El dret a decidir... també sobre la nostra sostenibilitat

Josep Valero

Un territori insular és físicament limitat. Sol tenir uns
recursos escassos. I forma un ecosistema propi i singular.
Els seus habitants conformen uns hàbits socials i
culturals amb relació al seu entorn específic. Aquests
hàbits han estat sacsejats, modificats i fins i tot oblidats,
amb l’expansió universal del capitalisme. La globalització
ha propiciat unes relacions econòmiques, financeres,
de transport, de xarxes de comunicacions, que
incideixen arreu del món. Aquestes incidències tenen
uns efectes sobre la percepció de la realitat més propera.
“Som ciutadans del món”, es sol dir amb èmfasi, per
la gent que es recrea en els discursos ideològics de
l’anomenada “modernitat”. El territori sembla un
accident circumstancial, una anècdota. Fins i tot una
rèmora, quan el suposat “localisme”, impedeix arribar a
l’altura de mires dels grans projectes universals.

Aquestes percepcions d’universalitat no són neutres
ideològicament. Per una banda legitimen les relacions
econòmiques d’un mercat universal dominat per les
grans corporacions multinacionals, que vol funcionar
sense traves ni barreres governamentals, que posin
límits a la seva capacitat d’extraure el màxim guany a
qualsevol part del món, en el menor temps possible. Per
altra banda, eliminar les arrels culturals, lingüístiques,
de sentiment de pertinença de la gent amb el seu territori,
romp unes barreres de possibles resistències a la
lògica econòmica i política dominant. No cal ser “provincià”
i cal entendre com realment funciona el món. No se
pot dir subordinació de pensament a la ideologia de la
globalització neoliberal. Cal dir esforç per adaptar-se als
nous reptes de la mundialització.

Com no podria ser d’altra manera, el materialisme pràctic
d’un capitalisme explotador des-regulat, es justifica
amb una ideologia idealista que emmascara i mistifica la
realitat. Som ciutadans virtuals del món. Ens fan creure
i ens creiem ciutadans del món. I sempre hi ha els qui
presumeixen d´ésser més espavilats que els altres, i
ens donen lliçons de ciutadania global, atacant els que
defensam el drets dels pobles a l’autodeterminació.

Però realment tots som ciutadans d’uns determinats
Estats. Estam limitats per les lleis, la història, els prejudicis,
les costums d’uns Estats concrets i molts reals. Els
nostres drets i els nostres deures reals, són regulats i
controlats bàsicament pels Estats actuals.

El que diu que és tan sols ciutadà del món, que comenci
per mirar la bandera que hi ha en el seu carnet
d’identitat.

Torn a la reflexió sobre el fet insular. I més concretament
sobre cadascuna de les Illes que conformen la nostra
comunitat autònoma. La nostra sostenibilitat com a
societat i amb harmonia amb el nostre territori, només
se pot garantir des la defensa autònoma d’un model
propi, o tan sols podem fer una adaptació lo menys
lesiva possible, a la dinàmica imparable de la globalització?

No crec que hi puguin cabre terceres vies entre aquestes
dues opcions. La defensa d’un model autònom de
sostenibilitat té un component de projecte aparentment
utòpic. Però és l’únic realista des de l’òptica dels
interessos dels ciutadans i de l’equilibri territorial. Tenim
ara els instruments polítics institucionals per fer-ho
possible, en el cas d’aconseguir la força política necessària?
Evidentment la resposta és negativa. Des de
l’actual marc autonòmic és possible aturar barbaritats,
legislar amb criteris proteccionistes, frenar les dinàmiques
accelerades de creixements extensius...Però es
insuficient per encarar una estratègia global de canvi de
model de desenvolupament.

Cadascuna de les nostres illes necessita la llibertat per
començar a pensar el tipus de societat justa i sostenible
que volem construir. Analitzar molt bé les traves i els
obstacles reals que ho impedeixen. Mobilitzar les forces
polítiques i socials disposades a pensar i acceptar que
la inèrcia de seguir i mantenir el que hi ha, és el camí
segur al suïcidi moral, social i ecològic de la nostra
societat insular.

