La contrareforma de l’avortament

Francisca Mas Busquets
Advocada

A la darreria d’aquest 2013 es va concretar la promesa
electoral del PP que deia que “canviarem l’actual regulació
de l’avortament per reforçar la protecció del dret a
la vida, així com de les menors”.

La plasmació de tal afirmació ha superat totes les
expectatives, amb un biaix cap a la màxima intolerància.

Aquest avantprojecte de llei “Para la protección de la
vida del concebido y de los derechos de la mujer embarazada”
és una passa més en el procés accelerat que
patim de limitació de drets i llibertats associat al
desmantellament de l’estat social i de dret. Les dones,
com sempre, tenim un notable protagonisme passiu en
tot el que sigui denigració i atac a la dignitat.

La primera consideració és que es tracta d’una llei innecessària,
que en democràcia són les pitjors. Aquesta
proposta no respon a cap problemàtica real a la societat
però és, segurament, el vassallatge del PP amb
l’extrema dreta i el sector ultra catòlic, perquè aquí no hi
ha cap raó econòmica per la reforma, és així un instrument
de lluita ideològica que provoca tensions socials
gratuïtes.

La impressió general del text aprovat pel Consejo de
Ministros el 23 de desembre, és tremenda. Per una
banda, es tracta d’una llei moralitzadora, ja que imposa
un model moral a costa dels drets de les dones, suprimeix
la idea d’avortament com un dret i passa a
considerar-lo un delicte, excepte en uns pocs casos. I,
per l’altra, reinstaura la figura de la dona com a persona
que no és de fiar, necessitada de tutela, informació i
assessorament aliè. El fruit nefast d’aquesta combinació
és un clar exercici de cinisme que tendrà greus
conseqüències per a la salut i la vida de les dones,
sobretot per a les que estiguin totes soles, siguin més
pobres o ignorants.

Entrant al breu, però dens articulat (7 articles que modifiquen
7 lleis), tenim motius per inquietar-nos:

Davant la llei actual que permet a la dona avortar lliurement
dins les primeres 14 setmanes, sense necessitat
d’al·legar motius o demanar cap dictamen mèdic, es vol
implantar un sistema anacrònic de dues indicacions.

Avortar no serà delicte quan sigui per evitar un greu
perill per a la vida o la salut física o psíquica de la dona
o quan sigui fruit d’una violació. En el primer supòsit,
seguint la definició de “grave peligro para la vida o la
salud de la mujer” que fa el text, s’obliga a la dona a
suportar pèrdues no permanents o de poca durada per
la seva salut maldament siguin intenses i greus.

No es contempla la indicació de malformació fetal,
excepte si és incompatible amb la vida. D’aquesta
manera s’obliga la dona a acceptar viure en situació
excepcional de permanent assistència a la filla o al fill
nascut amb greus tares físiques o psíquiques en un
país sense suficients prestacions socials i amb
l’angoixa de quina sort li espera si la sobreviu.

Així i tot, en els anteriors supòsits la dona haurà de fer
un peregrinatge humiliant fins arribar a poder interrompre
l’embaràs: primer haurà de cercar un centre públic
o privat acreditat, cosa que li serà difícil ja que la
mateixa norma prohibeix la publicitat sobre l’oferta
d’aquests centres o serveis mèdics.

Després, i en el primer cas, haurà d’assegurar que és
necessari mitjançant un informe de dos metges de
l’especialitat que correspongui a la patologia que
genera aquest greu perill per a la seva vida i no podrà
ser el mateix professional que practiqui l’avortament, ni
podrà treballar al mateix centre mèdic on, si supera
l’objecció de consciència dels professionals sanitaris, li
practicaran la intervenció. I en cas de violació, haurà
d’interposar denúncia prèviament.

Una vegada superat aquest camí, la dona podrà donar
el seu consentiment si han passat 7 dies des que ha
estat informada i assessorada. En el cas de les dones
majors d’edat, aquest tràmit va dirigit clarament a
l’estigmatització, culpabilització i a més a l’intent de
fer-les desistir de la seva decisió, com s’evidencia quan
s’obliga a informar-les que la vida del no nascut és un
bé jurídic protegit, quan se’ls ofereixen formalment les
ajudes alternatives (pràcticament inexistents) i la possibilitat
d’optar per l’acolliment o l’adopció.

Però la regulació del consentiment de la dona menor
d’edat o incapaç per poder avortar és particularment
victimitzadora i vergonyosa, ja que al trauma de
l’embaràs no desitjat el legislador hi afegeix el trauma
d’un procés judicial on haurà de revelar el seu problema
a diverses persones alienes a la seva família: jutge,
fiscal, forense, secretari, advocats, pare de l’embaràs...
és com convidar encaridament la menor a seguir amb
l’embaràs.

Aquesta nova regulació és particularment reprovable
perquè, després de tot el que s’ha dit, s’afirma que serà
la primera vegada que la llei no castiga a la dona quan
és indiscutible que li imposa càstigs més cruels que la
pena. I, a més, fer aquesta excepció és altra vegada
una demostració de la convicció de què la dona no és
responsable dels seus actes.

En conclusió, si aquesta norma arriba a aprovar-se més
del 90% d’avortaments quedaran dins la il·legalitat, es
posaran les dones en situació de risc, de deteriorament
de la seva dignitat i les convertirà en simples
instruments de maternitat, una maternitat que no està
gens protegida al nostre país, com no hi està la vida de
les persones nascudes.