Una visió molt personal

Marián Suárez , professora de secundària

"Som molts els que ens demanàvem com era possible que a Eivissa no hi hagués persones afectades pels desnonaments. No sé si darrere, al costat, per baix o per damunt de l’Eivissa glamourosa de l’estiu i de l’Eivissa benestant de la tranquil·litat hivernal existeix una altra Eivissa, la de l’escassetat, la del patiment, la del cinturó tant estrenyit que ja no li queden més forats. Una Eivissa allunyada del remor de la temporada i de la serenitat de la resta de l’any, una Eivissa silenciosa que, més que viure, sobreviu..."

Aquestes paraules eren l’inici d’un article que vaig escriure a El Periscopi a principis de desembre de l’any passat. Es titulava "L’altra Eivissa" i explicava les primeres passes de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) a l’illa.

Fa unes setmanes, un amic em va demanar perquè no feia un article per a aquesta revista sobre la PAH d’Eivissa amb la qual col·laboro i de la que em sento part. Vaig pensar que era una bona idea i que, a més a més, em serviria per fer una mena de balanç de la feina d’aquests mesos. D ’aquella proposta, aquestes línies.

Més de quaranta famílies afectades i una vintena de voluntaris, entre ells dos advocats i dos psicòlegs, constitueixen el ric teixit humà que forma la PAH d’Eivissa. Cada dijous, a les 18 h., ens trobam al local dels sindicats per començar l’atenció jurídica dels nous afectats i revisar la situació dels casos dels ‘veterans’. Una hora o una hora i mitja després, comença la planificació de mobilitzacions, accions o rodes de premsa en coordinació amb la resta de PAHs estatals, més de 130 a l’actualitat. Les persones que ho demanen reben atenció psicològica en horaris adaptats a les seves possibilitats i necessitats. En aquest temps s’han aconseguit aturar desnonaments, dacions en pagament, s’han renegociat hipoteques amb els bancs i s’ha pal·liat les situacions angoixoxes d’algunes famílies. Alhora, hem mantingut la nostra feina de denúncia de la llei hipotecària actual i ens hem mobilitzat defensant l’aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular.

Podríem dir que aquesta és la fotografia objectiva de la PAH d’Eivissa. Però, permeteu-me ara que faci una aproximació amb el retrovisor subjectiu, que us conti la meva experiència personal, com la visc i la sento.

A la plataforma acudeixen persones molt diverses, amb diferents professions, nivells culturals, situacions familiars i edats. És cert que, gairebé totes, coincideixen almenys en una cosa: els costa molt donar la primera passa. El missatge devastador del "hem viscut per damunt de les nostres possibilitats" ha arribat al cor i cap de la gent i pren la forma dels sentiments de vergonya i culpabilitat. Decidir-se a venir i contar la seva situació els suposa, primer, un problema, després, un alliberament. Això passa quan veuen que, com ells, hi ha uns quants més que estan passant pel mateix. Aquesta percepció els resulta balsàmica.

He vist persones tremolar i que no podien parlar. He vist gent plorar, que no entenien com havien arribat al carreró sense sortida en què es trobaven i que es consideraven únics en la seva desgràcia. Però també he vist professionals que, sense demanar res a canvi, ofereixen els seus serveis jurídics o psicològics i persones solidàries disposades a escoltar i ajudar. He vist com qui entrava angoixat s’acabava tranquil·litzant i, sovint, se n’anava amb un somriure. He vist gent reconfortada per poder parlar i ser escoltada, amollant una pesadíssima llosa que fa temps duien damunt.

No he vist cap persona que hagi deixat de pagar l’hipoteca per voluntat pròpia. La pèrdua de la feina, sovint, complicada amb problemes sentimentals i familiars és la causa de l’ impagament. Una de les frases que de manera recurrent he sentit és ’quan has de triar entre menjar i donar de menjar a la família i pagar el banc, està clar què és el primer’. He vist els efectes de la crisi, impredictible per al ciutadà del carrer, en la cara de les persones, he vist com la crisi ha fulminat les il·lusions de tantes i tantes persones.

