El Pla d’Ocupació 2013-2017: una nova oportunitat perduda

Llorenç Pou Garcias
Professor d’economia del treball de la UIB

El Govern de les Illes Balears presentà el proppassat
mes de novembre l’esborrany del Pla d’Ocupació per
al període 2013-2017 per a la seva discussió amb les
diferents formacions polítiques i les organitzacions
econòmiques i socials.

L’explicació de la seva elaboració no cal cercar-la en
un interès sobtat del Govern per les polítiques laborals,
ans en l’obligació de presentar un Pla d’Ocupació
"participat" amb els agents econòmics i socials per
rebre recursos econòmics de la Comissió Europea a
l’entorn de la lluita contra l’atur juvenil. Tot i que el
document no tindrà cap transcendència real en les
polítiques laborals de les Illes, d’entrada perquè d’aquí
que estigui aprovat quedarà com a molt un any de
legislatura, sí resulta interessant perquè explicita la
visió del partit que sustenta el Govern envers les polítiques
laborals (especialment de les polítiques actives
d’ocupació-PAO-) i les diferents institucionals laborals
que hi tenen un paper.

El punt de partida per entendre el document cal
situar-lo en tot el succeït en els més de dos anys i mig
de legislatura, i del qual el document no en parla en
cap moment: a tall de resum, el pressupost del SOIB
ha passat dels 92 milions d’euros ’gastats’ el 2010,
darrer any sencer de l’anterior govern, als 35 milions
’pressupostats’ de 2014.

Tot el document del Pla d’Ocupació (PO) traspua una
mateixa idea: creure que el mercat arreglarà per ell
mateix els problemes laborals a Balears. Així, dels set
objectius que es marca el PO, el primer correspon,
com es comenta més endavant, a mesures de caire
econòmic que res tenen a veure amb el mercat laboral.
L’objectiu 3, correspon essencialment als incentius
a la contractació, mentre els objectius 5 i 7 tenen a
veure amb l’esperit emprenedor i l’accés al crèdit (39
de les 80 fulles de mesures).

Dit altrament, el principal eix del PO sembla ser
l’empresa, entesa com la propietària del capital. Pel
que fa a les polítiques laborals que tenen com a eix
d’actuació directa a les persones treballadores, totes
elles segueixen una doble característica: són mesures
d’obligat compliment com a desenvolupament de lleis
d’àmbit estatal o són mesures dissenyades a nivell
estatal i simplement executades a nivell autonòmic
(com ara la Garantia juvenil).

L’única política laboral pròpia proposada al PO són els
incentius a la contractació. Llàstima que està perfectament
provat a Balears, però també a tot arreu, que els
incentius a la contractació no creen ocupació, sinó que
per l’únic que serveixen és per abaratir la mà d’obra.

Un element interessant de la visió de la política laboral
ho constitueix el fet d’incloure tot el conjunt de normatives
econòmiques de distint nivell que ha anat aprovant
el Govern durant la legislatura present dins el PO.

Qualcú pot pensar que s’ha fet per omplir el document.
Pot ser, però també és el reflex d’una ideologia que
confon els continguts d’un Pla Estratègic amb un PO.
Tal vegada fóra bo explicar que per entendre quins
continguts hi hauria d’haver a un PO, aquest s’hauria
d’anomenar Pla d’Ocupabilitat. En el primer cas el
focus està en l’economia, en el segon en les persones
que treballen o volen treballar.

Pel que fa a les polítiques actives d’ocupació (PAO),
vertader epicentre de qualsevol PO, aquestes es
despatxen en 18 fulls absolutament intrascendents. La
intrascendència del document és tal que el Govern no
se n’ha adonat que la presidenta del SOIB és la Consellera
d’Educació, ja que una de les mesures formulades,
"Organizar, ordenar y coordinar los actuales
servicios de Información y Orientación de las administraciones
educativas y laborales", pretén evitar que les
conselleria de treball i educació es ’trepitgin’.

Com deia al principi, el PO es visiona com una obligació
respecte a la Comissió Europea. Al document no
es fa cap valoració del paper que ha de jugar el Servei
d’Ocupació de les Illes Balears. No es discuteix quines
són les seves mancances actuals ni quins són els
seus reptes de futur. No es parla en cap moment de
quines són les seves apostes estratègiques. En cap
moment es contrasten els mitjans actuals del SOIB
amb la xifra de demandants d’ocupació que hi romanen
inscrits.

Com deia, les mesures proposades són tan estàndard
que podrien ser directament aplicables a qualsevol
regió espanyola. De fet, la majoria de mesures són
simples derivacions d’obligacions establertes en lleis
del Parlament espanyol, moltes d’elles de l’any 2008.
És més, són unes mesures tan estàndard i poc compromeses,
que el document esdevé atemporal. En cap
moment aconsegueix empatitzar ni amb el moment
laboral viscut ni amb la realitat de cadascuna de les
illes, a les quals gairebé ni les anomena. Serà que les
PAO modernes s’han d’allunyar de la realitat territorial...

Un element molt important i que és la continuació del
paràgraf anterior, és el fet que la qüestió de la crisi
econòmica no apareix més enllà de l’apartat de diagnosi.
Sembla inversemblant que després de cinc anys
de crisi econòmica i haver-se perdut més del 15% dels
llocs de feina, es presenti un PO que no inclogui cap
tipus de mesures de xoc per combatre les qüestions
que es considerin més urgents, per exemple per millorar
l’ocupabilitat i capacitat econòmica de les persones
aturades de llarga durada i que no cobren cap prestació
d’atur. I no és sols una crítica a la manca
d’imaginació en la proposta de noves mesures, ans
també, i sobretot, a la manca de partides pressupostàries
extraordinàries. És, en definitiva, un PO absolutament
desconnectat de la realitat.

No voldria acabar aquests comentaris, obligadament
resumits, sense esmentar la manca de diàleg i concertació
social inherent al PO. D’entrada, moltes de les
lleis que figuren en el primer objectiu, de caire econòmic,
foren aprovades sota la figura de decrets-llei,
furgant el corresponent normal debat parlamentari.
Més enllà del desgavell conceptual que suposa la
seva incorporació al PO, també trasllada la manca de
voluntat de concertació social. Lleis aprovades sense
consens no es poden incloure en un document que
fóra bo fos consensuat. Molt difícil ho posen als sindicats
i patronals, si bé això depèn del concepte de
’participació’ que tingui cadascú.