El Procés 1001 i l’antifranquisme a les Balears

David Ginard
Historiador

El passat mes es compliren 40 anys del judici als
encausats pel cèlebre Procés 1.001/72 del Tribunal
d’Ordre Públic. Es tracta d’un procediment judicial per
associació il·lícita realitzat entre el 20 i el 22 de desembre
de 1973 contra deu dirigents de les aleshores
il·legals Comissions Obreres, els quals havien estat
detenguts el juny de 1972 mentre realitzaven una
reunió al convent dels Oblats de Pozuelo de Alarcón.
Com és sabut, el judici coincidí amb l’atemptat que
provocà la mort del vicepresident del govern espanyol
Luis Carrero Blanco,circumstància que sens dubte
influí en el seu desenvolupament i desenllaç. Finalment,
la sentència establí penes d’entre 20 i 4 anys de
presó per a Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius,
Miguel Ángel Zamora, Pedro Santiesteban, Eduardo
Saborido, Francisco García Salve, Luis Fernández,
Francisco Acosta, Juan Muñiz Zapico i Fernando Soto,
tot i que posteriorment el Tribunal Suprem les rebaixà
considerablement. Els condemnats no sortiren en llibertat,
gràcies a un indult, fins el 25 de novembre de 1975.
Durant tot aquest temps romangueren a la presó de
Carabanchel.

L’impacte d’aquest procés fou extraordinari tant dins
Espanya com a l’exterior. Cal tenir en compte que, des
de la seva formació, les Comissions Obreres havien
esdevingut un dels àmbits principals de lluita activa
contra la dictadura. L’opció per unes novedoses formes
d’acció col·lectiva que combinaven la representació
directa en els centres de treball amb la penetració en
les estructures del sindicalisme vertical i l’agitació
clandestina permeté una expansió organitzativa que,
malgrat els daltabaixos, generà considerables maldecaps
a les autoritats de la dictadura. No debades, un
informe intern elaborat pels serveis d’informació
franquista el 1971 les havia definides com a la principal
força contrària al regim, capaç ni més ni menys que de
“llevar al país a una situación de caos y a metas revolucionarias
del más alto nivel”. global.

De fet, malgrat l’inevitable impacte de la detenció i judici
als “diez de Carabanchel”, al llarg dels anys següents
les Comissions Obreres mantingueren el seu pols
contra la dictadura, circumstància que possibilità l’èxit
de les Candidatures Unitàries i Democràtiques a les
eleccions sindicals de 1975.

Les forces de l’oposició anti-franquista i, en particular,
les pròpies Comissions Obreres i el PCE usaren el
Procés 1.001 com a eina mobilitz adora i de denúncia
contra la repressió franquista. És significatiu, des del
punt de vista de l’estudi de les cultures polítiques de la
resistència a la dictadura, el debat intern que es generà
entorn de si era adient o no referir-se als encausats
com “Marcelino Camacho y sus compañeros”. La
necessitat que històricament ha tengut el moviment
obrer de comptar amb símbols de referència que facilitin
l’adhesió emocional de la militància cap a figures
concretes, xocava aleshores amb el desig d’evitar
l’excessiva personalització en un sol dirigent.

Manifestció a París (1973) per l’amnistia

Les Balears no restaren al marge de les repercussions
d’aquest procés. Tot i que la formació de les Comissions
Obreres a les Illes havia estat tardana, des de
1973 havia iniciat un procés de reestructuració i comptava
amb una presència creixent en sectors laborals
clau com la Construcció i l’Hoteleria. Ens consta que al
llarg de 1973-74 la solidaritat amb els dirigents de
Comissions Obreres empresonats fou un dels eixos de
l’activitat clandestina de l’organització provincial del
PCE. Altrament, en aquells dies de desembre de 1973
es practicaren detencions d’estudiants illencs com Joan
Piquer, Josep Valero, Josep Dolç, Celestí Alomar i
Eusebi Riera, als quals se’ls intervengué material dels
Comitès de Curs. Sens dubte, l’ambient del moment
perjudicà els joves, els quals patiren maltractaments a
les dependències policials.

Ja el febrer de 1975 tengué lloc a Palma una manifestació
de solidaritat amb els condemnats pel 1.001, en
coincidència amb la vista del recurs de cassació interposat
davant del Tribunal Suprem. L’acte de protesta
aplegà uns 500 participants i constituí, segons les
nostres notícies, la principal mobilització al carrer
desenvolupada a Mallorca entre l’esclat de la Guerra
Civil i la mort de Franco.