He vist persones que no volen perdre les seves cases i que s’aferren a elles intentant renegociar la seva hipoteca i ho fan fins que es donen compte que no la podran pagar. És, llavors, quan la dació en pagament apareix com una sortida que, almenys, els permeti alliberar-se de l’insuportable pes del deute malgrat això suposi perdre ca seva.

He escoltat gent agobiada per les contínues cridades del banc des de primeres hores del matí fins a la nit. Angustiades perquè l’assetjament és extensiu a la seva mare o el seu pare, majors, que no entenen el que passa i als que amenacen de llevar-li aquella casa que encara conserven al seu poble natal de la península. He vist persones que s’han hagut d’anar a cercar el pa i la vida a l’estranger... i no eren precisament joves.

He après a ’llegir’ préstecs hipotecaris i a conèixer la voracitat de les entitats bancàries. Escassíssimes són les persones que sabien el que signaven: clàusules sòl del 5%, interessos de demora del 25%, quotes finals de desenes de milers d’euros després de pagar 40 anys, complexes sistemes d’avals que exposen a la ruïna a famílies senceres. No arriben als dits d’una mà els casos de persones que, després d’estar uns quants anys pagant l’hipoteca, deguin al banc menys del que aquest els havia deixat. He conegut el cinisme de les entitats en boques dels seus bancaris demanant a persones que no podien fer front a la seva hipoteca perquè havien demanat préstecs de tants de diners obviant que eren ells mateixos els que els havien oferit ’el oro y el moro’ i sense res a canvi (!).

I, en front d’això, he vist com el govern decideix rescatar el bancs amb els nostres diners, com, mitjançant el ‘banc dolent’, li concedeix una dació en pagament massiva a empreses i promotores mentre li nega a les famílies, com el procediment legal d’execució hipotecària afavoreix a les entitats en comptes de a les persones i com els polítics del PP demostren, no només una indiferència absoluta, sinó autèntic menyspreu al patiment de les persones.

Vivint això resulta d’impossible digestió escoltar les estupideses dels opinadors de tres al quart que pul·lulen pels mitjans de comunicació o les dels polítics panxacontents que s’han d’assegurar la seva continuïtat. Només en aquesta darrera setmana he vist com l’ex-eurodiputat Bernat Joan qüestionava la representativitat de la PAH d’Eivissa demanant si els afectats de la PAH d’Eivissa arriben a ser el 20-30% del conjunt de la plataforma, a la secretària general del PP, Cospedal, afirmant que els votants del PP deixen de menjar abans que de pagar l’hipoteca i al diputat del PP o qualificant de nazisme pur els escraches protagonitzats per les PAHs, i al diputat Martínez Pujalte, dient que la gent demana la dació en pagament per comprar un segon habitatge. Actituds miserables fruit de la ignorància o d’una estratègia de provocació però miserables, al cap i a la fi.

Quan escric aquestes línies sento a la ràdio que el PP ha decidit continuar amb la reforma de la llei hipotecària desvirtuant radicalment la Iniciativa Legislativa Popular i sense acceptar cap esmena de l’oposició. El PP tria posar-se del costat de les entitats financeres, criminalitzar el moviment ciutadà, acabar amb l’esperança de milers de famílies i perpetuar el seu patiment. No ho puc entendre, no, almenys, des del sentit comú.

No sé què passarà, malgrat ho intueixo. Però sí que sé on estarà el meu lloc i els de molts altres que hem triat l’exercici de la solidaritat responsable, de la lluita per la justícia i per l’esperança. Continuarem a les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques i, com deia al principi, al costat dels que formen part de l’Eivissa silenciosa, l’Eivissa que, més que viure, sobreviu.