La narrativa tènue de Joan Perelló

Miquel Àngel Llauger
Professor i escriptor

Joan Perelló, amb una trajectòria poètica ben personal
i sòlida, se’ns estrena, entrada la maduresa, com a
narrador. O se’ns estrena com a autor que publica un
volum de narrativa, perquè aquest L’error o la vida
conté relats que pertanyen a reculls premiats i que
duien vint anys als calaixos, així com textos que l’autor
ja havia mostrat al seu blog “La brúixola”. He dit narrativa,
però no penseu en aquests toms gruixuts en què
l’important és que passin moltes coses, com més
coses i més envitricollades millor. No: aquests textos
de Joan Perelló són diferents a les proses poètiques
del recull Inventari d’omisions, però no deixen de
situar-se en un terreny fronterer entre la narració i la
poesia, o, altres vegades, entre la narració i l’apunt de
dietari. La difuminació de les fronteres entre gèneres,
val a dir-ho, és un tret característic de la literatura més
del moment. L’error o la vida està conformat per
quaranta-cinc textos que adscrivim a la narrativa, però
que presenten trames sempre tènues i que fins i tot
renuncien a trets tan típics de la narrativa com és el de
donar un nom propi als personatges que els protagonitzen.
Com en la poesia, fer treballar el llenguatge
perquè ens reti l’essència de la vida és més important
que contar successions d’esdeveniments espectaculars.

La primera de les tres seccions del llibre, amb un
carácter molt unitari, constitueix, en el seu conjunt, la
descripció d’un ambient: el de les “estacions absurdes”
que li serveixen de títol. Són estacions de tren
una mica fantasmagòriques, que ens recorden aquell
espai espectral en què els protagonistas de Tot esperant
Godot, de Samuel Beckett, esperen no saben ben
bé a qui. Per aquestes estacions, hi passen el badoc
que deixa pasar la vida amb indiferència, el malalt
(amb afeccions que poden remetre a mals que no
només són físics), el que viu als marges de la societat,
el que ho ha perdut tot i no sap què cerca, el toxicòman,
l’artista frustrat, el desemparat, el que ja sent la
mort propera… Els derrotats, per sintetitzar-ho en un
mot.

A la segona secció, “Fantasmes de familia”, Joan
Perelló posa a treballar la memòria. Una memòria, és
clar, que fa feina conjunta amb la imaginació i amb
l’elaboració literària. Són records d’infantesa, que
tracen el retrat de la Mallorca de la infantesa de l’autor,
a la Part Forana i durant els anys de la postguerra. És
un món fosc, i un món pintat, en la línea d’una llarga
tradició literària, com l’escenari d’una vida atàvica i de
vegades brutal. El canvi de decorat, des d’unes estacions
de tren espectrals fins a aquesta Mallorca
d’ombres, manté l’esperit del llibre: els protagonistas
tornen a ser els aclaparats per la vida, o els que
senten que la vida se’ls escapa.

Podríem dir el mateix de la tercera secció, “Les dreceres
invisibles”, potser més miscel·lània, però amb dos
fils conductors principals: l’escriptura i el pas del
temps com a naufragi. Potser és la secció més nihilista,
i la que enllaça més amb el Cioran que, amb un
epígraf, encapçala el volum: d’un dels personatges,
que mor en una cantonada trista, se’ns diu que no mor
ni de bala ni de ganivet, sinó que mor, simplement,
d’oi.

Són relats de tons ombrívols, d’una desesperació
serena que sembla voler salvar-se, com sovint fa la
poesia, en un minuciós treball d’orfebreria amb la
llengua. I són relats que situen al seu centre l’ésser
humà, mirat sense idealitzacions, però mirat amb la
calidesa amb què de vegades el sap mirar la bona
literatura.