Un nou pontificat, lliure segons El pacte de les catacumbes o esclau de l’informe rockefeller?

Josep Amengual i Batle , doctor en Teologia i Història i professor

Des de finals del segle xvii, el papat que havia anat més o menys compassat amb els temps, va començar a tancar-se, i a bastir un baluard defensiu, del qual se’n despullava a mitjan segle xx, amb la lletra i amb l’esperit del concili Vaticà II (1962-1965). Aquell alliberament se plasmava en l’opció per a una església pobre, i dels pobres. En definitiva, poc de nou hi havia en aquest projecte. Tot ja era previst en les Benaurances del menestral de Nazaret, Jesús.

El Pacte de les Catacumbes

Atendre el clam dels pobres. Elegir ser pobres, cercar el lloc dels pobres. Fugir de títols, de vestuari, de cerimonial ostentós. Alliberar els pobres. Posar final a la opció preferencials pels pobres, per retornar simplement als pobres. En aquests punts podríem resumir el Pacte de les Catacumbes, signat per 40 bisbes, dia 16 de novembre de 1965, a les catacumbes de Domitil·la. El següent dia 6 de desembre era clausurat el Vaticà II. El text d’aquest pacte el trobareu per Internet.

Que el regne de Crist no és d’aquest món, ens ho palesa l’Informe Rockefeller.

L’informe Rockefeller

Tan encertada era l’opció evangèlica que promovia el Vaticà II, que va despertar dues sensibilitats ben diverses. Internament, dins l’Església hi hagué un ressorgir de l’esperança dels pobles i dels pobres.

Externament, el conegut informe Nelson Rockefeller, encomanat l’any 1968 a aquest magnat de les finances, i vicepresident dels EUA amb el president R. Nixon, va posar en clar que l’Església catòlica no era ja l’aliada del món capitalista. Per garantir l’estabilitat el vessant polític va se la criminalitat, que va produir dictadures militars assassines a tot arreu d’Hispanoamèrica. Qualsevol recurs a una criteriologia per saber on situar els cristians hagués donat la raó als bisbes que signaren el Pacte de les Catacumbes. Però el catolicisme ha estat la gran víctima d’aquell informe, i amb el catolicisme, han mort milenars de pobres.

Quan s’ha agreujat la crisi mundial, i tots sabem d’on i quins foren els primers bancs en esbucar-se sobre els pobres, han bastat uns gests del papa Francesc per tornar aixecar les esperances de molta gent. Però ja no és com l’any 1965. Les víctimes dels repressors del nord, no just les dels dictadors del sud, han començat a aixecar els clams d’esperança, però amb temor. La frescor de 1965 no s’ha recobrat encara. L’escalivament ha estat molt dur, i solament resistiran les comunitats que creguin i celebrin el Traspassat-Ressuscitat. Traspassat, com tants de milions de pobres, i Ressuscitat, per manifestar que el projecte del Creador, de fer una humanitat feliç és possible i perdura més que els plans dels opressors.

D’altra banda, també han estat víctimes d’aquests informe la majoria de catòlics nord-americans. Han patit els seus profetes, laics, religioses, religiosos i, fins i tot, els bisbes.

La missió de l’atracció i de la convidada

És irrenunciable per als cristians obrir-se a la missió, urgència que és contrària al proselitisme. Els proselitisme és una oferta agressiva, mentre la missió és una atracció ostensiva. És allò de Mestre Ramon Llull, en el «Llibre del gentil i els tres savis». El gentil se n’anà nafrat del testimoni rebut dels savis; però no va quedar agafat.

La missió és transparència del missatge de Jesús. La felicitat, la bondat, la igualtat, l’esperança sense defallença en el Pare, són la gran oferta de la missió.

La missió és llum que il·lumina, guia, mostra, ressalta la bellesa, fa companyia. El proselitisme enlluerna, ofusca, esclavitza. El proselitisme és per fer clients, la missió és per fer deixebles lliures.

D’aquí que sigui més missionera una presentació lliure, oberta, engrescadora de l’Evangeli, que no ho és una moral farcida de manaments. Els manaments han de ser les pautes per viure les Benaurances. Les Benaurances són la fontana d’on brollen els manaments. Les Benaurances demanen radicalitat, que se canalitza en la vida, perquè sense radicalitat no existeixen.

Però molts manaments sovint provenen de costums. O, com ho deduïa Rockefeller, servien per mantenir en ordre els pobles d’Amèrica del Sud. En tot cas, els manament s’han d’interpretar segons Déu pare, i no segons una constitució d’un Estat.

No era pura casualitat que el concili Vaticà II enfocàs la presentació de l’Església des de la teologia del signe. L’Església més que una societat perfecta, és una comunitat de fe, d’esperança i d’amor, perquè depèn del signe de Déu, el Crist, llum del món. En interpel·lar les consciències dels catòlics, per vertebrar-nos al voltant del gran signe de Déu, el Crist, és la tasca missionera principal del bisbe de Roma.