Robar als pobres per donar-ho als rics

Pere Sampol i Mas
Director de la Fundació Emili Darder

“Som el Robin Hood modern, seguirem robant als
pobres per donar-ho als rics”, arenga exultant el protagonista
de la pel·lícula “El Capital” al consell
d’administració del banc que ell presideix, els membres
del qual responen amb una eixordadora ovació.
D’una manera crua, Costa- Gavras ens mostra el
funcionament del capitalisme financer en l’era global,
on només compten els beneficis a curt termini, quasi
sempre passant per damunt de les persones i de les
lleis. Roben legalment o, si cal, il·legalment. Ja s’han
cuidat prou -per si els hi troben- de tenir els jutges de
part seva i, si cauen en mans de jutges honests, que
afortunadament encara en queden, d’obtenir l’indult
dels governants.

Els doblers són l’únic que val: “quina altra cosa hi
ha?”, declara en una altra seqüència de la pel·lícula el
mateix protagonista. I així és. No hi ha res més que els
doblers per a aquesta minoria depredadora que s’ha
fet amb el control de la humanitat. El doblers, encara
que sigui amb l’extensió de la misèria o de la guerra
arreu del món.

Són “els Mercats”: el nou ídol totpoderós al qual hem
de sacrificar el més preuat que havia aconseguit la
civilització occidental: seguretat, benestar social,
llibertat... En nom dels Mercats, una munió de governants,
de grans empresaris, de falsos oracles... interpreten
els seus designis. Los mercados no són imbéciles,
s’ha atrevit a advertir-nos el ministre Montoro,
qual summe sacerdot que rep els manats de la deïtat i
ens els transmet als mortals. Els mercats no són imbècils
i, per tant, saben que el Partit Popular els convé...
o el PSOE, quan calgui el relleu, o els demòcrates ara
i els republicans després, tant se val. Els Mercats són
el Poder i el bipartidisme el seu instrument. Fins ara...

Fins ara? Sí, perquè les darreres enquestes, totes
elles, coincideixen en una mateixa tendència: el
desprestigi dels dos grans partits i, en conseqüència,
la caiguda vertiginosa del bipartidisme. Per molt
“cuinades” que estiguin les enquestes, no poden
amagar les evidències.

On hi ha terceres opcions organitzades, aquestes
entren amb força a les institucions, especialment als
“inexistents” (segons el govern de les Illes Balears)
Països Catalans, on s’han donat les manifestacions
més multitudinàries: Catalunya, amb la independència
com a catalitzador; les Illes Balears, amb un clam a
favor de l’ensenyament de qualitat i en català, i, darrerament,
l’agradable sorpresa del País Valencià, on de
cop la gent s’ha rebel·lat contra el PP més descaradament
corrupte.

No debades el PP ha començat a reaccionar. Però,
com sempre ha passat al llarg de la història, la resposta
dels falsos demòcrates és la imposició, la prohibició
i la repressió: per decret llei, el PP de Balears imposa
el castellà; per llei, prohibeix l’exhibició de símbols
històrics o de protesta, amb sancions espectaculars
en cas d’incompliment; promou un bast anticatalanisme,
cobejant el gonellisme més radical... A Madrid, el
PP pega amb la massa grossa: impedeix el dret
universal a la justícia, amb unes taxes que fan impossible
que les classes populars exerceixin aquest dret
fonamental; imposa una llei d’educació amb l’única
intenció d’espanyolitzar, és a dir, castellanitzar els
alumes de territoris no castellans, o reforma la llei de
seguretat ciutadana per impedir les manifestacions de
protesta al carrer per la força d’unes sancions econòmiques
desproporcionades o, fins i tot, amb l’amenaça
de presó. A partir d’ara, els banquers podran seguir
robant impunement als pobres, però els pobres ja no
podran ni protestar. És la política al servei dels poderosos.
La darrera, la prohibició de l’avortament, amb la
llei més regressiva de tot Europa.

I, tanmateix, el canvi ja ha començat. Individualment,
tots som més pobres econòmicament que fa quatre o
cinc anys. Alguns, fins i tot, ho han perdut tot. Però,
col·lectivament, som molt més rics. Rics en solidaritat,
en compromís, en consciència col·lectiva, en participació,
en rebel·lió... Com a individus ens han robat
molts dels drets que pensàvem intocables, però hem
après que, si tornam a lluitar, com ho feren les generacions
que els varen obtenir, els tornarem a guanyar.

Hem après, finalment, que per combatre enemics tan
poderosos només tenim una arma: la Política. Per això
ens la volien robar. Desprestigiant-la. Reservant-se-la
per a ells. Ara sabem que, si volem que les lleis protegeixin
els més dèbils, nosaltres haurem de fer les lleis,
mitjançant representants que no estiguin al servei dels
poderosos. Ara sabem que el Robin Hood postmodern
no ha de ser el banquer, sinó l’Estat, el qual,
mitjançant un sistema fiscal redistributiu, no deixarà
que tants pocs acumulin tanta riquesa a costa
d’empobrir a molts. Ens han pres tantes coses que,
fins i tot, ens havien pres en Robin Hood. Però, el
recobrarem!