Brussel·les, tenim un problema

Jaume Garau
Doctor en Economia

Benvolguts caps d’Estat i líders europeus,

Com vostès saben bé, la
Política Regional Europea és
un de les principals actuacions
que la UE du a terme:
s’hi dedica gairebé la meitat
de tot el pressupost del que
disposa la Comissió Europea.
I és una política ben necessària:
a Europa tenim enormes
diferències de nivell de vida d’unes regions a
altres. Un ciutadà de Londres o Brussel·les té fins a 13
vegades més renda que els habitants de les regions
més pobres de Bulgària o Romania. Encara més: a la
UE, la major part de la renda és genera en un espai
geogràfic molt petit: només un10% de tot el territori
europeu, genera pràcticament la meitat de la producció
econòmica d’Europa (Londres, París, Oest
d’Alemanya...).

Per això, s’han creat una sèrie de Fons (Fons de Cohesió,
fons FEDER, etc.) per tal d’impulsar inversions (en
energies renovables, en ajudes a PIMEs, en formació
dels treballadors...) que van especialment dedicades
als territoris amb més dificultats econòmiques. Es tracta
d’una iniciativa lloable. Regions com París o Amsterdam
aporten una (petita) part de la seva riquesa cap a
zones més deprimides a l’oest d’Anglaterra o de Croàcia,
per exemple. No ens podem permetre el luxe de
què a Europa hi hagin bosses de pobresa geogràfiques.
Ara bé, hi ha un tema que potser se’ls hi escapa.

Tot i que els mecanismes de repartiment d’aquests Fons
els estableix Brussel·les, els governs dels Estats disposen
d’un important marge de maniobra per tal de decidir
la quantia d’ajudes europees que finalment s’assignarà
a cada regió de dintre del seu Estat. Els governs de
Madrid o Londres, per exemple, tenen una significativa
capacitat per decidir la quantia final de Fons Europeus
que rebrà cada una de les regions d’aquests Estats.

Doncs bé, un estudi que hem fet des de la Fundació
Emili Darder i co-finançat pel mateix Parlament Europeu
ens mostra com, a conseqüència d’aquest marge de
maniobra que tenen els governs Estatals, s’estan
donant situacions paradoxals: zones amb nivells de
renda per càpita i població similars, reben un finançament
europeu molt diferent. És el cas, per exemple, de
les Illes Balears i Aragó –Estat espanyol-: l’Aragó rep
gairebé quatre vegades més Fons Europeus que
Balears, tot i tenir una renda per càpita superior. En
aquest cas, la Política Regional no ajuda a harmonitzar
les diferències, sinó que les fa encara més grans. El
més pobre, està ajudant al més ric.

No és l’únic cas: passa el mateix a Irlanda del Nord,
País Valencià, Catalunya... Són territoris que fan grans
aportacions al pressupostos comunitaris –via impostosi,
en canvi, reben molts poques inversions de la UE. És
a dir, tenen un saldo fiscal molt negatiu amb Brussel·les.
A les Illes Balears estam encantats de poder ser solidaris
amb els territoris europeus que més ho necessiten.

No en faltaria d’altre. Però no acabam d’entendre com
és que si tenim un PIB per habitant inferior a la mitjana
europea, hem de tenir uns dels saldo fiscal negatiu més
alt de tots (superam les aportacions que fan les riques
regions de Flandes, Madrid, País Basc, etc.) i, a sobre,
hem de finançar territoris..que tenen major nivell econòmic
que nosaltres.

Benvolguts caps d’Estat, ens poden explicar vostès el
per què d’aquesta situació?