Necessitam una massa crítica cívica capaç de pensar i
imaginar el futur. Una massa crítica cívica, capaç també,
de posar-se en camí i iniciar un procés de transició cap
aquest nou model. I inevitablement, per iniciar un camí
realista i assenyat cap un nou model de desenvolupament,
també ens exigeix pensar amb els instruments
necessaris per fer-ho possible.

Un model autònom de sostenibilitat no pot ser un
model autàrquic. Però sí ha de tenir el suficient poder
polític per fer-lo viable. Per poder surar en el món capitalista
internacional realment existent, des d’una posició
de relativa força.

De la força derivada de la complicitat i el suport de la
població de cadascuna de les nostres illes. Del suport
a unes polítiques econòmiques ajustades a la realitat
dels nostres recursos.

Del desenvolupament d’unes polítiques socials, que
donin possibilitats a la ciutadania, de créixer amb
valors i capacitats personals, mantenint uns criteris
austers de consum responsable.

Creure és poder. O saber organitzar encertadament la
voluntat, per avançar cap uns objectius legítims. No es
pot concebre un projecte on el protagonisme ha de ser
del poble, sense que el poble es doti dels instruments
adients per portar-lo endavant. Ens faria falta una
Hisenda pròpia? I un sistema impositiu pensat en la
nostra realitat productiva insular? I un sector financer
que pugui aportar recursos als projectes estratègics
que realment necessitam? I un projecte integral de
revitalització sostenible de l’activitat primària? I una
política de transport pensada a partir de cada realitat
insular?I com implantar una Renda Bàsica de Ciutadania
i garantir la seva viabilitat? Quina política de recerca
i innovació cal impulsar a cada realitat insular?
Quina industrialització podem impulsar? Perquè no
pensar-nos des d’un Estat propi o des d’unes estructures
polítiques amb capacitat de decisió real?

L’autonomia i la llibertat de pensament per imaginar
unes altres illes és una necessitat. Ens cal dur al debat
concret de les propostes arrelades al territori, el
combat contra el manipulat idealisme de que no hi ha
alternatives a la globalització neoliberal, i ens cal tan
sols l’adaptació.

La nostra aportació com a ciutadans illencs a la ciutadania
global, passa per aportar un projecte de futur i
de sostenibilitat del nostre territori. Contribuir a la
globalitat des de la nostra pròpia i necessària especificitat.
Voler ésser més illencs que mai en la nostra
capacitat de decidir sobre el que ens afecta al nostre
territori, i ésser més universals i oberts que mai, en el
nostre enraonament i en la voluntat de conèixer i comprendre
la realitat.

Reclamar el dret a decidir de cadascuna de les
nostres illes, no té tan sols un rerefons de sentiment
identitari o de defensa front als atacs a la nostra
llengua i cultura. Al meu parer, aquest dret a decidir és
també necessari, per poder afrontar sense lastres el
model de sostenibilitat que requereix la nostra realitat
insular. Si guanyem la sobirania pròpia per pensar i
dissenyar el que volem ser, també trobarem la manera
de relació més adient amb els veïnats més propers i
els que no ho són tant.

El dret a decidir no és una relíquia del segle passat. És
un instrument de lluita democràtica i de resistència
front als models uniformitzadors i opressors que inspira
la globalització. Realment la batalla ideològica
comença per “intentar recuperar l’autentic mot de
cada cosa”. Es curiós que ens acusin de “provincianisme”
als que defensam el drets dels pobles a
l’autodeterminació, precisament aquells que el que
realment volen, es considerar-nos tan sols “una
província”. O que hi hagi personatges que es diguin
socialistes, i que encara no saben distingir el nacionalisme
d’alliberament dels pobles oprimits, del nacionalisme
impositiu de la nació del qual se senten tan orgullosos