Torcebraços hoteler amb la societat balear

Macià Blàzquez
Professor de Geografia de la UIB i membre de la Junta Directiva del GOB Mallorca

Les cadenes hoteleres balears han participat de la
globalització, especialment vers el Carib i Amèrica
Central. S’han expandit amb la darrera esperonada
del capitalisme neoliberal, mitjançant l’acumulació de
capital per despossessió, a l’assalt de territoris que
fins llavors s’abastien en mercats locals. Les nostres
protagonistes estaven ja ensinistrades amb el seu
domini polític de les Illes Balears arran del seu naixement
en connivència amb la dictadura franquista. El
ministre Manuel Fraga eximí, per exemple, alguns
projectes turístic-urbanístics del compliment de la
legislació urbanística, mitjançant la Llei 197/1963
sobre «Centros y Zonas de Interés Turístico Nacional
». La internacionalització hotelera balear va cercar
territoris empobrits on engrandir el seu negoci, amb la
connivència també de règims autoritaris a Indonèsia,
la República Dominicana o Cuba.

Parlam de mitjans de la dècada de 1980, quan comencen
a obrir hotels fora d’Espanya els Escarrer, Barceló,
Fluxà, Riu, Matutes, Piñero, Hidalgo, etc. La societat
balear inicia llavors un intent de democràcia que ve
marcat pel consens social en denúncia de la balearització,
entesa com l’abús del monocultiu turístic amb
deteriorament social i ambiental. Una subtil aliança
social proposa i promou la contenció del creixement
per frenar l’aclaparament, el consum de territori i el
malbaratament de recursos naturals. Hi participen
classes propietàries rendistes, sectors empresarials
(com la FEHM, AFEDECO, PIMEN...), institucions
conservadores (el Bisbat, el Foment del Turisme...)
per fer costat al GOB en demanda de protecció territorial
i ambiental. El seu fruit polític són la protecció
d’espais naturals, la moratòria turística, la contenció
del creixement urbanístic dels nuclis urbans, al litoral i
al fora vila, o els esponjaments de les trames urbanoturístiques
decadents.

Però les crisis de mitjans i finals de la dècada de 2000
han suposat un canvi d’escenari, arran del zenit del
petroli (que el 2004 s’assoleix el màxim d’extracció
previst), els atemptats que distancien Occident de les
societats on l’Islam és dominant i l’enfonsament dels
mercats financers lligats a la bombolla immobiliària.

Amb la crisi actual, el capitalisme es reinventa i els
hotelers no són l’excepció. El seu torcebraços amb la
societat té el seu principal reflex en la nova legislació
promulgada arran de la crisi financera de 2008:
s’eliminen restriccions ambientals als projectes urbanístics,
per exemple pel que fa a l’abastament hídric
(Llei 6/2009 mesures ambientals per impulsar les
inversions i l’activitat econòmica a les Illes Balears), es
crea la figura de la declaració d’interès autonòmic per
donar “impuls preferent i ràpid” a projectes urbanístics,
o es legalitzen les infraccions urbanístiques dels hotelers
(Llei 4/2010, de mesures urgents per a l’impuls de
la inversió a les Illes Balears). Ambdues lleis foren
impulsades per majories del Pacte de Progrés.

Aquesta nova regulació, i d’altra subsegüent, es fa a la
mida del que els interessa als hotelers-promotors
immobiliaris, que estan de tornada de la seva internacionalització,
arran de les crisis esmentades, perquè
s’encareix el transport i minva el consumisme de les
classes treballadores i mitjanes. Tornen amb
l’experiència reforçada d’imposar en el seu profit i el
seus guanys a la societat. Avesats, encara més, a
manar i amb aliances reforçades amb operadors turístics
i fons d’inversió de capital risc. Els seus nous
projectes a les Illes Balears generen conflictes socioambientals:
la construcció d’un camp de golf
d’Iberostar aferrat al Parc Natural de S’Albufera a
Muro; un altre camp de golf amb 77 hectàrees
d’urbanització d’elit del grup empresarial Matutes vora
el Parc Natural de Ses Salines a la Platja d’en Bossa;
la construcció d’un nou hotel, també amb camp de
golf, al “Mirador des Trenc”, de Sa Ràpita, promogut
pels constructors Jaume Bibiloni i Enrique Hernandis
amb la cadena Blau Hotels; o una reconversió urbana
gentrificadora a Magaluf per part de Melià Hotels, que
suposa la venda dels seus establiments hotelers,
mitjançant la nova figura dels condotels, a fons de
capital risc que estan més interessats en la rendibilitat
del seu valor de canvi com mercaderia financera-immobiliària.

Aquest retorn dels hotelers balears al seu cau els ha
fet guanyar en un instant el torcebraços que els feia
tímidament la democràcia amb les moratòries, quan
desviaven la seva atenció vers negocis més rendibles
fora de Balears. Els hotelers superen les crisis en el
seu benefici, i no en l’interès general. L’interès general
l’hem de proposar i promoure la societat, per llaurar un
futur més sostenible, que reparteixi millor els guanys,
doni feina de qualitat i previngui la crisi ecològica amb
l’aturada en sec del consum de territori i el malbaratament
de recursos.