Desenvolupament local, participació ciutadana i crisi.

Pere J. Brunet , UIB.

Desenvolupament local és avui un terme àmpliament utilitzat que pareix no presentar cap problema d’interpretació: un procés de millora de la població a escala local. Tanmateix des del punt de vista acadèmic i de la pràctica política identifica un model d’intervenció bastant més ampli i concret: “el procés de transformació de l’economia i de la societat local, orientat a superar les dificultats i reptes existents, que busca millorar les condicions de vida de la població mitjançant una acció decidida i concertada entre els diferents agents socioeconòmics locals, públics i privats, per a l’aprofitament més eficient i sostenible dels recursos endògens existents, mitjançant el foment de les capacitats d’emprenedoria empresarial local i la creació d’un entorn innovador al territori” (Wikipedia).

La política de desenvolupament local va sorgir a Europa a finals dels anys 70, amb el principal objectiu de millorar la precària situació del mercat laboral. Va néixer com a resposta a les polítiques convencionals d’ocupació dissenyades des d’instàncies superiors de l’Administració pública per fer front a la crisi econòmica, executades sense gaire èxit a causa de la seva rigidesa i marcat caràcter macroeconòmic. Contràriament, el desenvolupament local fa de la proximitat un valor afegit i promou un nou sistema de relacions que romp la tradicional orientació de dalt a baix. Des d’aquesta perspectiva, generalment d’abast municipal, s’intenten engegar iniciatives de recuperació i estímul de la activitat econòmica amb la participació activa dels actors polítics, socials i econòmics locals, en definitiva dels qui suposadament millor coneixien territori d’intervenció des de diferents òptiques.

Però malgrat l’indubtable bondat d’aquest plantejament, a la pràctica, l’èxit de la iniciativa depèn del compliment uns sèrie d’exigències bàsiques d’un nou model de relacions subsidiàries d’abaix a dalt: que els poders públics locals compromesos a liderar el procés es deixin acompanyar pels ciutadans (democràcia real o participativa) i que la implicació dels diferents agents en el procediment respongui a raons de representativitat, responsabilitat i durabilitat.

Des de fa bastants d’anys, molts de països han internalitzat aquests valors a la pràctica política diària i en el maneig de les relacions entre els administradors públics i els administrats. Tanmateix, malgrat els bons resultats obtinguts a l’exterior, a l’Estat espanyol l’experiència ha tingut un caràcter excepcional i espasmòdic, ja que la seva implantació i manteniment ha depès de les aptituds personals i de la capacitat operativa dels polítics de torn en el sistema, tot i que la necessitat de promoure la participació ciutadana en la vida pública local és una referència que apareix en diferents normes de l’ordenament jurídic.

En aquest sentit , ha estat especialment interessant i oportuna la publicació de la Llei 7/1985, de 2 de abril, reguladora de les Bases del Règim Local, que trencà la tan estesa creença existents entre els polítics que la participació dels ciutadans és un dret que només s’ha d’exercir a les diferents convocatòries electorals (això ho tenen clar els diferents partits polítics que hi concorren amb certes possibilitats) i que l’execució d’altres fórmules de participació en la gestió municipal són pures deferències o mostres de bona voluntat de la classe política.

Amb tot això, i amb l’excepció de casos aïllats, queda clar que encara avui ni la participació ciutadana ni el desenvolupament local no gaudeixen del reconeixement dins del sistema polític, ni són identificats com a elements estructurals de primera magnitud en la planificació estratègica del territori i en la gestió eficient dels recursos.

Confirmen aquesta preocupant situació la reculada que ha suposat la pèrdua de protagonisme de departaments com el de Cooperació Local (Consell de Mallorca), la pràctica desaparició dels agents d’ocupació i desenvolupament local (AODL) de l’escena municipal o la escassa ambició de la recent convocatòria de l’Escola Balear d’Administració Pública (EBAP) per constituir bosses de treball per a tècnics en ocupació i mercat de treball.