sectorials, o no fossin només per motius clarament i estrictament laborals/econòmics, roden encara pels nostres caps a fi de valorar si el factor “solidaritat” ha estat, o no, determinant. I és que a diferència d’aquestes dues darreres, l’anterior vaga general del 14N va ésser secundada per un 65% de docents.

El fet és que hem anat pocs a les vagues i ens demanam també si no tindrem massa ferits d’esperit que lamentar, massa companys que no han vingut pensant-se que no valia la pena, com si qualcú els hi hagués fet creure que això ja s’acaba.

Els sindicats, com a organitzacions de naturalesa assembleària que som, tenim aquesta importantíssima eina que recuperar. Necessitam afrontar el que encara ens queda: mobilitzar al 100% dels treballadors i treballadores que estan en contra de les polítiques d’aquest Govern i fer-ho de forma unitària, efectiva i contundent. Per això dirigirem els nostres esforços a treballar en allò que és evident millorar: la participació activa del nostre sector docent. Un sector repartit en més de 400 centres als quals cada dia és més difícil arribar. Tan físicament, com empàticament o comunicatívament xerrant.

Sabem que encara existeixen centres on no es parla, centres on són massa els que encara callen. Docents que se pensen que perquè no miren cap a la crisi, la crisi no els veu, no els toca ni els forada la pell. Sabem que la LOMCE ens afecta a tots i totes. Sabem que ja ho fa i ho farà més fortament.

Per això treballam perquè un dia no quedi ningú a casa seva contemplant la pols de les trinxeres. Perquè un dia tots hem de coincidir. Perquè un dia el crit comenci i acabi al mateix temps. Perquè un dia l’estúpida rialla d’aquells que ens governen quedi torta i congelada.

Però som mestres i no soldats. I les vagues les fem també per aprendre!