Una nova etapa en la vida del catolicisme

Josep Amengual i Batle , doctor en Teologia i Història, i professor.

Els esdeveniments vaticans dels mesos de febrer i març han encarrilat el papat d’una manera sorprenent. Per moltes voltes que li donem, cap renúncia al papat havia estat com la de Benet XVI, plenament voluntària, independentment de si la situació eclesial era massa pesada o no per a ell. Ningú no el va pressionar. Aquest fet és el nou. Això podrà conduir a que els papes deixin de ser triats entre els candidats ja vells. I no ho oblidem: qualque dia hi ha d’haver una forta insistència en proclamar que els laics són canònicament candidats a ser papes. El primer ho va ser, i el dret secularment ho contempla.

El papat com a mostra del que vol Jesucrist

La renúncia del papa Benet ha plantejat la urgència de reformar l’Església. A la publicitat li basta escampar la necessitat de la reforma de la Cúria. Reformar l’Església demana una opció per la fe en el Déu dels cristians, que és sobre tot, Pare. La cúria romana s’ha de reformar per poder ser més creïble com a cara humana, la més mediàtica, del Crist.

La reforma de l’Església és un retorn de Jesús al centre. La dimissió del papa Benet humanitza el ministeri papal, i deixa més clar que allò que és central és la causa de Déu que, en cristià, sempre és la causa de la persona, començant pel pobre. Aquesta línia pot donar més credibilitat a l’ecumenisme i al diàleg interreligiós, al col·loqui sobre el transcendent.
Per a aquí, lluny d’exhibicions de poder, el bisbe de Roma ho serà per a tots els catòlics, i esdevindrà un símbol de Crist per al món. Per això s’ha d’alliberar d’aquells moviments, que han volgut monopolitzar els dos darrers papes. Dels altres moviments ara no en diem res. És a dir, els catòlics hem de demanar que no regeixin l’Església aquells que no n’han rebut la missió de fer-ho. Pens, en concret, en qui i com hom va capitalitzar la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid 2011. Un gran esdeveniment, organitzat per uns i per a uns.

El Papa no ha de ser cap d’un estat

La reforma de l’Església demana que els catòlics comencem a revisar com encetar el procés que acabi amb la condició de cap d’Estat que engalaverna el papat. Hom, per més que giri en el Nou Testament, no arriba a copsar com encaixar aquesta funció amb la de representar un condemnat a mort, precisament per un funcionari de l’emperador romà. No exactament per un jueu.

És cert que, ateses les dimensions de l’Església catòlica, cal que el bisbe de Roma pugui exercir les seves funcions lliurement, el que és una tasca i mode d’actuar complexos. Els Estats Pontificis no sorgiren perquè sí. Ara bé, si en temps de la Cristiandat trobaren que era un recurs eficaç fer del Papa un cap d’estat, passada aquella fase històrica, amb les seves exigències i amb les seves possibilitats, és factible trobar un estatut jurídicament fiable per dotar el papa, ─ com pot esdevenir també amb altres representants religiosos d’abast universal─, d’un estatut que li garanteixi total llibertat.

Molts s’han escandalitzat, i crec que amb raó, que la presidenta d’Argentina demanàs al primer papa argentí que intervingués en la causa de les Malvines. Enciclopèdies i manuals antics, fins i tot centreeuropeus, com l’alemany Herder dels anys 1930, per exemple, mostren com la pertinença d’aquestes illes és d’Argentina. Ara bé, cal recordar allò de l’evangeli: «Qui m’ha fet jutge en coses d’herències?». Però el que no ha passat en les mateixes instàncies és que hom s’horroritzàs amb l’nforme Rockefeller, que és una de les moltes causes de l’afebliment de l’Església catòlica, a favor del poder dels gran estats nòrdics, que poden jugar lliurement amb les sectes, que solen predicar un missatge alienant i descompromès de la denúncia de la injustícia estructural. Quan dic sectes, no me referesc a les esglésies luterana, anglicana, calvinista, etc., i ja no en parlem de l’ortodòxia.

Tot i això, sabem de sobra com l’informe Rockefeller, encomanat pel president d’Estats Units, Richard Nixon, ha estat nefast per a l’evangelització dels pobres, en el continent en el qual hi ha més batiats pobres, precisament perquè el Papa podia ser manejat com a cap d’estat. I així ha esdevingut.

En temps d’una societat plenament alfabetitzada i democràtica té poc sentit organitzar l’Església com si els catòlics no fóssim prou adults, per poder defensar tots aquells drets que són coherents amb la democràcia. Fins i tot en països sota dictadura, han de ser les institucions mundials les que defensin els drets humans. Si aquests drets són respectats, l’anunci de l’Evangeli no necessita res pus, per ser proclamat, rebut i viscut.