Deu moments crucials d’Europa

Maties Garcias
Professor

Enllestida la biografia Espriu, transparent (2013), el
periodista Agustí Pons presenta un breu però profitós
assaig que repassa el desenvolupament de cent anys
d’història europea a partir del comentari de deu llibres.
Es tracta d’obres literàries, històriques o assagístiques
d’autors rellevants, la majoria de reconeixement internacional,
que ajuden a explicar el sentit de cada un
d’aquests moments de l’Europa contemporània.

Agustí Pons parteix de la idea que el segle XX ha estat
curt i més aviat devastador: breu, perquè comença amb
l’esclat de la I Guerra Mundial i acaba amb la caiguda
del Mur de Berlín de 1989; devastador, perquè la
concentració d’horror en aquests 75 anys ha estat
intens i persistent. Dues conflagracions d’abast mundial,
la revolució soviètica i les dictadures comunistes, i
l’establiment del feixisme, el nazisme i el franquisme
marquen amb sang i foc, i amb repressió, la vida dels
europeus.

Enmig d’aquest panorama històric, Pons tanmateix hi
veu herències positives, com la pervivència de la democràcia
(gràcies als règims liberals), la implantació de
l’Estat del benestar (aconseguit per la confluència
d’interessos i visions de la socialdemocràcia i les democràcies
cristianes, amb el rerefons de la por al comunisme)
i l’alliberament de la dona (assolit progressivament
i amb dificultats en el context de l’expansió del benestar
i l’educació).

Aquest repàs d’Agustí Pons al segle XX i les primeres
dècades del XXI s’estructura a partir de deu llibres
d’autors cabdals, que tanmateix es veuen complementats
amb un bon grapat d’altres textos que en fan la
rèplica o hi aporten alguna anàlisi complementària. Així,
Stefan Zweig, amb El món d’ahir, proporciona la visió
d’aquella societat confiada que de sobte es veu
inflamada per una conflagració que s’enceta el 1914 i
que s’intenta tancar tard i malament el 1918. El cop
d’Estat bolxevic del segon capítol és analitzat a partir de
la figura de Lenin i de la biografia que en va traçar
Hélène Carrère d’Encausse. La visió crítica sobre el
comunisme continua amb el comentari de l’Arxipèlag
Gulag, de Soljenitsin. La influència de l’URSS i la poderosa
maquinària del partit comunista sobre els
intel·lectuals occidentals centra el quart capítol construït
com una paràfrasi d’El fin de la innocència. Willi
Münzenberg y la seduccioón de los intelectuales,
d’Stefan Koch.

Si Münzenberg, el propagandista al servei de l’URSS
que acaba assassinat per dissident, és comparat amb
el nazi Goebbels, la figura positiva de l’anàlisi de Pons
la proporciona Churchil i les seves memòries sobre la
II Guerra Mundial. També lloa, en el sisè capítol, la
novel·la memorialística de Jorge Semprún El largo
viaje, que –igual que els llibres de Primo Levi, Imre
Kértész i J. Amat-Piniella–, esdevé reflexió sobre
l’experiència dels camps d’extermini contra jueus i
altres perseguits del nazisme, un fet a partir del qual
Pons planteja el debat sobre el compromís personal
davant l’horror, o la banalitat del mal dit en termes de
Hannah Arendt.

Simone de Beauvoir, amb El segon sexe, forneix
l’argumentari per al feminisme, però sense oblidar W.
Wolf, i Paul Preston, amb la biografia de Franco, fa de
pedestal per tractar de la dictadura espanyola en el
context de la guerra freda. Per últim, els dos darrers
capítols, “La fi de la il·lustració?” i “Final de parèntesi”,
plantegen els problemes oberts avui dia per a les
societats occidentals i les seves imperfectes democràcies,
a partir, respectivament, dels llibres El crepuscle
de la democràcia, de Ferran Sáez, i La decadencia de
Occidente, d’Oswald Spengler, que li fa pensar si
aquests cent anys passats no deuen ser un parèntesi
que un cop tancat torna a situar Europa allà on era el
1914, amb hegemonia d’una Alemanya desacomplexada
i amb societats desencisades i escèptiques.

Tot plegat, un llibre àgil i interessant, fet a partir del
compromís personal d’un escriptor i periodista que,
assaonat d’experiències i lectures, ens convida a
pensar.