El món sense albatros de Gary Snyder

Miquel Àngel Llauger
Escriptor i professor

Qui és Gary Snyder?. La presentació ha d’explicar que
va néixer a San Francisco el 1930 i que és un poeta de
la generació beatnik, company d’Allen Ginsberg i de
Jack Kerouac, que en va fer el protagonista de la seva
novel·la Els rodamons del Dharma. És un home de
lletres de biografia intensa: va fer feina de mariner a
l’oceà Pacífic, de granger i de vigilant forestal per les
Muntanyes Rocalloses. El 1975 va guanyar el premi
Pulitzer de poesia. La presentació també ha d’incloure
la referència als dotze anys viscuts al Japó, d’on va
tornar impregnat dels ensenyaments del budisme zen.
Snyder va ser un dels principals responsables de
l’interès que es va desvetllar als Estats Units per
l’espiritualitat oriental, de la qual va aprendre molt
especialment el respecte reverencial per la naturalesa.

El personatge és, ja es veu, fascinant: tant, que corre
el risc de fer ombra sobre l’interès de la seva obra
literària. Ara, els lectors catalans en poden gaudir
gràcies al volum de Tushita Edicions Les muntanyes
són la teva ment
, una antologia de poesia i assaig,
amb introducció de José Luis Regojo i traduccions de
propi Regojo i de Jaume Subirana. Llegiu-lo. Llegiu
molt especialment els versos d’un home que descobreix
un sentit de l’existència en el paisatge salvatge
de les muntanyes de l’estat de Washington (costa del
Pacífic dels EEUU) i de Califòrnia. Al cor d’aquest
sentit, hi ha l’emoció del lligam amb les formes geològiques
antiquíssimes, els rierols escumejants, els
avets, els peixos de riu, els grans cèrvids i la volta
d’estels que tot ho cobreix. “Diguin el que diguin els
nombres, els pics nevats són sempre molt més amunt
que allà on puguin arribar els avions”, diu la bella cita
que els editors han triat per cloure el recull.

Al primer dels dos assajos inclosos al llibre (que es
poden llegir com a manifests d’aquell corrent de
l’ecologisme que sovint s’ha anomenat deep ecology),
Snyder conta que, durant nous mesos, va fer feina en
un vaixell de càrrega que travessava el Pacífic.

Diu que el varen impressionar especialment dues
coses: els estels, nit rere nit, i les aus de l’oceà.
“M’encantava”, diu, “mirar els albatros.” I ens explica
que va aprendre que un albatros errant pot volar un
milió de milles durant la seva vida. Anys després,
continua l’assaig, Snyder va conèixer un estudi que
descrivia el brusc descens del nombre d’albatros arreu
del món. La dada fins i tot va merèixer un editorial del
New York Times, l’any 1975. Les causes s’han d’anar
a cercar en els mètodes de la pesca industrial. Snyder
hi va veure un signe particularment devastador de
guerra de l’home contra la naturalesa.

L’albatros no és un ocell qualsevol en la història de la
poesia occidental. En un dels seus poemes més famosos,
Charles Baudelaire en va fer l’emblema de
l’artista romàntic: l’esperit que sap elevar-se majestuosament,
però que se sent maldestre i és objecte de
menyspreu quan baixa a viure entre els altres homes.
Trobam un altre albatros, potser més proper a Snyder,
al llarg poema narratiu The rime of the Ancient Mariner,
de l’anglès Samuel Taylor Coleridge. Un vaixell
pateix una estanya venjança perquè un dels seus
mariners havia matat un d’aquests ocells: un acte de
crueltat que Coleridge, un dels primers romàntics, ja
presenta com una fractura entre home i naturalesa. El
més curiós, però, és que Snyder es refereix al gran
ocell de l’oceà amb una citació entre cometes que no
és ni del poema de Baudelaire ni del de Coleridge:
parla dels “distingits estrangers vinguts a visitar-nos
d’un altre món”. L’expressió és de Frederick Law
Olmsted, cèlebre arquitecre paisatgístic responsable,
entre d’altres coses, del Central Park de Nova York,
que la va escriure per parlar… de les sequoies
gegants de Yosemite. Els ocells gegantins i els arbres
gegantins, molt adequadament, es lliguen en la naturalesa
sacralitzada de Snyder.

Un món amb menys albatros
és, doncs, un món pitjor per
als amants de la poesia. Una
ràpida consulta a la llista roja
d’espècies en perill
d’extenció de la UICN (Unió
Internacional per a la Conservació
de la Naturalesa)
ens informa que ara mateix
hi ha quatre espècies
d’albatros que tenen la
supervivència compromesa.
Dues es troben en la
categoria de les espècies
“gairebé amenaçades”, i
dues en la categoria, més
crítica, de les que estan “en perill”. En un dels quatre
casos, l’estat de la població és estable, en els altres
tres és decreixent.