Antònia Font, la normalitat sorprenent

Macià Calafat

La desaparició d’Antònia Font i d’Obrint Pas posa punt
i final a una època de la música cantada en català.
D’estils i ideologies molt diferents, els dos grups han
coincidit en el seu origen perifèric –si consideram
Barcelona com al motor principal de la cultura catalana–
i en la seva importància com a creadors d’un
imaginari col·lectiu que ha superat el local per arribar
al conjunt dels Països Catalans i més enllà.

Ha arribat el moment de fer un balanç del que ha significat
Antònia Font per a la nostra cultura. El grup, fill
inesperat i tardà del boom del rock català dels anys
noranta, ha estat important per diferents motius. En
primer lloc, per la seva qualitat musical i per
l’originalitat de les seves lletres, obra del guitarrista,
lletrista i alma mater de la banda, Joan Miquel Oliver.
Oliver, que no ha partit de cap tradició musical autòctona
–les possibles influències de Jaume Sisa, Quimi
Portet o altres cantautors més o menys galàctics mai
no han estat reconegudes–, ha innovat musicalment i
ha creat un món poètic personal basat en la quotidianitat.
S’ha acabat donant la paradoxa que un grup que
en els seus orígens havia estat molt de revetla, hagi
acabat la seva trajectòria convertit en la formació de
culte dels indies barcelonins. Un fet que, sens dubte,
haurà provocat més d’una rialla irònica al mateix
Oliver.

En segon lloc, Antònia Font ha estat
important perquè, sense volerho, ha inaugurat
–ha estat el precursor– d’una nova fornada de la música en català; una fornada que s’ha allunyat volgudament de l’estil de grups com Els Pets
o Sopa de Cabra, formacions que han gaudit d’una
gran popularitat, però amb un interès artístic menor.
La funció d’Antònia Font, si un cas, ha estat arreplegar
un públic que s’havia anat fent gran i que ja demanava
unes músiques i unes lletres més elaborades.
D’aquesta manera ha obert el camí a altres artistes
que s’han animat a seguir el camí traçat.

El fet és que el producte ha aconseguit interessar
alhora al públic adult sense perdre el favor de
l’adolescent.

En tercer lloc, i des d’una perspectiva purament
mallorquina, Antònia Font ha estat un fenomen que no
s’havia produït des de l’aparició, els anys setanta, de
Maria del Mar Bonet. Amb la diferència que, mentre el
públic mallorquí de Bonet era minoritari, el d’Antònia
Font ha estat nombrós gairebé des dels començaments
–i això en si ja és un indici del creixent interès
dels mallorquins per la música cantada en la seva
llengua. Amb Antònia Font Mallorca ha fet una aportació
de primer nivell a la música catalana, amb les
conseqüències positives que això ha tengut, localment,
en l’ampliació del mercat de consumidors de
productes culturals en català. Des d’aquesta perspectiva,
Antònia Font ha fet més per la normalització
lingüística i cultural del nostre país que més d’una
campanya institucional.

Malgrat tot, cal remarcar el fet que el grup, des de
molts punts de vista, ha estat una flor que no ha fet
estiu. Si, com demostra l’exemple de Maria del Mar
Bonet i de nombrosos escriptors i creadors, un artista
mallorquí no acaba d’estar econòmicament consolidat
fins que triomfa a Barcelona, és clar que no hi ha
hagut cap altre grup mallorquí que hagi aconseguit fer
aquesta passa. Podríem pensar que el panorama
musical mallorquí presenta deficiències, malgrat la
qualitat remarcable de molts de grups. I aquestes
deficiències tenen a veure amb l’exigüitat del propi
mercat local, demogràficament molt més limitat que el
valencià; amb les dificultats econòmiques que representa
per als grups haver de sortir de Mallorca; i amb
la manca de suport d’uns governants que tenen com
a objectiu l’extermini de la cultura en català –i de la
cultura en general– i que no la valoren com el que és:
un sector econòmic important i un ambaixador de les
Illes Balears arreu del món. A més, cal tenir en
compte les disfuncions del mercat cultural i comunicatiu
català, amb uns mitjans de comunicació del Principat
poc atents a la cultura feta a la resta dels Països
Catalans. D’IB3, millor ni parlar-ne.

En aquest context, Antònia Font ha estat un petit
miracle. Han estat 14 anys de trajectòria i nou CD que
són ja part de la memòria musical d’aquest país, amb
una contribució important a la normalització de la
nostra llengua. Francament, els trobarem a faltar, i
hem de desitjar, pel futur cultural d’aquesta terra, que
en el futur immediat sorgeixin desenes, centenars,
d’Antònies Fonts. Serà un símptoma de que malgrat
els intents d’anorrear-nos gaudim de bona salut i de
que som capaços de fer productes propis d’una cultura
normal. Mentrestant, ens quedarà la seva música.