Pensions: claudicació als desitjos de la troika

Rafel Borràs
Membre de l’Ateneu Pere Mascaró

Les pensions públiques espanyoles no estaven en
crisi. Tenien problemes de suficiència pel seu valor
baix. A les següents taules és poden observar aquestes
minses quanties. En parlar de pensions en vigor
(primera taula) s’ha d’advertir que incorporen aquelles
reconegudes fa molts temps i que, en el millors dels
casos, s’han actualitzat únicament amb l’ IPC, però
han mantingut la seva inicial insuficiència. Per això és
molt oportú conèixer els valors mitjans de les pensions
recentment reconegudes.

A la taula segona tenim les quanties del mes d’octubre
de 2013 (darrera dada disponible a la hora d’escriure
aquest article).

També tenien problemes d’iniquitat. Basta recordar
que, fa no fa, el 52% -uns 5 milions- de pensions de
jubilació han estat durant l’any 2013 per davall del
Salari Mínim Interprofessional (645,30 €/mes) i
aquestes conviuen amb pensions màximes de 2.548,2
€ mensuals. A Balears entorn del 49% de les pensions
de jubilació són inferiors al SMI i hi ha persones jubilades
–fins a 1.571 a Balears- que cobren pensions de
150 € /mes.

Però, sobretot, les pensions publiques espanyoles
tenien problemes de finançament. Aquest és el gran
problema que necessitaria una gran reforma.

Ni tota la cistella de pensions (jubilació, incapacitat,
viduïtat; orfandat i ajuts a favor de familiars) s’hauria
de finançar mitjançant la quota, ni s’hauria de mantenir
la injustícia del límit de cotització màxima.

Cal recordar que en els salaris compresos entre el
Salari Mínim (645,30 € l’any 2013) i 3.263 € la cotització
és del 4,7% i del 23,6%, per part del treballador i de
l’empresari respectivament; si el salari arriba a 7.000
€ les cotitzacions són del 2% i de l’ 11%, i si parlam de
sous mensuals d’11.000 € les cotitzacions queden en
un 1%! Un millor i més equitatiu sistema de finançament
hauria de passar inevitablement per unes cotitzacions
més proporcionals en funció del salari.

Però això no bastarà per garantir les pensions en el
futur, sobretot si s’imposa el model de relacions laborals
low cost, tal com pronostica el president de la
CEOE, Joan Rosell, a una entrevista al diari El Mundo
de 23.12.13. “... va a ser un empleo distinto, con
mucha contratación a tiempo parcial...”. Òbviament,
un mercat laboral en forma piramidal, amb una base
de treballadors i treballadores pobres i només una
cimera amb salaris decents, no pot finançar les
pensions dels jubilats actuals ni garantir-ne pensions
suficients per al futur.

Per tant, per garantir la sostenibilitat de qualsevol
sistema públic de pensions, cal finançar-lo amb
impostos. Cal, idò, parlar de reforma fiscal realment
progressiva, de lluita contra el gegantí frau fiscal.
Insisteixo que no tenim un problema de despesa en
pensions. En aquest sentit convé recordar que la
despesa espanyola en pensions en relació al PIB és
inferior a la de molts estats de la UE.

A tall de exemple , Itàlia té una despesa que supera a
l’espanyola en 5,2 punts, França ens supera en 4,6
punts, Grècia ho fa en 3,5, Portugal en 2,4 i Alemanya
en 0,8.

De fet, mentre la mitjana espanyola de despesa en
pensions és el 10,2% del PIB, l’europea és el 13,5%.
És evident que hi ha marge per augmentar -tot i que
sigui prudentment- la despesa.

Cap d’aquest problemes els ha resolt la Reforma de
les Pensions que en absoluta solitud i fent ús i abús de
la seva majoria absoluta i absolutista, ha aprovat el
PP. Aquesta reforma té bàsicament els següents
continguts: 1r Pèrdues importants de poder adquisitiu
de les pensions, amb la desvinculació de la seva
actualització anual de l’ IPC i l’aplicació d’una nova
fórmula d’actualització mínima del 0,25% durant els
anys de crisi i sostre de l’ IPC més el 0,25% durant els
de no crisi. 2n Vinculació, a partir de 2009, de la
pensió inicial a l’esperança de vida de la persona en el
moment d’abandonar el mercat laboral. Aquesta associació
entre quantia de la pensió inicial i anys que se
suposa es cobrarà és una aberració social, econòmica
i moral.

La reforma de les pensions de la Troika+PP, lluny de
resoldre els problemes més amunt apuntats, els
agreuja, i a més, ni garanteix la sostenibilitat del sistema,
ni el fa més sòlid, ni més just. Ans al contrari,
l’apropa a la lògica -i a la inseguretat i desigualtat- de
l’assegurança privada. Aquesta és part de l’exigència
de la troika (CE, BCE i FMI) al rescat de la banca
espanyola. Una exigència que coincideix fil per randa
amb el programa del PP ocultat als electors i electores,
i amb els interessos de la pròpia banca, sempre
interessada en l’ ampliació del seu negoci dels plans
privats de pensions.

El mestre Josep Fontana ho explica amb una claredat
insuperable: Uno de los objetivos más importantes de
este asalto a los derechos sociales es el que se refiere
al sistema de pensiones. No sólo por razones presupuestarias,
sino, como dice Gerard Epstein, profesor
de la Universidad de Massachusetts en Amherst, para
minar el poder de los sindicatos y echar a los trabajadores
en manos de los bancos y de los sistemas privados
de pensiones. El objetivo general de todas estas
medidas, concluye, es destruir el estado del bienestar
y convertir sus sistemas de protección en oportunidades
de negocio para los bancos” (“El futuro es un país
extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos
del siglo XXI”. Pág. 62).

Aquesta tendència a la mercantilització del drets
socials és una dels senyals d’identitat del neoliberalisme.
Ho podeu comprovar visitant, per exemple, el
web de la Fundación Edad & Vida (http://www.edadvida.
org) a on hi trobareu un simulador que us farà els
comptes del que heu d’estalviar per tenir una pensió
digna. Si no podeu estalviar abastament, i segons la
ideologia del turbo capitalisme actual, és que no heu
aprofitat les oportunitats del mercat o el vostre esperit
emprenedor està atrofiat. En el supòsit que pugueu
estalviar abastament, ajudareu a fer la banca internacional
més gran, i, en paraules de Gordon Brown (Ara
Balears 21.12.13), contribuireu al pròxim crac econòmic
i social. Aquesta reforma imposada per la Troika +
PP absolutament ideològica sí que posa en crisi el
caràcter públic de les pensions espanyoles.

Mentre, la banca sempre guanya.